Els bisbes parlen de la III Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran

GIEC En la proximitat de la festa el dia 26 de juliol dels sants Joaquim i Anna, pares de la Benaurada Verge Maria i avis de l’Infant Jesús, l’Església celebra el proper diumenge 23 de juliol la III Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran, amb el lema «L’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació» (Lc 1,50).

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la III Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran, així com de pregar amb amor i confiança, de gaudir de la vida, de mestres educadors i de l’enviament del cristià.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que en la III Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran “l’Església Universal recorda amb una especialíssima tendresa la gent gran, la gent que ens ha precedit en la vida i que ens ha donat la vida”. Expressa que “aquest any, en el seu missatge per a aquest dia, el papa Francesc fa una bonica comparança per l’escaiença de la celebració de la Jornada Mundial dels Avis i les Persones Grans amb la Jornada Mundial de la Joventut de Lisboa”. Afirma que “el Papa ens demana que reflexionem personalment sobre els vincles que hi ha entre avis i joves, i ho fa des de la contemplació del passatge evangèlic de l’encontre entre Maria i Elisabeth, en el qual, a través de «la seva abraçada», la misericòrdia de Déu irromp en la història humana”. Comenta que “continua el Papa dient que «l’amistat amb una persona gran ajuda el jove a no reduir la vida al present i a recordar que no tot depèn de les seves capacitats»” i que «per als més grans, en canvi, la presència d’un jove els dona l’esperança que tot el que han viscut no es perdrà i que els seus somnis es poden realitzar». Manifesta que “caldrà, com diu el Papa, «passar de la imaginació a la realització d’un gest concret per a abraçar els avis i la gent gran»”. Considera que “a vegades no demanen tant un reconeixement escrit com una atenció personal” i demana que “no els neguem la nostra amistat, el nostre amor o la nostra companyia”, que els honorem i que no ens privem de la seva companyia ni els privem a ells de la nostra presència al seu costat. Finalment, diu que “hem de ser portaveus i executors del compromís de l’Església amb la gent gran i amb tots els nostres avantpassats als qui tant devem”, ja que “els devem la fe, però els devem també l’estimació, l’acompanyament, la humanitat i l’aprenentatge dels valors que ens fan més humans, precisament perquè ens acosten a Déu a través de Jesús”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que el tema de la 3a Jornada mundial dels avis i la gent gran “ens retorna a la trobada entre la jove Verge Maria i la seva cosina Elisabet” i que el Papa diu que “l’Esperit, que ja ha baixat sobre la Verge Maria, la impulsa a respondre a la salutació amb el Magníficat, on proclama que l’amor del Senyor “s’estén de generació en generació””, que “l’Esperit Sant beneeix i acompanya cada encontre fecund entre generacions diferents, entre avis i nets, entre joves i grans” i que “desitja que, com va fer Maria amb Elisabet, els joves alegrin el cor de la gent gran, i que adquireixin saviesa de les seves vivències”, però que “sobretot, el Senyor desitja que no deixem sols els ancians”. Pensant en la propera Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) de Lisboa, expressa que “el Senyor espera que els joves, en trobar-se amb els grans, acullin la crida a custodiar la memòria i reconeguin, gràcies a ells, el do de pertànyer a una història més gran”. Afirma que “les realitats més grans i els somnis més bonics no es realitzen en un moment, sinó a través d’un creixement i una maduració; en camí, en diàleg, en relació”. Manifesta que “el Papa Francesc també ens convida a realitzar algun gest concret d’abraçada als avis i la gent gran; una abraçada a manera d’ajuda, servei, proximitat…”, demana que “no els deixem sols” i recorda que “la seva presència en les famílies i en les comunitats parroquials és valuosa, ens dona la consciència de compartir la mateixa herència i de formar part d’un mateix poble en el qual es mantenen i s’estimen les arrels”. Finalment, expressa que “cerquem l’alegria desbordant d’una renovada trobada entre joves i grans” i que “demanem que la benedicció de l’abraçada entre Maria i Elisabet ens arribi a tots i ens ompli de pau”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “una constant en el pontificat del sant pare Francesc és el seu interès per remarcar la importància dels avis i de la gent gran per a la consciència de ser poble” i que “per això anima contínuament a la relació entre els joves i els ancians, entre els nets i els avis; una relació que aporta molt a ambdues parts i que és necessària per a una visió correcta de l’existència”. Recorda que el papa Francesc expressa que «el Senyor espera que els joves, en trobar-se amb els ancians, acullin la crida a custodiar la memòria i reconeguin, gràcies a ells, el do de pertànyer a una història més gran». Afirma que “cada generació no pot pas entendre qui és si no té presents les generacions que l’han precedida”, que “no podem caure mai en l’orgull de menysprear els qui ens han passat al davant” i que “cada generació ha aportat el que ha pogut des del que ha rebut de l’anterior”. Considera que “per això és necessària la relació entre generacions”, que “de cap manera no hem d’optar per aïllar els ancians, ans al contrari, posar-los al lloc que els pertoca en el si de les famílies i de les comunitats” i que “l’escolta i el diàleg entre generacions són molt enriquidors”. Manifesta que també li sembla que “s’ha de dir una paraula oportuna en aquests moments en què l’individualisme va calant entre nosaltres” i que “hi ha el perill de la immediatesa, de pensar en el benestar pròxim sense una visió de futur”, “com si no poguéssim perdre cap oportunitat per a fruir de la vida”. Finalment, diu que “els fills són el gran do de l’amor dels esposos”, que “cada fill o filla és una porta d’esperança que Déu obre al món” i que “sense fills no hi ha futur, no hi ha esperança, no hi ha poble” i demana que “no privem dels nets els avis”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “parlem molt de l’amor entre persones, dels esposos, dels pares amb els fills”, però que li sembla que “se’ns oblida d’insistir molt més en l’amor dels padrins als seus nets” i que, alhora, “cal que ampliem aquesta percepció a les persones grans que de manera constant mostren el seu afecte i la seva tendresa cap als nens i joves en general”. Expressa que “en el cas dels cristians l’amor és la pedra angular de les relacions humanes i és la resposta de la fe a l’amor de Déu”. Afirma que “és un goig parlar de l’afecte dels més grans en aquesta Jornada Mundial que promou l’Església en el diumenge pròxim a la festa dels sants Joaquim i Anna, pares de la Mare de Déu i, per consegüent, padrins de Jesús”. Comenta que el tema amb motiu d’aquesta Jornada “ens retorna a aquella trobada beneïda entre la jove Maria i la seva cosina, ja gran, Isabel” i que “el Papa incideix en el passatge de la Visitació i, per acollir millor l’estil d’actuar de Déu, ens recorda que el temps ha de ser viscut en la seva plenitud perquè les realitats més grans i els somnis més bells s’acompleixen a través d’un creixement i una maduració”. Afegeix que el Papa “ens convida, a més, a passar de la imaginació i l’enyorança a fer un gest concret per abraçar els avis i els ancians” i que “demana a la gent gran oracions en favor dels joves i a aquests, que abans de posar-se en camí (a la Jornada Mundial de la Joventut), vagin a trobar els seus padrins i facin una visita a un ancià que estigui sol”. Manifesta que “les generacions es necessiten per viure la fe amb coherència i per transmetre-la amb fidelitat i valentia”. Finalment, expressa que “tant de bo sapiguem ser la cadena formada per avis i nets que experimenten l’afecte mutu”.

El cardenal Joan Josep Omella explica que santa Teresa de Lisieux un dia “es va trobar amb una sorpresa que li havia preparat la seva germana Céline. A la seva habitació, va veure una palangana molt bonica plena d’aigua. Al mig flotava un vaixell que portava una imatge de Jesús adormit. A la vela del vaixell la seva germana havia escrit: «Dorm, però el meu cor vetlla»”. Aquesta anècdota senzilla li suggereix “algunes reflexions sobre la pregària que ens poden ajudar durant aquest temps d’estiu a buscar algun moment per estar sols amb Déu”. Afirma que “la pregària és un diàleg amb algú viu i proper”, que “Crist sempre està disposat a escoltar-nos” i que “fins i tot en els moments més difícils de la nostra vida, Ell sempre és al nostre costat, disposat a ser el millor company de camí”. Expressa que “en moments de gran fragilitat ens pot semblar, com a Teresa de Lisieux, que Jesús està adormit” i recorda que “aquesta és l’experiència que també van tenir els seus primers seguidors”. Considera que “l’anècdota de santa Teresa de Lisieux també ens ensenya una actitud que és important en la pregària, la de saber abandonar-nos a les mans de Déu”. Manifesta que “durant aquests dies d’estiu ens pot ajudar en la nostra pregària la meditació del passatge de l’Evangeli que proclamem a les eucaristies dels diumenges”. Finalment, prega que “demanem al Senyor que ens ensenyi a pregar amb confiança i amor per les nostres necessitats i per les angoixes, somnis i esperances dels nostres germans”, que “ens concedeixi la gràcia de pregar beneint i agraint tants dons que rebem cada dia” i que “Maria, model de pregària, ens ajudi a contemplar la nostra vida i a meditar-la al nostre cor”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “per diversos motius som en temps d’un desig intens de “gaudir de la vida”” i que “l’ambient vacacional sembla alimentar i justificar aquest anhel”. Expressa que “reconèixer les vacances com un dret, justifica l’exigència de descans, i quelcom més que descans, també l’exigència de l’expansió i el goig que busquem amb ànsia”, però que “més enllà de si això és un dret, hem de ser lúcids i reflexionar sobre el que realment significa aquest temps lliure, per a no enganyar-nos i, en definitiva, ser més feliços”, perquè “si som sincers, reconeixerem que sovint aquest anhel de gaudi de la vida acaba en una gran frustració i allò que en principi havia d’ajudar-nos a viure resulta inútil o fins i tot perjudicial”. Es pregunta què significa el descans, quin sentit té el treball i com es pot viure el temps de vacances perquè redundi en creixement personal, en avanç cap a un ideal de plenitud i de felicitat. Reconeix que “hauríem de discernir acuradament el que programem en el nostre temps lliure” i que “detectar les experiències de vertigen no és fàcil, però si més no podem saber quines vivències són mer consum, quines coses s’ofereixen seduint-nos per a ser merament posseïdes, gastades, com aliment d’una fam superficial, què promet un gaudi ràpid i efímer…”. Afegeix que “detectar les experiències d’èxtasi s’assoleix quan revisem el que hem viscut i concloem que ens ha facilitat un goig més profund i durador, que tal o tal altra vivència ens ha obert a l’experiència del sentit de les coses i de la vida, ens ha convidat a sortir d’un mateix i trobar-nos amb un altre, reconeixent-li i fins i tot donant-li el que potser necessita…”. Finalment, diu que “tot consisteix a optar segons el que som o creiem ser” i que “si no sabem exactament què o qui som, no estaria gens malament dedicar-hi un temps serè i pacífic a esbrinar-ho”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “hem acabat el curs, amb tot el que això significa” i que “un dels col·lectius que s’organitzen amb l’esquema del curs és tot el referent a l’educació, la formació, l’ensenyament”, és a dir “les escoles, els seminaris, les universitats”. Voldria fixar-se especialment en el col·lectiu dels mestres, expressió que li resulta atractiva, i que va més enllà del que suposa la transmissió d’uns continguts, d’uns coneixements. Informa que fa uns dies va poder compartir i conviure uns dies “amb un grup de gairebé un centenar de mestres i professors de les escoles diocesanes i parroquials de la nostra diòcesi”. Expressa que admira “aquests homes i dones que treballen per un món millor a través dels infants i els joves, sotmesos sovint a moltes pressions i dificultats”. Comunica que “hem dut a terme un pelegrinatge de fi de curs al sepulcre de Sant Domènec de Guzmán a Bolonya, i també hem pogut seguir els passos de Sant Joan Bosco mestre i educador de la joventut a Florència” i que “l’experiència ha estat molt enriquidora, com no podia ser d’altra manera, tractant-se d’uns homes i dones que dediquen la seva vida als altres, als infants i als adolescents”. Recorda que en una homilia que va predicar en una església de la Congregació dels Salesians, on va viure un temps Sant Joan Bosco, els va proposar la figura d’aquest sant educador que “ensenyava als seus sacerdots que el camí de la veritable educació és l’estimació als joves”. Finalment, agraeix “la gran tasca educativa de tants mestres que serveixen la societat formant ciutadans i bons cristians”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “cada cristià participa de la missió que el Pare va confiar a Crist i que Crist va posar a les mans de l’Església” i que “per això, tot cristià ha d’assumir personalment el repte de la missió”. Expressa que “és important comprendre que la missió no és una conseqüència de l’ésser cristià, sinó que no es pot ésser cristià sense ser enviat” i que “com Crist, també el cristià ha vingut al món per anunciar la bona nova”. Afirma que “el baptisme i la confirmació han configurat estretament la nostra vida al Crist per continuar anunciant el seu Evangeli”, que “en aquests sagraments hem rebut el do de l’Esperit Sant, que ens dona força per proclamar Crist” i que “amb raó, el papa Francesc insisteix que “tots som deixebles missioners””. Considera que “la majoria de cristians pensa que la missió és una cosa que duu a terme un grup selecte de persones en llocs remots”, que “no pensen que sigui una cosa que els afecti a ells”, que “molts fidels cristians adopten una actitud passiva, potser perquè els sacerdots els hem ensenyat a escoltar i obeir” i que “per a ells la missió és cosa dels bisbes i dels seus rectors, però no s’hi senten realment implicats”. Manifesta que “necessitem cristians conscients del que vol dir ser batejat” i que creu que “aquest és, en part, el sentit del Sínode sobre la sinodalitat que estem vivint”. Reconeix que “la feina és molta”, però que “hi ha pocs obrers disposats a ser enviats”. Finalment, diu que “avui és urgent que cada cristià prengui consciència de la seva responsabilitat a l’anunci de l’Evangeli”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: Barcelona, Girona, Lleida, Sant Feliu de Llobregat, Solsona, Tarragona, Terrassa, Tortosa, Urgell, Vic.