Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Bíblia, de la vellesa, de l’objectiu de “Fam Zero”, de lluitar contra la desigualtat, de saber esperar, del Sínode Diocesà de Vic, de les benaurances, de la religió a l’escola, dels malalts i de la formació dels seminaristes.

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, diu que aquest any s’ha proposat “tractar de tant en tant temes relacionats amb la Bíblia, aquest conjunt de llibres inspirats per Déu”. Ho fa “en el context de les recomanacions del papa Francesc, que cada família hauria de tenir una Bíblia a casa i llegir-la”. Afirma que “la Bíblia és el llibre més important de la història, el més venut (continuen editant-se’n uns cent milions d’exemplars cada any), el més influent en la cultura del món”, que “els catòlics hem de tenir en gran estima la Bíblia, encara que no la considerem la font única de la Revelació i posem en guàrdia els lectors sobre una interpretació purament personal i fora de context d’alguns paràgrafs” i que “és important llegir la Bíblia, estudiar-la a la llum de la interpretació de l’Església”. Recorda que la Bíblia “està a la base de les millors obres pictòriques dels diferents museus, i en el fons de moltes obres d’arquitectura, com tantes catedrals i santuaris de tot el món, o la Sagrada Família de Gaudí”. Finalment, no s’oblida de com n’estan, d’orgullosos els tarragonins, “de comptar amb el Museu Bíblic, dirigit per l’equip del Dr. Andreu Muñoz, referència a escala mundial entre estudiosos i divulgadors de la Bíblia”.

El cardenal Joan Josep Omella, comenta que fa uns dies va assabentar-se d’una dada que el va colpir veritablement: més de tres-cents mil ancians catalans viuen sols, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya. Diu que “estar sol no sempre és un problema”, però que “sentir-se sol sí, ja que podem estar en companyia i, malgrat tot, tenir sensació de buidor, una experiència de falta d’alguna cosa. Afirma que “les persones grans necessiten el contacte amb altres persones”, que “la vellesa és un moment de fragilitat de la persona en què, de vegades, la marca de la solitud queda dibuixada en el rostre” i que “quan una persona gran no troba ningú que se n’ocupi ni amb qui parlar, pensa que ja no importa a ningú”. Diu que “actualment, l’estructura familiar ha canviat i gairebé no hi ha espai per a les persones grans, però, tot i que sovint les arraconem i les menystenim, tenen un paper molt important, de gran valor”,  que “cal que tots siguem sensibles i estiguem atents a les persones de la nostra comunitat, al que els passa, per poder-les acompanyar quan ho necessitin” i que “cal que cuidem la gent gran perquè són testimonis valuosos que enriqueixen la nostra vida”. Finalment, demana que “tinguem present la gent gran: acollim-la, escoltem-la i estimem-la. Regalem-los una mica del nostre temps!”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que la Campanya de Mans Unides per col·laborar al desenvolupament dels països més pobres, continua” i que “no s’esgota en un diumenge o una col·lecta”. Així mateix, informa que ““FAM ZERO”, és una iniciativa de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) que pretén per a l’any 2030 eradicar del tot la fam al món”, però que “aquest repte darrerament s’està complicant, ja que repunta la fam al món”. Afirma que “les claus perquè entre tots puguem ajudar que aquest repte es compleixi, en primer lloc està en el fet que ens n’hem de "convèncer"”, que “també ens cal "voler-ho"” i “finalment cal "compartir" solidàriament”: “Vigilar com comprem, no malgastar, augmentar el que dediquem a la solidaritat envers els més pobres i no llençar res del que hi ha a la taula”. A més, diu que “si volem derrotar la fam, hem d’invertir en la pau”, així com que “els aliments es produeixen, però per falta d’infraestructures, de locals on emmagatzemar-los, de carreteres viables, aquests aliments no arriben a la taula del consumidor”. Finalment, diu que “no podem acceptar que 1 de cada 8 persones al món passi gana, que “la crisi ha agreujat la situació dels més pobres i ens urgeix a actuar” i que pensem què hi podem fer, com podríem ajudar, i ens unim als objectius de Mans Unides.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “si algun valor ens resta en comú en el món globalitzat d’avui, aquest és la igualtat. Més ben dit, compartim majoritàriament la sensibilitat enfront de les desigualtats” i que molts moviments que lluiten contra la desigualtat han fracassat perquè “els qui fan la revolució, exacerbats per una desigualtat flagrant, passen a l’acció sense haver descobert que en el seu interior hi ha la mateixa ànsia de poder i de riquesa que va portar els seus enemics a ser rics i saciats”. Afirma que “Déu va crear la diversitat, però no la desigualtat”, que “la pluralitat de persones és quelcom volgut per Déu” i que “una altra cosa són les diferències en relació a drets i dignitats”. Diu que “un cristià que, portat pel seu amor, ajuda un pobre no només ha de buscar solucionar-li un problema eventual, sinó elevar-lo fins a fer visible la seva dignitat” i que “tot això té importants conseqüències”. Finalment, diu que “és cert que la rehabilitació total del pobre i del famolenc Jesús la remet al Regne de Déu”, però que “Ell i nosaltres la veiem ja iniciada: forma part del nostre credo i, encara que sigui a les palpentes, també forma part de la nostra vida”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que “vivim un temps marcat per l’accés a la informació i a les notícies en temps real” i que “s’està convertint en un mite indiscutible aquesta hiperconnexió i hipercomunicació en temps real, que cada vegada es viu més com quelcom imprescindible, i que ens porta a perdre la capacitat de "saber esperar"”. Diu que fa poc va llegir un llibre titulat "La pedagogia del cargol", de l’italià Gianfranco Zavalloni, el qual opina que "vivim en l’època del temps sense espera" i “té la impressió que en l’actualitat els adults viuen cada vegada més com els nens, és a dir, segons l’actitud de voler-ho tot de seguida”. El bisbe de Terrassa es pregunta si serem capaços de tornar a trobar els temps naturals, de poder esperar una carta, de plantar una llavor i contemplar el creixement d’un arbre. Afirma que “per començar, cal canviar criteris i centrar-se en un model educatiu substancialment diferent”, que “hem de recuperar el valor del procés, del camí, amb tota la seva riquesa; hem de recuperar el valor de les petites coses que conformen la vida, valorar-les, dedicar-les-hi temps” i que “hem d’arribar a l’equilibri i l’harmonia entre els diferents elements de la vida: pregària, treball, formació, descans”. Finalment, diu que “com a cristians no només estem cridats a viure l’actitud humana d’esperar, sinó també la virtut teologal de l’esperança” i demana que “el Senyor ens ajudi a viure el nostre temps amb sentit i eficàcia”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “l’octubre proppassat va tenir lloc a Roma la XX assemblea general ordinària del Sínode de bisbes, sota la presidència del papa Francesc” amb el tema «Els joves, la fe i el discerniment vocacional» i que “ja ha estat publicat, també en català, el document final, on es fan presents les reflexions en els temes claus i les propostes indicatives per a tota l’Església per a l’acolliment i acompanyament dels joves, i com ajudar-los en el discerniment de la voluntat de Déu per a cada un d’ells”. Diu que “com a Església diocesana hem d’acollir aquest document i treballar perquè més i més joves trobin en ella la casa de la comunió, la llibertat i l’amor”, ja que “els joves són la nostra assignatura pendent” i “hem de trobar camins de trobament”. El bisbe de Vic també parla del Sínode diocesà. Diu que fa uns quinze dies va nomenar els membres de la Comissió del Sínode, que “formada per preveres, religiosos i laics té la missió d’acompanyar el Sínode de l’Església de Vic, tant en la fase preparatòria com en totes les fases del seu desenvolupament”. Demana que preguem insistentment el Senyor, “perquè el Sínode diocesà convocat sigui capaç de fer-nos créixer en la fraternitat entre nosaltres, a fi que la nostra Església sigui, com diu el document final del Sínode de bisbes, «un espai de diàleg i de testimoniatge que fascina»”.  Finalment, diu que hem d’estar tots “ben atents al que l’Esperit Sant suscita en el nostre cor, en la comunió de l’Església, per a caminar més junts, més sinodalment”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, parla de l’evangeli d’aquest diumenge, “les benaurances en la versió que presenta sant Lluc (Lc 6, 20-26)”. Recorda que “trobem tres diferències fonamentals en relació amb les del Sermó de la Muntanya de sant Mateu (Mt 5, 3-12)”: “La primera és que en Lluc únicament hi ha quatre benaurances, mentre que en Mateu són vuit”. Diu que Lluc “ha transmès aquelles en les quals són proclamats feliços per Crist les víctimes d’unes situacions que els vénen donades pel nostre món (pobresa, sofriment, fam i persecució per causa de Crist)” i “vol transmetre’ns la mirada de Jesús sobre les víctimes d’un món moltes vegades inhumà i injust i infondre esperança”. La segona diferència és “que la formulació de Lluc és més breu que la de Mateu: els pobres de Lluc són esmentats per Mateu com a pobres d’esperit; la fam és interpretada per Mateu com a fam i set de justícia...” i la tercera “és que en la versió de Lluc les quatre benaurances van acompanyades de quatre advertiments dirigits als rics, als assaciats, als qui ara riuen i als qui únicament es preocupen que tots parlen bé d’ells”, advertiments que “ens anuncien que el judici definitiu sobre l’home no depèn de l’èxit o la felicitat que es tingui en el nostre món, sinó del judici de Déu, que és qui té l’última paraula sobre la història”. Finalment, diu que “les benaurances ens parlen d’un món nou que ha començat en Jesús, que ha de ser viscut pels deixebles i que arribarà a la seua plenitud a la fi dels temps”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, escriu sobre el tema de la religió a l’escola, un tema que el preocupa molt “no només com a exigència de la meva missió episcopal sinó com a convicció ciutadana d’ajuda a la formació integral dels alumnes que no han de perdre mai les arrels que constitueixen la seva cultura i la seva vida”. Diu que “la pluralitat és essencial en un sistema democràtic i la convivència es construeix amb pauses, sense presses i amb paciència a base del respecte a las persones que opinen diferent”. Se centra en “una de les alternatives que alguns exhibeixen descaradament i que implícitament donen a entendre que cap país d’Europa té aquesta disciplina en el seu currículum”. Detalla una “llarga referència legislativa sobre aquest tema per informar del que es fa en l’actualitat a Europa”. Afirma que “la perspectiva històrico-cultural de la religió, oferta normalment de forma obligatòria, està present en països com el Regne Unit i en la majoria dels països escandinaus”; així mateix, informa que “a Itàlia i Alemanya, els seus respectius Tribunals Constitucionals han afirmat que aquest ensenyament de la religió és compatible amb el principi de la laïcitat de l’Estat” i que “en altres molts països, com Espanya, Croàcia, Lituània, Malta, Portugal, Hongria, la República Txeca i Polònia, l’Estat ha pactat amb les confessions religioses a través dels concordats, tractats o acords l’establiment de la religió en el sistema educatiu de forma facultativa, no obligatòria”. Finalment, diu que “existeix molta bibliografia sobre aquest tema a la que es pot recórrer per informar sense ocultar dades”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que “dilluns passat celebràvem la festa de la Mare de Déu de Lourdes, associada als malalts”, comunica que fa setmanes va ser intervingut quirúrgicament, i durant alguns dies ha experimentat de nou “la malaltia, la «no fermesa»” i diu que “quan estàs malalt no només penses en els malalts, sinó que vius intensament l’experiència, amb tot el que significa”. Es pregunta si tenim presents els malalts i els ancians més dependents o “només hi pensem quan ens toca de prop la malaltia perquè la patim o perquè la pateixen persones molt estimades”. Afirma que “pensem sovint que els malalts són només una càrrega, i no ens adonem que ens humanitzen amb les seves actituds, ens recorden la nostra fragilitat i activen el nostre amor fet servei”. Diu que “en els hospitals i clíniques cal acomodar-se als criteris i horaris establerts, però això no ha de ser obstacle perquè no ens plantegem la visita als malalts, sobretot en el cas d’aquells amb qui tenim més relació personal”. Afegeix que “potser no podrem, per moltes raons, visitar alguns malalts, però sempre cal pensar-hi i que ens sentin propers. De quina manera? Amb la pregària”. Diu també que pensa “en les famílies que tenen malalts a casa, persones que han de cuidar, i per a les quals mostren un gran amor, un esperit de servei constant” i que “cal encoratjar i ajudar, si s’escau, aquestes famílies cuidadores de malalts, sovint amb molt de sacrifici”. Finalment, agraeix als professionals de la medicina, la seva saviesa i la seva professionalitat.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, informa que “enguany hi ha quatre seminaristes majors de la nostra diòcesi al Seminari Major Interdiocesà i un de menor al nostre Seminari Menor en Família” i que “estem treballant perquè l’any vinent, si Déu fa la gràcia, dos o més joves ingressin al seminari major i dos o més noiets al menor”. Diu que “els seminaristes majors viuen a la comunitat formativa del Seminari Interdiocesà a Barcelona” on “tenen cura de la seva formació humana i espiritual”. Assegura que “tots són nois que: anhelen una vida de relació amb el Senyor viva i pregona; gaudeixen interiorment de la vida litúrgica; vetllen per ser fidels a la direcció espiritual que tenen establerta; i cerquen de tenir un llibre d’espiritualitat obert” i que “estan fent els estudis eclesiàstics a l’Ateneu Sant Pacià”. Afirma que “els caps de setmana estudien, treballen  i participen en activitats pastorals, especialment aquelles que els poden ser més formatives”, “també ajuden a les convivències del Seminari Menor en Família i a les trobades de la delegació de vocacions” i “es preparen assistint a cursos i simposis sobre la conversió pastoral de les parròquies, perquè ells ja no podran ser preveres de manteniment, o estan disposats a ser homes de frontera, itinerants, engendradors de comunitats, o més tard o més d’hora no sabran què fer”. Finalment, demana que preguem molt “per ells i pels qui es plantegen ingressar al nostre seminari”.