Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Església de Tarragona) Víctor de la Peña Pérez, bisbe emèrit de Requena (Perú), resident a Tarragona, manté viu el seu esperit missioner fins al punt en què, si els seus metges li ho permetessin, tornaria al “palau episcopal flotant” de la seva diòcesi.

Actualment Víctor de la Peña col·labora amb la parròquia de Sant Joan de Tarragona, a la qual aporta la seva experiència que va exercir al Perú, primer de missioner franciscà, durant dotze anys i, posteriorment, des de 1983 fins al 2005,
com a bisbe de Requena.
 
"En realitat, em van nominar bisbe el 1982, però, com que no tenia telèfon, no em vaig assabentar del nomenament fins al 1983, quan un dia vaig anar a Lima i llavors em van comunicar la notícia... que vaig aceptar com a servei a l’Església".
 
Amb la seva proverbial senzillesa, monsenyor De la Peña explica que una de les singularitats del país que més li va cridar l’atenció va ser el paper que en la societat
exerceix el prevere, a qui anomenen “padrecito”.
 
"Resulta molt curiós el fet que en qualsevol comitè o associació que es constitueixi, sempre es compta amb la participació o col·laboració del sacerdot. I tant és així que, com els Diners s’enganxen molt a qui no en té —i fins i tot a qui en té—, al sacerdot se li encomana el càrrec de tresorer de qualsevol comitè o associació cívica.
Consideren que el “padrecito” és la millor garantia per a la comunitat... A més de la seva tasca pastoral i evangelitzadora, el prevere fa una mica de tot: conseller, mitjancer, enllaç amb les autoritats..."
 
Palau flotant
La diòcesi de Requena, a la Gran Amazònia peruana, té una superfície de 80.000 quilòmetres quadrats i compta amb vuit parròquies i 493 poblets.
 
"Aquesta gran extensió de territorio no té carreteres. Els rius són les úniques vies de comunicació, alguns dels quals tenen 800 metres d’amplada en la seva part més estreta. Les aigües, durant el període de pluges de novembre a març, inunden les planes on es sembra l’arròs quan baixa el nivell dels rius".
 
Com recorria una diòcesi tan extensa amb tal precarietat de mitjans?
 
Aquesta mateixa pregunta em vaig fer quan em van nomenar bisbe. Llavors hem vaig adreçar a un armador a qui li vaig encarregar la construcció d’una llanxa amb unes determinades característiques: havia de servir d’habitatge, d’oficina, de dispensari, de magatzem... Em va donar el pressupost: 35.000 dòlars. A partir d’aquí vaig començar a demanar ajudes. Mans Unides va pagar el motor de la barca. Església Necessitada va efectuar una altra aportació. També vaig rebre aportacions
d’uns convents de Granada i, com aleshores els meus pares vivien al barri del Pilar, aquí, a Tarragona, un veí, professor de l’Institut Gaudí de Reus, va efectuar una col·lecta en el centre docent per ajudar al finançament del que seria el meu “palau episcopal flotant” per recórrer la diòcesi de Requena.
 
Problemes no enfaltaven..., suposo
 
I tant que no!... Era la única cosa que teníem en abundància. Potser acabaríem més
aviat dient que, de la resta, mancava de tot. Sí, hi havia tots els problemas del món (Manca de centres educatius, de centres sanitaris, treball precari, déficits alimentaris, etc.) i algún més: alcoholisme, famílies desestructurades, prostitució... Recordo que una vegada vaig anar a Lima a veure el ministre de Sanitat en persona per demanar-
li ens enviés un metge i que fos el suficientment honrat com perquè no fes negoci
amb la nostra farmaciola, que proporcionava el medicament de manera gratuïta, però que ens havíem trobat amb algun responsable que els venia. A més, havia d’acceptar residir en el nostre “palau”. Recor-do que el ministre em va mirar amb cara d’astorat
i em va preguntar: “Pero, señor obispo, ¿de dónde saco yo una persona honrada?”... I és que la corrupció fa estralls arreu del món, però allí una mica més. El cas és que
vamtenir sort i vam trobar un bon professional i, a sobre, honest. Des del “palau episcopal flotant” Mons. Víctor de la Peña dirigia la diòcesi, la qual presentava un
altre greu problema: la manca de preveres.
 
La diòcesi compta amb sis capellans. Hi ha llocs missioners o parròquies que no tenen un sacerdot permanente i han d’acudir als llocs de culte més propers —sempre llunyans—per a qualsevol servei religiós. No obstant això, la diòcesi compta amb vint-iquatre religioses que estan realitzant una extraordinària tasca en tots els sentits: fan de catequistes, de mestres, d’infermeres... Mai saben dir no a qualsevol petició. També cal no oblidar la tasca immensa que desenvolupen els catequistes. Hem de pensar que, amb una extensió tan enorme —pensum que és més del doble de Catalunya—, el prevere només pot passar de tant en tant pels pobles.
 
Com s’ho fan, doncs, per atendre les vuit parròquies i quasi cinc-centes poblacions?
 
Jo diria que amb un esperit digne dels primers cristians... La fe en Crist dóna unes forces sorprenents. Si no fos així, n’hi hauria per abandonar a les primeres de canvi. Allí tothom hi posa el coll: preveres, religioses i catequistes. I la tasca no és gens fàcil, perquè hi ha tots els problemes imaginables... I algun més. I, malgrat les dificultats, la
llavor va germinant... La gent, molt pobra, és bona i solidària. Penso que és més l’exemple que no pas les paraules qui fa arrelar i fructificar la Paraula de Déu en aquells indrets.
 
Víctor de la Penya no oblida que a la diòcesi de Requena només hi ha sis preveres i que encara queda molta feina per fer en un territori tan extens.
 
"Ni tan sols hi ha caminets. Només rius".
 
També per ells navega la barquetade l’evangelització...