Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Un bon amic meu sempre em recorda una màxima d’Ignasi de Loiola “no és recomanable fer mudances en temps de tribulació”. I té raó! Davant de moments d’inquietud, d’interrogants, d’incerteses, de dubtes, d’aquell no saber definir el perquè sentim un rau rau inusual en el nostre interior... cal fer silenci, respirar a fons i resistir els embats amb el màxim de lucidesa i objectivitat abans de mirar de prendre importants decisions.

Aquesta recomanació serveix per afrontar qualsevol dels avatars que ens fan ensopegar al llarg de la vida.  Personalment miro de tenir-la sempre present i, sense deixar que les dificultats em paralitzin o em facin ser massa prudent, procuro d’emprar els períodes en què hom viu enmig de forts vents que generen inestabilitat per endreçar no sols coses materials, sinó les més importants, les que fan referència a l’ànima i les relacions humanes.

Endreçar tot conjugant el silenci.

Endreçar els sentiments, les actituds, els pensaments...

Endreçar i fer net de neguits i malestars, de banalitats i frivolitats, de rumors i de sense sentits...  per donar pas a noves sensacions, deixar espai a l’ésser veritable, al jo íntim, noble i coherent.

Endreçar i reposar, obrint camí a la pregària i l’espiritualitat.

Endreçar per fer més gran el cor, l’abraçada, l’abast de la mirada...

Endreçar per desbrossar el camí diari i, avançar amb pas ferm, essent coherent amb les pròpies creences i conviccions... deixar pas a l’estimació i ser més acollidor i proper amb els qui t’envolten.

I, així, mentre endreço és quan sóc capaç d’admirar de nou, d’embadalir-me sense presses, sense condicions.... de la vida!