Vés al contingut

Aquests dies entrem a comentar l’actualitat política més sovint del que és habitual. Si en alguns moments tal vegada es justifica que els acadèmics exercim també de ciutadans potser siguin aquests, uns temps de canvis accelerats en els fonaments de les pressuposicions col·lectives que hem tingut durant anys. Així, per exemple, el petit detall d’unes declaracions, posem les d’un Ministre d’Educació, poden contribuir també a entendre el dinamisme del que està passant, més enllà de jutjar unes o altres opcions polítiques, totes legítimes.

El Ministre d’Educació José Ignacio Wert fa uns dies va dir que té “evidències” que la crescuda del independentisme (sic) es deu al model educatiu de Catalunya. Els ciutadans en democràcia tenim el deure de pensar i també d’intentar entendre el que diuen els nostres governants. Així doncs podem preguntar-nos: Que devia voler dir el Ministre? A quines “evidències” es referia?

Partim de la base que un Ministre quan fa una afirmació d’aquest tipus ho fa d’una forma diferent a com ho faria un tertulià d’una d’aquestes cadenes de discurs “monocorde”, a les que alguns s’han acostumat, i que un Ministre es deu basar en arguments sòlids, en dades i informacions contrastades. De fet que un Ministre digui una cosa així, sobre tot un sistema educatiu, té un efecte molt gran sobre la població general, perquè un Ministre d’un estat modern té un crèdit, i se li pressuposa que busca el millor bé per a tots. Així doncs molta gent el creurà: “El model educatiu de Catalunya és dolent”, “una cosa més que Catalunya no fa bé”. “Ho ha dit fins i tot el Ministre!”.

Entrem en el tema: Comencem dient que estudiar la Llengua, Cultura o Història de la pròpia comunitat és un dret natural a més a més de constitucional a Espanya. Es pot discutir si s’han de fer més hores d’aquesta matèria o menys, si hi ha d’haver més presència d’una llengua o d’una altra, sempre amb dades a la mà i resultats, i respectant i buscant el millor bé per a tots. És legítim que hi hagi diferents postures i propostes, és clar. Es un tema prou sensible. Ara bé d’estudiar una Llengua o una Història no se’n deriva una ideologia política o una altra, així sense més. Tampoc estudiar Ciutadania en democràcia vol dir proximitat a uns plantejaments polítics o uns altres. Llavors quines són les “evidències” del Sr. Ministre?

Només podria haver-hi una forma d’assegurar la transmissió d’una ideologia i un pensament únic des de l’escola: Que els mestres i educadors adoctrinessin segons aquesta o aquesta altra ideologia política. És aquesta la pressuposició? No em toca a mi respondre a això, seria una pressuposició agosarada com a mínim, pensant en tot un sistema en que hi ha agents diferents implicats, les institucions, les famílies,... Dir només que en el segle XXI això no és possible. I a més l’adoctrinament no funcionaria, doncs ja se sap que moltes vegades adoctrinar aconsegueix els efectes contraris respecte dels que es pretenien. Algunes vegades ho hem vist...

Però hi ha una segona suposició que és tant o més reveladora: I aquesta és que el Ministre sembla que proposa que l’escola catalana ha de canviar i ha de passar a adoctrinar d’una altra manera, és a dir que hi ha una manera correcta d’adoctrinar, la de tota la vida. I amb aquesta finalitat el Ministre, pel que sembla, realitza les reformes legals, és a dir per aconseguir que l’escola catalana adoctrini adequadament i finalment, degut a aquesta tant oportuna legislació, deixin d’haver-hi persones que políticament pensin d’una o altra determinada forma. És això?

I aquí és on hi ha el punt essencial per entendre des d’on sembla que es deu mirar l’Educació el Sr. Ministre: Escola és igual a adoctrinament? És l’únic important de l’Escola: que adoctrini bé? Legislar deu ser doncs garantir un bon adoctrinament? Un cop entès això és fàcil entendre les evidències a les que es deu referir (si són “evidències” és perquè dona per suposat que son molt clares). Vegem: Si a l’escola s’hagués ensenyat només la Història de l’Espanya “oficial”, és a dir la versió des de l’òptica castellana, la correcta vaja, si s’hagués estudiat només la Llengua espanyola, i hagués quedat minoritzat el català,... i hagués, posem per exemple, continuat l’Escola Nacional del règim anterior, enlloc de la constitucional i democràtica, no hi hauria hagut persones amb una “ideologia inconvenient”. És simple, és “evident”: Només la presencia d’elements catalans i l’acció de l’administració catalana i finalment dels educadors pot haver causat “semblant desastre” que la legislació i l’acció política han de corregir. La prova de que el Ministre deu pensar així? Va dir que pensen finançar des del Ministeri escoles que adoptin com a llengua vehicular l’espanyola, incomplint així la llei catalana i el consens fins ara acceptat (també per la doctrina del Tribunal Constitucional fins que, amb la sentència de l’Estatut, incomprensiblement van voler canviar unilateralment -com es diu ara- la posició).

Evidencies? Sense entrar gaire més en el tema, aquestes són les coses que segur que es posen en “evidència”: La forma de pensar sobre l’Educació que té el Ministre d’Educació o el seu Ministeri, i -m’entristeix dir-ho així- també es posa en “evidència” (ja que l’Escola l’han fet conjuntament institucions, educadors, famílies i alumnes) la magnitud de l’estima que deuen tenir pel treball i esforç quotidià que han fet i fan tots els agents implicats en l’escola de Catalunya, escola que recordem recau sota la seva jurisdicció Ministerial.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.