Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

L'Església, les altres esglésies cristianes i les confessions religioses no volem cap privilegi. Darrere del debat sobre el pagament de l’IBI per part de l’Església plana aquesta sospita. La Constitució espanyola estableix que l'Estat mantindrà unes relacions de cooperació amb les diferents confessions religioses i, de manera especial, amb l'Església catòlica. Som un "estat aconfessional", com altres països del nostre entorn comunitari. No som ni un "estat laic" com França, ni un "estat confessional" com ho havia estat Espanya durant el franquisme, o com encara ho són Gran Bretanya o Grècia.
 
El marc cooperador entre l'Església i l'Estat espanyol ha funcionat i els acords Església i Estat de l’any 1979 han permès durant més trenta anys –tot i les dificultats dels darrers temps– d’assolir una normalitat que han afavorit la convivència i la consolidació democràtica a Espanya.
 
L'exempció tributària en alguns àmbits de l'activitat econòmica i de l’ús dels béns mobles afecta tributs molt específics i, generalment, l'exempció està lligada al tipus d’activitat, la tipologia dels edificis i l’ús dels béns. Aquestes exempcions, cal recordar, també s’estenen a altres entitats civils que no persegueixen un benefici econòmic o un lucre amb la seva activitat. En aquest sentit, crec que és lògic que l’Església, com altres confessions i entitats, quedi exempta d'aquest tribut. Aquests dies es parla molt de l’Església, però ningú es qüestiona perquè empreses com Telefónica o l’Hotel Ritz de Madrid, pel fet d’ocupar un edifici històric, no paguen l’IBI.
 
Els partits que ara demanen una revisió d'aquestes exempcions i exigeixen acabar amb aquests "privilegis" cauen en la demagògia. És un exemple de la seva impotència per cercar una alternativa creïble i sòlida a l'actual crisi. És aixecar la senyera de la "laïcitat" i de l’anticlericalisme per guanyar vots. No s’adonen que estan novament perdent el rumb, agafant una part de l’herència –potser majoritària– de l’esquerra marxista, però que queda ben lluny del sentir d’una gran part del seu electorat i d’una sensibilitat cristiana que havia estat present també a l’esquerra. Removent novament l’anticlericalisme demostren la seva feblesa programàtica.
 
Per superar la crisi ens cal una esquerra responsable i generosa. Que assumeixi, com ho ha fet en altres moments durant la transició, que ara el seu paper passa per unir el país i no dividir-lo, que passa per ser, si cal, més responsable que la dreta quan va estar a l’oposició.