Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

A Catalunya, així a ull, hi ha al voltant del 65% de la població que quan els hi pregunten a quina religió pertanyen diuen que són catòlics. Òbviament, si tots aquests fossin catòlics, apostòlics, i romans practicants, les Esglésies estarien a vessar i s’haurien d’aprofitar les oficines que tanquen bancs, caixes i immobiliàries per a encabir-hi els seminaristes. No és el cas, però si que és el cas que una part molt significativa de la població catalana sent identificada d’una manera o altra amb el catolicisme, amb uns índexs que ja voldríen a molts altres països d’Europa.

Aquesta situació no és exclusiva de l’Església catòlica. Li passa el mateix que a totes les institucions i col·lectius normals. Que entre els seus membres hi ha graus d’adhesió molt diversos, probablement una de les diferències principals entre una institució rellevant i una secta, on només hi ha els de dins i els de fora. Sense mitges tintes.

Així, en aquest 65%, que en podríem dir el catolicisme sociològic, hi troben el nucli dur, l’aparell, els dissidents, els ortodoxos, els hooligans, els simpatitzants, els passavolants, els aprofitats, els sacrificats, o els que un dia van passar per allà...

Però tots, en principi, no haurien de sentir-se massa lluny del cristianisme i del que fa i predica l’Església. En definitiva, un bon terreny de cultiu per al gra de mostassa i en el qual sense dubte els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental.

La setmana passada vaig criticar tranquil·lament les pràctiques del meu gremi professional. Es podria dir exactament el mateix de l’entrevista d’aquest dijous del bisbe Xavier Novell a Catalunya Ràdio, també presentant un llibre sobre la seva vida i miracles. No cal tornar-hi i en aquest cas no s’ha organitzat el festival de la setmana passada, tot i que tampoc era difícil aprofitar alguna afirmació per organitzar el sarau.

Però en aquest cas m’ha cridat l’atenció una frase de l’entrevistadora. “Estem lluny”, li deia al bisbe. Igual que quan li retreia que el que volia era sentir coses per “ser feliços”.

Doncs alguna cosa no fem bé, si el que la gent va escolta per ràdio i televisió pensen això. Si “Feliços” és la primera paraula clau del Sermó de la Muntanya! La cosa de "Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres", surt al final, pero no es comença per aquí. 

No es tracta, certament, d’acomodar-se a un missatge líquid adequat als temps que corren. De vendre’s com una ampolla de colònia o de fer atractives ofertes com les dels creuers després del naufragi. Però si cada vegada que un bisbe parla de principis doctrinals ens allunyem més del catolicisme sociològic, és que alguna cosa no es fa bé per acostar-los l’Evangeli. A final, és d’això del que es tracta, no de com està redactat el codi penal.

Ja no es tracta només de matar al missatger, al qui només podem donar una part de la culpa. Es tracta de veure si per aquest camí al final només quedarem quatre. Perquè no haurem pogut parlar del nucli, mentre ens anàvem recargolant amb les distincions entre els homosexuals i la pràctica de l’homosexualitat, o embolicant-nos amb l’atracció sexual vers els menors.

L’Església necessitat un grup de catòlics convençuts, amb valors i experiències de pedra picada, però no pot ser només per a quatre convençuts. Que queda vegada ens vegin més lluny aquells als qui volem acostar-nos. I tots sabem que el pitjor retret que li poden fer a un rector de poble és dir-li que el senten lluny o que no l'entenen.