Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Lligadas -CR) La més antiga, la primera, va ser, si no estic mal fixat, “Hinnení”. Lletra de Joan Soler Amigó i música de Jaume Arnella. Pot ser que a molts dels lectors o lectores no els soni, aquesta cançó. Però si dic que és la que ara es continua cantant a missa amb el títol de “Tu ets el nostre Déu, Salvador”, segurament que ja els sonarà força més.

Deia així, la tornada original: “Hinnení, Pareimí, Eccomi, Me voici, Sóc aquí, Senyor!”. Hinnení és en hebreu, i després ve en grec, italià, francès i català. Hinnení és la paraula amb què Samuel respon, allà al santuari de Siló, quan sent que el Senyor el crida, segons llegim, a la bíblia hebrea, al capítol tercer del primer llibre de Samuel...

Després, li van canviar la tornada original i van posar la que ara tenim, perquè cantar a missa aquesta cosa en tants idiomes sonava més aviat estrany. Però el fet és que, a partir d’aquí, Joan Soler Amigó va anar component una pila de cants d’Església, que constitueixen un patrimoni cristià sòlid i ampli. M’he dedicat a comptar quants n’hi ha al “Cantoral de Missa Dominical” i me n’han sortit vint-i-cinc. Déu n’hi do. Per exemple:

“Viva llum d’alba”, “Les mans obertes”, “¿No ho sents? Hi ha algú que està trucant”, “En tu trobem la vida”, “El vespre abans que a mort fos lliurat”, “Senyor, no ens deixis”... També un molt bon cant per a les exèquies, “Escolta el nostre Amén”, que a mi m’agrada especialment, però que no ha arribat a fer-se gaire popular. Les músiques eren primer de Jaume Arnella i després, sobretot, d’Albert Taulé, així com també d’alguns autors estrangers, o d’espirituals negres.

Els cants que a mi em semblen més aconseguits, i que crec que són el millor fruit de la col·laboració entre Joan Soler Amigó i Albert Taulé, són un conjunt de cinc, quatre per als diversos temps litúrgics i un per a les festes de la Mare de Déu, en què es despleguen les millors qualitats de Soler Amigó com a lletrista: “Tota la terra espera el Salvador”, “Paraula que fou llum el primer dia”, “Déu té nom”, “La nostra alegria ningú no ens la prendrà”, i “Noia del poble. Maria”. En ells és on es veu millor que era un bon teòleg, un bon coneixedor dels referents bíblics, un bon escriptor, un bon poeta, i un home ben arrelat al seu temps. I per això aquests cants transmeten una fe sòlida, ben fonamentada, i alhora molt propera, en els missatges i en el llenguatge, a la realitat del cristià d’ara, simultàniament obert a la fe i obert al món.

És llàstima, i deixeu-m’ho dir, que els nosaltres responsables litúrgico-musicals estiguin actualment tan enderiats a produir cants litúrgics que tinguin un to molt oficial, tant en la lletra com en la música, i que difícilment poden enganxar l’ànima de ningú, i que, en canvi, no semblin tenir cap interès a aprofitar a fons el ric patrimoni que ens han deixat autors com aquest que ara estem recordant. Perquè, a més, davant d’aquesta situació, a molts llocs es refugien en nous cants que opten pel to sentimental que parla de l’adhesió personal a Jesús, però sense que aquesta adhesió mostri gaire solidesa teològica, ni bíblica, ni d’espiritualitat madura, ni tampoc de vida cristiana atenta al món i als pobres. Són cants que, almenys a mi, em sembla que creen un pòsit de fe força inconsistent.

L’aportació de Joan Soler Amigó al cant d’Església és molt important, i mereixeria que algun dia l’Església catalana, o si no almenys el CPL, li fessin un bon reconeixement. Però és que la cosa no s’acaba aquí. Perquè aquest pedagog, escriptor i folklorista que ens va deixar aquest diumenge passat, a més d’escriure lletres per a cants d’Església, n’escrivia també d’altres, de lletres de cants. I sense aquestes altres lletres no és possible entendre bé el sentit dels seus cants d’Església. Perquè Joan Soler Amigó era capaç d’agafar una cançó italiana que parlava de botes militars, posar-li una lletra que parlava també de botes però d’una altra mena, i oferir-nos l’entranyable “Vella xiruca”. O podia sentir un discurs de Fidel Castro en els primers anys de la revolució cubana –un discurs que li va arribar, com és obvi, per vies poc oficials--, enamorar-se d’una frase d’aquell discurs en què parlava de com els pobres d’Amèrica Llatina s’estaven alçant, i acabava més o menys així: “¿No sentiu com ja venen pels camins?”, i d’allà treure’n, treballant conjuntament amb Jaume Arnella, la potent “Sé que venen pels camins”. I, també amb Jaume Arnella, podia escriure les agradablement desvergonyides “Rondes del vi”, i “La timba de les cartes”, i així successivament. I podia posar lletra a una cançó que, quan la cantes, tant si ho fas acompanyant-la amb un banjo com sense acompanyar, sempre sents de fons el punteig del banjo. Em refereixo, és clar, a “La vall del riu vermell”. I és que jo crec que, per fer bones lletres per a cants d’Església, s’han de saber fer també cants d’aquesta altra mena. Per cantar l’alegria de la resurrecció de Crist s’ha de saber cantar també l’eufòria del vi en una vella taverna a la vora del port. Perquè aquest és un dels signes més visibles de qualsevol cristianisme que vulgui ser humanament i evangèlicament sa.

I per acabar deixeu-me dir que un servidor li vaig prendre prestat, a Joan Soler Amigó, i sense demanar-li permís, una frase de “Noia del poble” per titular el bloc que escric cada dilluns en aquesta revista, “Una font que raja sempre”. Una cançó aquesta, “Noia del poble”,  en què, d’altra banda, en una exhibició de patriotisme badaloní, ens va regalar un ús de la paraula “badiu” que només existeix a Badalona, on vol dir “eixida”. I, perquè ho entenguéssim, va escriure: “Ets un badiu, una eixida, de la masia del pa...”.