El jardí del monestir de Sant Cugat: del conjunt d'arbres a la gespa i la senzillesa

JOSEP GORDI –CR Si ens acostem al monestir de Sant Cugat del Vallès, a part de passejar pels jardins que l’envolten i conèixer la monumental església, no podem marxar sense visitar-ne el claustre, el qual  és considerat una de les joies del romànic europeu. El jardí claustral, a hores d'ara, és d’una harmoniosa senzillesa i, per aquest motiu, el visitem en la nostra sèrie 'Santuaris urbans'. Queda emmarcat per la presència de les restes de la basílica visigòtica del segle V, fragments verds de gespa i un petit grup de xiprers.

Per entendre que la imatge actual d’aquest jardí és el resultat de la darrera restauració i de les decisions que es van prendre tot seguit, convé analitzar les fotografies històriques de les primeres dècades del segle XX, ja que no hem disposat de cap gravat o descripció de com era el jardí quan la comunitat benedictina regentava el monestir; en tots els casos, ben segur, que el jardí era prou diferent de l’actual.

A principis de segle XX el jardí era un espai que només comptava amb la presència d’arbres (Fotografies 1 i 2). Ho veiem en observar les fotografies d’actes que s’hi feien. En canvi, a partir dels anys trenta (Fotografies 2 i 3) es creà un jardí més ufanós, on el brollador esdevingué l’eix central a partir del qual l’espai quedà dividit en quatre sectors. En els quatre parterres  s’hi plantaren arbres, arbustos i plantes herbàcies de boniques flors, entre les quals hem pogut identificar un grup de narcisos.

Abans d’endinsar-nos en els trets distintius de l’actual jardí claustral és escaient ubicar-nos breument en la seva història. El monestir de Sant Cugat del Vallès era una abadia benedictina construïda entre el segle IX i el XIV. La prosperitat del cenobi va ser resultat del seu emplaçament al bell mig de la plana vallesana ben  proper a la ciutat de Barcelona on hi havia la cort comtal i episcopal.

El procés constructiu del monestir va ser molt llarg, ja que començà al segle IX i s’acabà amb la dissolució de la comunitat benedictina el 1835. Un dels elements més espectaculars del monestir és, encara ara, el seu claustre que es va aixecar al llarg del segle XII a partir d’un claustre anterior. És peculiar el fet que, el mestre d’obres, que venia de construir el claustre de la catedral de Girona, va deixar la seva signatura en una petita làpida on apareix el seu nom i una imatge de com treballa en un capitell, no és pas gens comú aquest fet en altres construccions de l’època.

El recinte conté 144 columnes i capitells que fan al·lusió a les mesures dels murs de la Jerusalem celestial, tal com la descriu l’Apocalipsi.

El jardí actual del claustre (Fotografies 5 i 6) presenta una font al centre que divideix l’espai en quatre parts cobertes de gespa, d’acord amb els quatre rius de l’Edèn que descriu el llibre del Gènesi. Cal destacar que en un dels angles d’aquest jardí hi ha un grup de tres bells xiprers. Recordem que al xiprer, la història el relaciona amb els espais religiosos, que és un arbre originari de la Mediterrània oriental i que apareix al voltant dels camins, de masies, jardins, ermites i cementiris. La seva morfologia que s’acosta a la flama d’una espelma, li confereix connotacions altament espirituals.

Si ens remuntem en el temps, un dels seus usos curiosos va ser el que en feren els egipcis: feien servir la fusta per confeccionar taüts. Així, doncs, la tapa del taüt de Tutankamon, 1323 aC és de fusta de xiprer i, per tant, té una antiguitat de més de tres mil·lennis. Els grecs i romans utilitzaven la fortalesa de la seva fusta per fer les portes dels seus palaus i, posteriorment, també va ser el material de portes d’església.

La Bíblia n’esmenta els valors i virtuts en diferents passatges. Vegem-ne algun: “En lloc d’espines creixerà el xiprer; en lloc d’ortigues, la murtra. L’anomenada del Senyor serà gran, un senyal perpetu, indestructible” (Is 55,13).  També, “com una olivera carregada de fruit i com un xiprer que s’enlaira fins als núvols” (Sir 50,10).

Podem cloure amb el fet de com els textos bíblics i el seu ús han fet del xiprer un arbre curull de significats, de com quedà lligat a la vida espiritual i de com la seva esveltesa el convertí en una digna escala vers Déu. El pintor i escriptor Santiago Rusiñol va escriure un text titulat Als xiprers, on el lloa amb les següents paraules:

“Alts i severs, envellutats i negrosos, vestits d’espessa molsa abrigant les branques i assenyalant el cel, els xiprers, a la terra, semblen fites plantades per fer deturar l’home i pregar-li que resi. Cada un que es va trobant en el camí de la vida és un dit demanant el silenci; cada un que veiem al costat de la ruta, ens assenyala, callat, els caminants que han caigut; les arrels de cada un han abraçat els ossos dels caiguts a son ombra, tot xuclant-se els animes cap amunt de les fibres, per deixar-les volar al ser a les branques més altes”.

Acabem la visita a aquest espai únic gaudint de la bellesa dels capitells  i de les voltes del claustre amb el rerefons verd del jardí, de la seva quietud i harmonia tenint la certesa que ens acull un veritable santuari urbà.