Models actuals d’escola (8)

Com varen sorgir els models actuals d’escola que coneixem? I com va ser que es va optar per un model únic d’escola pública?

Seguint amb el fil històric arribem als anys 70’s., anys de grans canvis socials. El mateix 1970 es va promulgar la Llei General d’Educació, també anomenada pel nom del ministre que la va promoure, com a Llei Villar Palasí. Va ser una llei prou avançada que abastava per primera vegada en molts anys el conjunt del sistema educatiu.

• Va definir la EGB i l’educació obligatòria fins els 14 anys
• Va apostar per una pedagogia personalista
• Va flexibilitzar les passarel·les i les rigideses del sistema
• Va respectar la llibertat d’elecció en matèria de religió
• No va acabar de sortir dels models burocràtics i centralistes

Aquesta llei es va quedar a mig camí. Per una banda va permetre avançar respecte el retard educatiu endèmic i va incorporar valors de les pedagogies europees. Tanmateix l’educació obligatòria es quedava als 14 anys enlloc dels 16 i el personalisme pedagògic aviat va quedar convertit en les ben conegudes “fitxes” de l’EGB. Ben aviat aquesta llei es va veure superada en algun aspecte, com fou el centralisme, pels esdeveniments polítics.

Efectivament, ja en època democràtica, el 1981 hi va haver els traspassos en Ensenyament a la Generalitat. El 1979 s’havia aprovat l’Estatut d’Autonomia i la Generalitat passava a tenir competències plenes en Educació. Així es creava el Departament d’Ensenyament. Començava un període d’il·lusió en diverses instàncies de la societat entre elles el món educatiu.

La Generalitat, i el consens ampli de la societat catalana, va voler que els centres que havia rebut dels traspassos formessin una sola xarxa, en la que hi hagués un únic model respecte la llengua. Així és com es va començar a aplicar la Normalització Lingüística.

La contribució de persones com Marta Mata i els Moviments de Renovació Pedagògica a l’entorn de L’Associació de Mestres Rosa Sensat va ser significatiu en la generació del model d’escola pública. Parlàvem en l’entrada anterior d’escoles d’iniciativa social pedagògicament inquietes, nascudes a recer de l’església moltes d’elles, i com algunes van passar a un ensenyament de valors laics. També exposàvem com s’havia desenvolupat progressivament aquest marc de pensament. Fou així com s’apostà per un únic model d’escola fonamentada en l’educació laica. Foren ben significatius en aquest sentit els debats pedagògics d’aquells anys en els que molts experts defensaven que l’Educació havia de ser neutra, que l’escola s’havia de limitar a instruir, que no podia influir en els valors.

Per altra banda, i lamentablement, el model de finançament va fer que s’arrossegués un sistema d’interinatge del professorat que més que provisional es va convertir en endèmic, més quan es van haver de crear nous centres pel creixement demogràfic que tenia el seu punt àlgid aquells anys (1975 va ser l’any del màxim demogràfic).

El 1985 es va promulgar la LODE (Llei Orgánica del Derecho a la Educación). Amb una campanya ben portada vers la opinió pública des del Secretariat de l’Escola Cristiana sobre el principi de la llibertat d’elecció, la llei va incorporar aquest principi, i a més en la seva negociació, per influencia del P. Francesc Riu i a través de la Minoria Catalana al Congrés dels Diputats, es van flexibilitzar les exigències amb els concerts educatius per tot l’estat. La LODE va definir el règim dels concerts per l’escola d’iniciativa social. Encara que infrafinançats però van permetre el desenvolupament de les escoles cristianes com hem conegut. “Que no nos cambien la LODE” deia Mons. Elias Yanes en una de les discussions legislatives posteriors. La LODE és la única llei educativa que no ha estat derogada amb el pas dels anys. Va fer possible i efectiva la llibertat d’elecció així com va consolidar la oferta de formació religiosa a les famílies que així ho escollissin.

El 1990 es va promulgar la LOGSE, una llei que connectava amb les psicopedagogies avantguardistes europees, canviava l’estructura i definia l’educació obligatòria fins els 16 anys. Amb un paradigma comprensiu, definia definitivament l’escola dins un marc democràtic, la inclusió de les necessitats educatives especials, els canvis curriculars, etc. Psicòlegs catalans com Cèsar Coll o Climent Giné hi contribuïren significativament. El Departament d’Ensenyament es va implicar activament amb els nous currículums. L’Escola Cristiana va treballar-hi de manera molt notable i va col.laborar activament amb l’administració pública per la transformació curricular, anant per davant amb l’aplicació dels principis psicopedagògics recentment adoptats llavors del constructivisme i l’aprenentatge significatiu.

I així va néixer el model de l’escola pública com la coneixem. Amb un únic model, de valors laics, doncs la intel·lectualitat pedagògica majoritària (Associació de Mestres Rosa Sensat, Moviments de Renovació pedagògica, UB i UAB, etc.) havia assumit aquesta orientació per l’escola pública. “Pública, catalana i gratuïta”, era l’eslògan que es repetia llavors. En el rerefons de les mentalitats ressonaven encara els models estatalistes unificats, ara des de l’administració catalana. A més, tal vegada el fet de voler distanciar-se lògicament del nacionalcatolicisme anterior, va contribuir a que el pèndul anés cap al pol oposat pel que fa a l’acceptació per part d’alguns sectors dels col·legis religiosos.