Emili Marín: un homenot del País Valencià

La nit de Pasqua, l’amic Emili Marín ens va deixar per passar a la casa del Pare. Després d’una llarga i fecunda vida al servei de l’Evangeli i del País Valencià, aquest capellà, teòleg, periodista i activista cultural, que va estimar i defensar la nostra llengua, ha viscut la seua Pasqua. Nascut a Alcoi el 1940, Emili Marín ha mort als 83 anys, a la residència sacerdotal Betània, a Quart de Poblet.

Fruit del seu compromís amb la llengua i el nostre país, el divendres 28 d’octubre de 2016, amb el govern progressista de Compromís i del PSOE, l’amic Emili Marín rebia l’homenatge de l’ajuntament de València, que el declarà Fill Adoptiu del Cap i Casal del País Valencià. Ben merescudament, Emili Marín, capellà, escriptor i tantes coses més, rebia aquest guardó amb humilitat i senzillesa, per part de l’ajuntament de la ciutat de València.

Vaig conèixer Emili fa molt de temps, per l’amistat que ell tenia amb mon pare i també pels seus freqüents viatges a Montserrat, on cada any, ell, amb d’altres valencians, passava ací la setmana de Pasqua.

Va ser ell mateix qui, a finals de 2007, em telefonà a Montserrat, per “fitxar-me” com a col·laborador de la revista Saó. Una altra data que recorde d’Emili va ser el 19 d’agost de 2010, el dia que mon pare complí 100 anys, quan ell, amb uns altres amics, vingué a la Platja de Piles per celebrar el centenari del naixement de mon pare.

Emili Jordi Marín i Soriano va nàixer a Alcoi el 14 d’abril de 1940, al si d’una família molt senzilla. Son pare va estar tancat a la presó pel fet d’haver estat republicà. Emili estudià al col·legi dels salesians i als dotze anys començà a treballar al despatx d’una empresa tèxtil. Als tretze anys entrà al Seminari de Montcada, “sense que hi haja cap rastre en la meua vida que contradiga la decisió presa”, com deia ell mateix en una entrevista. El Seminari va ser per a Emili un lloc “meravellós”, en el qual va poder desenrotllar una vida esportiva (ja que jugava al futbol molt bé) i artística. També va fer teatre, amb un muntatge d’Antígona i de Hamlet. Aficionat al cinema, Emili fruïa amb les pel·lícules d’aquella època, encara que “quan apareixien escenes afectuoses les tapaven, la qual cosa provocava el riure en els seminaristes”.

Emili va acabar la carrera eclesiàstica, gràcies a una beca, al Col·legi Sant Tomàs de Villanueva de València, un “autèntic regal”, com reconeixia ell mateix, ja que en aquell centre va poder conèixer grans intel·lectuals, com mossèn Josep Espasa, Joan Fuster, Vicent Ventura o Raimon. Va ser en contacte amb aquests homenots de la nostra cultura, que Emili Marín va poder descobrir i desenrotllar “la meua consciència nacionalista”.

Ordenat capellà als vint-i-quatre anys, son pare li va retre homenatge assistint, per primera vegada en la seua vida, a l’església on Emili va celebrar la seua primera missa. La seua mare, com deia Emili, irònicament, “en solidaritat amb mi, es va fer beata”.

El Concili Vaticà II (1962-1965) va ser decisiu en Emili, ja que aquest esdeveniment va reforçar la seua vida de fe. El 2001 va obtindre la llicenciatura en Teologia Moral a Barcelona.

La primera parròquia on va ser destinat va ser Castelló de la Ribera i després, va ser destinat a Pedralba, la Pobla de Farnals, el col·legi Sant Francesc Xavier del Tribunal de Menors, la Fonteta de Sant Lluís i a Barcelona, durant el temps que va estar fent la llicenciatura en Teologia, també va col·laborar pastoralment. Va ser també delegat diocesà d’Emigració, i malgrat les dificultats de visió que tenia en els últims anys, fins i tot va col·laborar en la parròquia del Bon Pastor, a València, fins que hagué de passar a viure a la residència sacerdotal del carrer de Trinquet de Cavallers i finalment, a la residència Betània, a Quart de Poblet. Company i veí d’habitació a la residència Betània d’Alexandre Alapont, sempre que parlava amb aquest alcudià, em donava records d’Emili i jo li deia a Alexandre que també saludara de la meua part l’antic director de Saó, que em va fitxar com a col·laborador de la revista.

A més del seu treball pastoral com a prevere, Emili sempre va estar en contacte amb el món de la cultura. Per això va ser membre del Consell Valencià de Cultura (en substitució de Joan Fuster), entre 1993 i 1998. Durant el seu temps en el CVC, Emili va coordinar els llibres dedicats al cardenal Tarancon i al canonge Espasa.

Emili va tindre un paper destacat en el naixement de Saó, com a fundador d’aquesta revista, de la qual va ser el seu director entre els anys 1987 i 1998. A més, va estar dotze anys en el Consell Redactor de Teatres, va ser coordinador del Cicle Cultural de la Caixa de Torrent i director de l’únic curs que s’ha fet de Teologia de l’Alliberament a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo, en el qual van participar personalitats com Joan Nebot, Pedro Blat, Martínez Dousel o González Faus. En la seua faceta periodística, Emili va realitzar més de sis-centes entrevistes a diversos personatges, entre ells Gorbatxov, Irene Papas o Ernesto Cardenal.

Emili Marín va ser també el director de la col·lecció literària, “Tresors de la Fe”, que va publicar els volums: “Josep Espasa i Signes”, “Vicente Enrique Tarancon. Cardenal de l’Església”, “Josep Lluís Bausset i Ciscar. El darrer maulet”, “Julián Álvarez. Director de Càritas. Un bon home”, i “Ovidi Montllor. El cantant de l’Alcoià”. L’1 de juny de 2015, a l’edifici històric de la Universitat de València, vaig tindre el goig de compartir amb Emili, la presentació del llibre sobre mon pare, que ell havia coordinat i editat.

La personalitat d’Emili és ben explícita en l’excel·lent entrevista que l’amic Francesc Viadel li va fer per a la revista Serra d’Or, on Marín afirmava que havia tingut “possibilitats de ser regidor de l’ajuntament de València, però primer ha estat l’Església”, una Església que Emili somiava com a “l’Església de l’Evangeli”.

Apassionat per la cultura, Emili Marín va donar la seua important biblioteca a l’Ajuntament de la Pobla de Farnals.

Emili Marín era una persona lúcida i entusiasta, un home irònic i ple de bondat. Amic dels seus amics, el seu bon humor i el seu gran amor per Déu, pel País Valencià i per la nostra gent, el van fer ben mereixedor d’aquest guardó que, ben merescudament, li atorgà l’Ajuntament de València el 2016.

Com deia Emili en una entrevista, “la meua empresa (la jerarquia valenciana), sempre m’ha mirat de reüll”, pel fet que “jo era una persona sospitosa”. Va ser amb humor, que Emili definí l’Església, o més aviat la jerarquia, com “la multinacional de les ànimes”. Els arquebisbes valencians consideraven Emili, com ell mateix va afirmar, com “una persona liberal, en una Església massa compromesa amb la dreta”. Per això, tot i que va ser elegit pels altres preveres, arxiprest, l’arquebisbe (a l’entrevista no diu quin arquebisbe va ser), el va cridar per dir-li que “jo tenia una significació social que no aconsellava que ell (l’arquebisbe), firmara el nomenament com a arxiprest”. Emili deia que quan ja se n’anava del palau episcopal, l’arquebisbe li preguntà si estava “enfadado” per no haver signat el seu nomenament. Emili li contestà que no ho estava de disgustat i que comprenia la seua actitud, “ja que jo faria el mateix: en cas d’haver tingut la possibilitat de nomenar-lo a vostè arquebisbe, jo no ho hauria fet”.

Emili no va ser mai ben considerat per la jerarquia ni tampoc per la dreta, tot i que com ell deia, “jo no he parlat malament del PP, només he posat a la llum totes les nafres del PP”, on molts dels seus dirigents, al País Valencià, van ser empresonats per corrupció. Per això Emili deia que “jo no he estat mai per a la dreta una persona convenient, però no em poden acusar de res”.   

Defensor de la nostra llengua, Emili deia que s’havia cansat “al Consell Presbiteral, de demanar que els documents foren en valencià, la llengua que he parlat sempre en aquestes reunions”. I és que amb una Església castellanitzadora, Emili deia que fins i tot, “per publicar la Bíblia en valencià, tinguérem problemes per part de la jerarquia de la diòcesi de València”. I és que, com afirmava Emili, “la jerarquia i el clergat no es creuen això del valencià i tot això naix d’un Seminari on la idea central era la castellanització” dels seminaristes, “perquè s’associava el valencià a la burrera”. Per això el qui va ser rector del Seminari de València, D. Antonio Rodilla, va ser, segons Emili Marín, “el culpable de la situació actual”.

Pel que fa al cardenal Cañizares, Emili Marín deia que aquest arquebisbe “tampoc no s’ha cregut mai això del valencià”. Molt pitjor va ser l’arquebisbe Agustín García-Gasco, que segons Emili va ser “un militant antivalencià”. Marín també parlava en aquesta entrevista, “d’una part conservadora de l’Església, com Cañizares, aferrat a una sèrie d’idees conservadores, i que no té cap dificultat en expressar-les quan li posen un micròfon al davant. A mi això em resulta penós”. Emili deia també en relació a la jerarquia, que “imposar l’ortodòxia per damunt de la tolerància, això és un mal camí”.  

En aquesta mateixa entrevista, Emili recordava que el bon bisbe Rafael Sanus (auxiliar de l’arquebisbe García-Gasco), partidari d’introduir el valencià a l’Església, trobava difícil de fer-ho, ja que “el públic que tenim és blavero”. Però també el “públic” que teníem a l’Església després del Vaticà II estava en la línia del nacionalcatolicisme, acostumat al llatí. I no per això, els bisbes no van deixar d’introduir el castellà a les celebracions litúrgiques, quan haurien d’haver passat del llatí al valencià.

Espere (i m’agradaria molt), que l’Església del País Valencià o millor, els bisbes valencians, facen un merescut homenatge a aquest homenot, ja que sovint els bisbes del nostre país es miren amb recel aquells preveres que consideren heterodoxos i que per això mateix estan a les perifèries del nostre món. Tant de bo que Emili, des del cel, ajude els bisbes valencians a fer possible la inculturació de la nostra Església en la realitat lingüística del País Valencià. I tant de bo que els capellans i els bisbes valencians imiten la valentia i el compromís d’Emili per afavorir i defensar la nostra llengua a l’Església.

Capellà, escriptor, teòleg, periodista i home d’una gran bondat, Emili Marín, ha estat un servidor bo i fidel, i per això mateix ja haurà entrat al goig del Déu que l’ha estimat des de sempre.

Per altra part, és sarcàstic i cínic, que el president de la Generalitat del País Valencià, Carlos Mazon, haja dit a les xarxes socials que trobarà a faltar “la sabiduría” d’Emili, que ens deixa “como gran legado suyo, unir valores y crear puentes entre la sociedad valenciana”, quan precisament el president Mazon i el seu govern (del PP i VOX), està trencant els ponts de convivència i de concòrdia, atacant i destrossant la llengua que Emili va defensar i utilitzar tota la seua vida.  

Com ha dit l’actual director de Saó, Vicent Boscà, Emili va ser una persona “imprescindible” i un capellà “compromès amb l’Església, la cultura i el nostre país”.

Tant de bo, des del cel, l’amic Emili faça que els nostres bisbes i capellans arriben a descobrir (i a comprendre) la importància pastoral (i cultural) de la nostra llengua en les celebracions litúrgiques. I tant de bo, torne a repetir-ho, Emili siga un exemple per als preveres del nostre país, perquè arriben a arrelar l’Evangeli en la llengua dels valencians. 

Amén.