“Beneïu, no maleïu”

Aquest és el consell que Sant Pau donava als cristians de Roma que sofrien persecució: “Beneïu els qui us persegueixen, beneïu, no maleïu” (Rm 12:14). És el mateix consell que trobem a la Primera Carta als Corintis: “Quan ens insulten, beneïm” (1C 4:12). I també la Primera Carta de Sant Pere, ens exhorta a no deixar-nos portar per la llei del Talió: “No torneu mal per mal, ni insult per insult, sinó al contrari, responeu amb una benedicció” (1Pe 3:9).

Tenint en compte que el nostre Déu és Déu de benedicció, el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe de la Santa Seu, ha donat a conèixer la Declaració, “Fiducia supplicans”, que exposa el sentit pastoral de les benediccions i obre la porta a beneir parelles del mateix sexe i també les que viuen en el que alguns anomenen situació “irregular”.

I és que el text del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, vol expressar l’abraçada misericordiosa de Déu i la maternitat de l’Església. Com ha dit el cardenal Prefecte d’aquest Dicasteri, Víctor Manuel Fernández, “Déu ens estima incondicionalment, siga quina siga la nostra situació i els pecats comesos”. Per això “l’Església acull tothom que s’hi apropa a Déu amb cor humil, acompanyant-los amb aquells auxilis espirituals que permeten a tots, comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu en la seua existència”.

Aquesta Declaració (rebuda amb recel pel sector més conservador de l’episcopat), fa possible redescobrir la riquesa pastoral de les benediccions. I és que aquells que cerquen una benedicció, busquen que la tendresa de Déu curi les seues ferides.

Fa quatre anys, el bisbe Francesc Conesa, en aquell temps pastor de l’Església de Menorca, escrivia al Full Diocesà: “Jesús ens va donar el manament de beneir a tots i de fer-ho sempre”. Com deia l’actual bisbe de Solsona, “Beneir no vol dir només parlar bé dels altres (la paraula llatina bene-dicere, significa “dir bé”), sinó també apreciar-los, fer-los el bé i pregar per ells”. I el bisbe Francesc Conesa deia encara: “No deixem mai de beneir, que no dominen en nosaltres actituds de rebuig i d’exclusió; que totes les persones senten que les estimem i respectem”.

No és això el que fem al final de l’Eucaristia? ¿O bé abans de la benedicció, el mossèn hauria de dir: Els qui estiguen en una situació irregular que marxen del temple? No. Cap persona no pot ser exclosa de la benedicció de Déu. Tothom, siga quina siga la seua situació personal, al final de la missa rep la benedicció del Senyor: “Que us beneeixi Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant”. Ningú no queda exclòs de la benedicció de Déu.

Per això hui, com fa milers d’anys, i així ho recull l’Antic Testament al llibre dels Nombres, la benedicció que Déu vessa sobre el seu poble és adreçada a tothom: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi. Que et faça veure la claror de la seua mirada i s’apiade de tu. Que fixe damunt teu la seua mirada i et done la pau” (Nm 6:24-26). Una benedicció per a tothom. Sense exclusions.

Al llarg de la Bíblia hi trobem, d’una manera ben abundant, la benedicció de Déu: “Déu va beneir Noè i els seus fills” (Gn 9:1); “Isaac va cridar Jacob, el va beneir” (Gn 28:1). També hi trobem quan Jacob beneeix els fills de Josep (Gn 48) i també les benediccions profètiques de Jacob (Gn 49). I el Deuteronomi també recull les benediccions de Déu: “El Senyor t’estimarà, et beneirà i et multiplicarà. Beneirà el fruit de les teues entranyes, el fruit de les teues terres, el teu blat, el vi novell i l’oli... Rebràs més benediccions que tots els pobles” (Dt 7:13-14). Pel que fa al llibre de Tobit, hi trobem aquesta benedicció: “Que el Senyor t’ompli de la benedicció del cel, a tu, a la teua dona, al pare i a la mare de la teua dona” (Tb 9:6). O quan Judit, després de matar Holofernes, és beneïda per Ozies: “Ets beneïda, filla, pel Déu altíssim, més que totes les dones de la terra” (Jdt 13:18). I el llibre de l’Eclesiàstic ens diu: “D’obra i de paraula honra el teu pare, a fi que vinga damunt de tu la seua benedicció”(Ecli 3:8). I encara: “L’home savi és ple de benediccions” (Ecli37:24).

Bisbes com el de Còrdova, Oriola-Alacant o Oviedo, han mostrat el seu recel (i la seua oposició) envers la Declaració “Fiducia supplicans”, un text que algú ha qualificat de lamentable, fins al punt que el bisbe José Ignacio Munilla, d’Oriola Alacant, ha afirmat que en situacions convulses, aquesta Declaració pot provocar “confusió i ambigüitat”, ja que segons ell, el text, “Fiducia supplicans” és caòtic. José Ignacio Munilla ha dit també que la “Fiducia supplicans” és un error, ja que “obre una pràctica contrària a la fe”.

Al contrari, el sector més obert de l’Església, com el bisbe José Antonio Satué, de Terol-Albarracín, ha dit que “la benedicció és una llavor de l’Esperit que hem de cuidar, no obstaculitzar”. Monsenyor Jaime Spengler, arquebisbe de Porto Alegre i president de la Conferència Nacional de Bisbes del Brasil, ha dit que “si són persones, mereixen el nostre respecte”. El bisbe alemany de Passau, Stephan Oster ha manifestat que “tothom sense excepcions, necessita la benedicció de Déu”. I l’arquebisbe de Puerto Rico, González Nieves, ha dit que “Fiducia supplicans és un instrument d’amor misericordiós de Déu i de gran riquesa pastoral”. I encara, el laic Gabriel Mª Otalora, ha afirmat que “si no podem desitjar el bé a parelles homosexuals, ¿com complirem el manament de beneir els qui ens persegueixen?”.

També els bisbes del País Basc han fet costat a aquesta Declaració de la Doctrina de la Fe. Així, el bisbe Joseba Segura, de Bilbao, ha afirmat que “si la gent vol sentir que està acompanyada per Déu, jo crec que sí que s’ha de beneir”. I el P. Ángel García, fundador de Missatges de la Pau, ha dit que els capellans hem “nascut per a beneir, no per a maleir”. També el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull ha dit que “sobre la qüestió de l’homosexualitat, cal a partir de la dignitat de cada persona. Si un és homosexual, té dignitat, drets, i hi ha d’haver una acceptació de la societat, no hi ha d’haver exclusió”.

Pel que fa als bisbes del País Valencià, resulta curiós, que amb un silencia estrany (jo no he sabut vore cap declaració a favor o en contra de “Fiducia supplicans”), cap pastor del País Valencia hagi dit res sobre aquest text, a excepció de l’atac furibund que ha fet el bisbe Munilla contra aquesta Declaració de la Doctrina de la Fe.

Amb bon humor, malgrat els atacs que rep aquest text, el Prefecte del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, el cardenal Victor Manuel Fernández, ha dit que el fet que “es beneeixen dues persones que estan en parella, es veu que provoca urticària”.

Moltes vegades, fent de porter a Montserrat, mentre atenia les trucades telefòniques o les persones que venien a visitar un monjo, m’hi he trobat amb gent que ha pujat a la porteria perquè li beneirà uns rosaris, unes medalles o a ells mateixos: “Pare, beneeixi’m”. ¿Hauria d’haver preguntat si aquelles persones estaven en situació “irregular” per poder beneir-les? Mai no he fet aquesta pregunta. Només hem pregant plegats i he beneït els objectes que portaven o a ells mateixos. Així ho fa també (i recomana que ho facen als seus capellans), el bisbe de San Isidro i president de la Conferència Nacional Argentina, Óscar Ojea, quan ha dit que “quan algú em demana una benedicció, mai no li pregunte si està casat per l’Església o per la seua condició sexual”. El bisbe Ojea afegia encara: “No privem d’eixa capacitat de benedicció que té l’Església i els seus ministres, per poder regalar com un do, al sant Poble de Déu”.

Si beneïm cases, cotxes i fins als animals, per Sant Antoni Abat i si (immoralment) hem arribat a beneir guerres i carros de combat, ¿com no podem beneir persones?

L’Església, com ha dit diverses vegades el papa Francesc, no té duanes que impedeixin el pas a aquells que estan en situació “irregular”. L’Església tampoc no pot ser un castell inexpugnable reservat només per als “purs” i per als “perfectes”. L’Església no pot ser el gran inquisidor que exclou del seu si i descarta els “no perfectes”. L’Església ha de ser una llar amb les portes obertes per acollir tothom i per abraçar tothom, sense excloure mai ningú. Per això l’evangelista Sant Lluc ens recorda aquelles paraules de Jesús quan deia: “Beneïu els qui us maleeixen... Sigueu misericordiosos, com el vostre Pare és misericordiós. No judiqueu, i no sereu judicats” (Lc 6:28,36).

Per això l’Església ha de ser font de benedicció per a tothom. No pot tancar les benediccions en un calaix i atorgar-les només als “purs”, després d’un examen sobre la idoneïtat de la persona a rebre una benedicció.

Potser el capítol 25 de Sant Mateu, podria afegir també les paraules de Jesús: “Vau beneir o vau deixar de beneir un d’aquests germans vostres?”.