Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La Ressurrecció no s'entén. Fa uns mesos, en el tram que anava d'un cafè al bar a una reunió, una noia vint anys més jove que jo em va preguntar (suposo que a falta de cap altre catòlic a mà) si realment creia que Jesús havia ressuscitat. Havia anat a veure una pel·lícula (no en recordo el nom), en la qual el Vaticà mirava d'impedir la difusió de la troballa dels ossos de Jesús de Natzaret "perquè allò significaria que la ressurecció és mentida". "Bé", vaig respondre maldestrement, "encara que trobessin aquests ossos creuria en la Ressurrecció. Per dues raons", vaig continuar, "perquè la clau del relat de la Ressurecció és la pregunta '¿per què busqueu entre els morts aquell qui viu?' (Lc 24, 5); l'objecte del cristianisme és la vida i no la mort". Just abans d'arribar encara li vaig donar una altra segona raó. "A l'univers lingüístic del segle I hi havia ressurreccions i miracles, o sigui, coses que la gent atribuïa a la ressurrecció o a un miracle, de la mateixa manera que ara parlem d'energies positives d'una manera que al segle XXII ningú no entendrà. La millor manera d'enfrontar-se a la Ressurecció al segle XXI és com a un símbol, un símbol que la vida és el que compta per damunt de tot." 

No sé si va quedar satisfeta i, sobretot, no sé si em vaig acabar d'expressar bé. La Ressurrecció, la de Jesús i la que ens espera, no s'acaba en el llenguatge simbòlic, és el centre del cristianisme, de fet, i determina la nostra esperança. Sobretot quan veiem un món com el que tenim, ple de misèries i d'injustícia, de morts d'innocents a mans de genocides que moren al llit. No sabem com, no, però en tenim l'esperança, que traduïm fent el possible en aquesta vida que tenim (no "entre els morts") perquè esdevingui més justa.

Però la Ressurrecció no s'entén. No només la noia d'aquell dia, sinó tota la seva generació i diria que també els més grans, com jo almenys. Tampoc és que l'entenguessin massa, m'imagino, els que, segons l'Evangeli, la van viure. Potser no s'ha d'entendre, com tot allò que no veiem però creiem. ¿S'ha d'entendre, de fet, que és millor un món més just? Bé, a Tomàs li va fer falta, com a molts de nosaltres, tocar les nafres (Jn 20, 19-29). Però hem de reconèixer, com li deia a la meva amiga, que tenim un problema greu de llenguatge, i no només per entendre el llegat cristià, sinó allò que se'n diu "el transcendent", el que va més enllà de nosaltres, de les nostres coordenades (coordenades vitals que un petitíssim virus acaba de demostrar tan febles, sigui dit de pas).

Com ens entendrem?

Davant d'aquest problema, l'home contemporani no acceptarà de cap manera un retorn premodern que atribueixi capacitats màgiques a una mena de Déu-amic invisible al qual només cal invocar. De fet, la tradició jueva ja havia descobert que la cosa no anava per aquí, per això la Bíblia és plena de laments, de demanar explicacions, dels "Eli, Eli, lema sabactani" que fins i tot Jesús pronuncia just abans de morir. Ep, ni a Déu, ni a la Ideologia, ni a la Ciència, ni a cap de les construccions de sentit, potser més passables actualment. També són l'opi del poble. No, la cosa va més de metges que de xamans, més de ciència que de rituals, més de carn que de conceptes.

D'altra banda, l'esforç d'actualització i racionalització de la fe que va emprendre la teologia cristiana moderna, que té el Concili Vaticà II com a fita, que es basa més en "el que vol dir" que no en l'experiència, ja hem vist que queda insuficient. Em serveix per sortir del pas cinc minuts entre un cafè i una reunió, però el món d'avui, com Tomàs, necessita i desitja l'experiència. 

Els malalts de la UCI

Amb la crisi que estem vivint hi ha alguns indicis. L'altre dia veia un vídeo dels treballadors de l'Hospital de Mataró fent un minut de silenci pels pacients morts pel coronavirus, just els dies que estan donant força altes, que celebren aplaudint. L'Eduard Sala, de Càritas, era més explícit a Twitter quan anunciava la recuperació del seu germà, després de 14 dies a l'UCI: "La resurrecció deu ser això", va escriure. Efectivament, al límit entre la vida i la mort descobrim també el límit entre la vida diguem-ne mundana i la vida plena que voldríem per tothom, començant pels que més ens estimem. Quan n'esgarrapem un tros, ho celebrem com la millor de les victòries. I quan no ens en sortim, necessitem aquest silenci, aquest espai, aquesta invitació al que hi ha "més enllà" de les nostres possibilitats que, si ens hi posem bé, hi entra a habitar aquesta esperaça de la qual parlava. I això, certament, s'ha d'experimentar. 

La feina dels cristians consisteix en acompanyar i compartir aquesta experiència. Per fer-ho ens calen paraules, com deia Lluís Duch, emparaular-ho. ¿Ho sabrem fer? ¿Ens fem entendre? Per cert, aquests dies he rellegit Jesucrist, el nostre contemporani, un llibre on Duch hi va incloure les conferències de Setmana Santa que va fer a Montserrat fa vint anys. Va molt la pena i us el recomano. Duch insisteix que el relat de la vida, la mort i la ressurecció de Jesús no és una rememoració sinó quelcom que està succeint ara mateix, i que està passant per a cadascú de nosaltres, que el fem present en la nostra vida quotidiana. Que mor i ressucita no per a nosaltres, sinó en nosaltres. I també la Ressurrecció és això, com ho és l'Encarnació: és entre nosaltres i en la nostra vida, en el rostre dels altres (avui, com mai, els malalts de les nostres UCIs, per exemple), on l'hem de veure. On podrem tocar les nafres. I de l'únic lloc on pot sortir una vida nova per a la qual fem silenci, aplaudim o plorem d'alegria quan aquell que donàvem per mort ara viu.

Bona Pasqua.

_____________________________________________________

 

Il·lustració: El Greco, La Ressurrecció de Crist (1597-1604), Museu del Prado, Madrid.