Aquest diumenge llegirem a l’evangeli la trobada de Jesús amb una samaritana al pou de Sicar, tal i com la relata l’evangelista Joan. Com dèiem la setmana passada, aquest text ple de detalls reveladors inclou una doble lectura: la dels fets i la del símbol dels fets. El pou i l’aigua com a invitació a viure una vida més fonda, més autèntica. “una font d'on brollarà vida eterna”, diu. El tracte inusual d’un jueu amb una dona, samaritana i amb una vida personal que la moral tradicional considerava indecent, com a signe d’aquest Regne de Déu que ho trasbalsa tot. I, en tercer lloc, l’impacte que Jesús causa a aquesta dona, que és considerable, com a invitació a no demorar més l’arribada del Regne a les nostres vides.
Hi ha un poema de Salvador Espriu, que cantava Raimon, que està inspirat en aquest verset. Un poema que es diu “Inici de càntic en el temple”. De fet, poc temple hi ha, aquí. Els samaritans tenien, com si diguéssim, una religió a part, i veien Jesús i els seus com a jueus. I els jueus tractaven els samaritans com a inferiors. Així que quan la samaritana pregunta a Jesús si per seguir-lo haurà de canviar de religió, és a dir, si haurà de deixar de resar a la muntanya i fer-ho al temple de Jerusalem, Jesús li respon: “arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem” perquè “Déu és esperit”. L’evangeli acaba amb una entusiasta i cordial estada entre els samaritans de Jesús en la qual per primera vegada anuncia la seva missió. I els samaritans afirmen que “nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món.”
Jo el trobo un text magnífic. Una història preciosa i una invitació entusiasta. I una manera interessant de celebrar la Quaresma, aquest període en el qual els cristians ens proposem a anar al fons de la nostra vida, a veure quina aigua en treiem. I en aquest camí posem de potes enlarie els prejudicis, els lligams i les rutines, la insubstancialitat de les relacions amb els altres. I en ser tractats com a dignes de Déu i no d’escarni, el que nota la samaritana, i els samaritans, en aquest camí, és joia i esperança: una vida així sí que val la pena.
Sovint ens queixem que avui aquí, a la Catalunya i l’Europa on vivim, ja gairebé ningú celebra la Quaresma. A mi em sembla, però, que la vella xaruga és pertot. Els debats públics són plens de retrets morals. Les propostes dels nous “salvadors del món” inclouen dietes més fortes que les de fer dejuni i abstinència. I ara hi haurem de sumar restriccions en el consum de gas i electricitat. Diem que tothom pot fer el que vulgui amb la vida personal, però ens falten dits per piular pontificant sobre els amors d’un futbolista. A tot arreu hi veiem pecat i correm a exhibir la nostra bona consciència. La Quaresma de Jesús a Samaria, però, no va col·leccionant descobriments de pecats i dient als altres com han de viure. Proposa viure i viure a fons la vida de cadascú. Una Quaresma feliç.
__________________
* Aquest és el segon de quatre comentaris a l'evangeli de cada diumenge, que llegeixo aquest dissabte al programa Creure Avui, a TV Mataró.
Il·lustració: Jesús amb la samaritana al pou de Sicar (s, IV). Anònim. Catacumba Via Llatina. Roma.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.