Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

Per evitar aglomeracions, diu l'Ajuntament de Barcelona, enlloc de tornar a posar el pessebre a la plaça de Sant Jaume, on l'any passat ja no es va arribar a instal·lar a causa de la pandèmia, s'han pres dues determinacions. La primera, encarregar a l'arquitecte Jordi Darder (que ja havia fet el pessebre de 2017) la instal·lació de figures al voltant de la plaça, repartides. Són uns perfils il·luminats amb leds, recuperats de la seva anterior intervenció de fa quatre anys. El bou i la mula s'han instal·lat a les façanes de l'Ajuntament i la Generalitat, respectivament. Una anècdota bastant divertida. La segona, s'exposaran pessebres en 23 llocs repartits per tota la ciutat "per mostrar versions diferents del pessebre tradicional". Aquest últim, el pessebre tradicional, manté les seves mostres habituals als museus Marès i el del Monestir de Pedralbes, almenys. 

Reconec que no hi he anat, encara, però a mi, la idea d'aquest pessebre dispers m'ha entusiasmat. I també la idea de "mostrar versions diferents" als 23 barris de la ciutat. Com que no hi he anat, puc parlar poc del resultat. Només n'he vist imatges, del primer, als mitjans. Però d'entrada crec que és un magnific plantejament. Fent aquesta dispersió, aquest embolcall, aquesta decoració urbana, en aquest pessebre, les figures som nosaltres. I això és exactament el que vol representar el pessebre tradicional: el naixement és un esdeveniment real, actual, s'esdevé entre persones normals, que passegem, anem a treballar o a buscar els nens a l'escola. També ho és, sigui dit de passada, per realitats d'entrada tan poc nadalenques com una família allotjada precàriament en una antiga caixa d'estalvis que acaba de morir sencera en un incendi, no gaire lluny d'algun d'aquests pessebres. De fet, és sobretot per ells l'esperança que acollim simbòlicament cada vint-i-cinc de desembre i que no volem que sigui "fum fum fum", mai més ben dit.

Jo, que soc un defensor dels pessebres i de la majoria de tradicions, trobo que la polèmica anual contra les propostes d'innovació que impulsa l'Ajuntament barceloní des de fa uns anys, en una teòrica defensa dels pessebres "de sempre", perjudica a aquests últims. Perquè els clava al passat. Sense voler, la polèmica en destaca un aspecte delicat i negatiu: en aquest moment l'estètica pessebrista no aconsegueix traslladar-nos l'actualitat (la sincronia amb nosaltres) del naixement de Jesús sinó la seva anacronia: paisatges que no són els habituals, pobles "d'abans", pastors amb barretina. Tot molt maco, sí, i sovint molt enginyós, això també. Però no estic massa segur que tingui la funció catequètica que, en canvi (i potser sense pretendre-ho) els que han de fer l'esforç per utilitzar referents estètics contemporanis en la seva reinterpretació del relat. De fet, aquest és l'objectiu que, sobretot, s'acaba perjudicant.

I hi ha un altre factor, amb els pessebres tradicionals. El que és un avantatge per l'expectativa és també un desavantatge. En el fons, tot i petites variants, tot és massa conegut. No sorpèn, ni indigna, ni fa pensar, ni fa cap epifania, ni planteja cap situació nova (com ho són tots els esdeveniments del relat nadalenc, que van presentant-se com a entrebanc, excepció o do inesperat). Segurament la reflexió és més global i abasta el conjunt de l'estètica catòlica: tot és massa repetit. El procés ens el mostren aquells quadres d'Andy Warhol en els quals la repetició d'una icona com Mao o Marilyn li treu tot el valor convertint-la en una mena d'etiqueta de sopa Campbell. La insistència i la repetició acaba desmuntant l'eficàcia.

De manera que acostar-se al relat de Nadal amb materials nous, amb llenguatge contemporani, amb referències de la nostra contingència, a banda de veure-ho amb nous ulls (com els bots nous que demanava Jesús, Marc 2, 22) i, per tant, redescobrir-lo, ens alerta del missatge principal que hi ha implícit, a parer meu, l'Evangeli: aquesta història que t'explico és la teva vida, aquest món que narro és el teu, aquest Déu fet home és aquí, avui, entre nosaltres, i l'esperança de la seva plenitud és a les teves mans.

__________________

 

En vaig parlar també a "Colau i els seus pessebres" (Foc Nou, desembre 2021)