Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Amb això de demanar perdó em passa com amb l’autocrítica. Una cosa és plantejar-s’ho personalment, que és el que realment costa, i l’altra demanar que ho facin els altres. Les dues coses són grans troballes de la humanitat en la possibilitat de reparar els danys sense fer-ne més. Els que hi entenen diuen que la llei del Talió va significar, al seu moment, un gran avenç per controlar les reparacions excessives. Si buides un ull, només hauràs de pagar un ull, i no tota la cara, com et surt de dins, com a mínim. D’altra banda, fins que un dany no és reparat satisfactòriament (i que la llei del Talió, de fet, eternitza) es manté la idea del deute. En l’edat antiga (de fet, també ara), el deute, i de vegades la mateix càstig reparador, eren heretats. El perdó, doncs, ho salda, bé gratuïtament o bé amb una reparació assumible o simbòlica.

Com en l’autocrítica, deia, demanar als altres que demanin perdó, em sembla poc responsable. El que hi ha d’haver és la crítica, això sí, i ja sabrà l’objecte de la crítica si li convé o no assumir-la, del tot o en part. En el cas del perdó és una mica més complicat. Demanar perdó ha de ser una iniciativa del que ha ocasionat el dany, després d’un camí personal d’assumpció i d’humilitat. Em sembla molt bé, de fet imprescindible, que el dany s’assenyali i que les seves víctimes parlin. I que la resta ens comprometem d’una manera o altra a la reparació. Però dir que tal o qual “haurien de demanar perdó” em sembla una mica infantil.

Encara m’ho sembla més en els casos on es manté el deute del qual parlàvem, almenys aparentment. Per exemple, aquest últim dia del Pilar, el president de Mèxic va demanar a Espanya que demanés perdó pel que fou, segons ell, el genocidi del descobriment d’Amèrica (segurament per part d’avantpassats seus, sigui dit de passada). Això va fer exaltar els més patriotes i, com és obvi, va fer badallar a la majoria. Esclar que el president de Mèxic no pretenia, per tant, un acte de reconciliació, sinó de situar-se com a creditor del deute, de reemplaçar la víctima, per objectius estrictament polítics (mentre fa això distreu del compliment o no de les seves obligacions). Ni els actuals ciutadans de Mèxic són les víctimes d’uns fets pretesament ocorreguts fa cinc segles ni els actuals ciutadans espanyols en som els responsables, d’altra banda.

Al debat posterior a la presentació del recent documental “Protestants”, a Mataró, el pastor Daniel Rodríguez, davant l’evident complicitat de l’Església Catòlica en la repressió que s’hi relata, va afirmar que no té cap rancúnia contra aquesta confessió i que no exigirà pas que li demanin perdó. Em va semblar molt bé. Primer, perquè els que van exercir aquesta repressió són morts i els seus successors no la practiquen, sinó tot el contrari. Segon, perquè el quei compta, de veritat, és el reconeixement a les víctimes: homes i dones empresonats i perseguits per defensar la llibertat religiosa. I tercer, perquè la grandesa no és la de demanar perdó, sinó la de concedir-lo, que és quan la víctima s’aixeca del seu lloc. Aleshores, s’allibera del tot deixa de ser-ho. I el pastor ens va donar aquesta magnífica lliçó: si tantes ganes tens que et demanin perdó, comença tu abans perdonant.

________

Publicat a la web de la revista Valors (novembre 2021)