Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Això són dos comentaris a l'Evangeli de diumenge passat i aquest que he fet al programa "Creure Avui" , de m1tv. Presento primer l'Evangeli i després el comentari.

Les temptacions

[Evangeli]

 

Aleshores l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. 2 Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam. 3 El temptador se li acostà i li digué:
--Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.
Però ell li va respondre:
--L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.
Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el posa dalt de tot del temple 6 i li diu:
--Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres.
Jesús li contestà:
--També diu l'Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu.
Després el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria 9 i li diu:
--Et donaré tot això si et prosternes i m'adores.
Li diu Jesús:
--Vés-te'n, Satanàs! Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.
Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i el servien.
Mt 4, 1-11

[Comentari]

A mi sempre m’ha inquietat l’episodi de les temptacions de Jesús. Déu fet home, tot un Déu, mirant de cara el mal. La humanitat de Déu, indefectiblement, ha de passar per les temptacions, que són tan humanes. A diferència de nosaltres, i potser és això el que m’inquieta, Jesús hi parla de cara. Enlloc d’esquivar-les, de dissimular-les, de fer veure que no hi són, o d’amagar-les en la nostra vida, o de disfressar-les, o de fer-les fora de qualsevol manera, l’opció de Jesús en la seva solitud és la de mirar-les de front. El primer que fa, doncs, és tenir el diable d’interlocutor, una “davallada als inferns” en tot ordre. El primer que ens ensenya aquest Evangeli, així, és que totes les nostres ambicions i infidelitats les hem d’assumir com a pròpies i ens hi hem d’enfrontar cara a cara.

Les persones sense contradiccions, sense “temptacions”, no existeixen. Els humans som així. Som, a vegades, la mateixa persona capaç del servei als altres i capaç de trepitjar qui sigui pel poder, el que estima i odia amb la mateixa passió, el que vol ser lliure i acaba encadenat a qualsevol de les seguretats fugisseres a les que ens aferrem “perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”, com recita de l’Escriptura el diable en aquest Evangeli de diumenge. Jesús mostra com Déu, fet home, assumeix aquesta mateixa condició i és des d’ella, no pas fora, que hi lluita.

Sovint els llocs on som (la nostra família, la nostra feina, les entitats on participem, els partits que votem o l’Església que som fidels) ens desagraden per les seves contradiccions, pels seus “pecats”, i voldríem marxar-ne. Jesús, en canvi, els mira de cara i els desafia allà mateix, amb el seu testimoni i la seva presència.

I el segon que fa Jesús, crec, és advertir-nos de la naturalesa de Déu. Déu ja no és qui treu les castanyes del foc, el que evita els camins difícils, i tampoc el que farà guanyar el Barça, lamento dir-vos. Déu no és, ja, un mag els prodigis del qual ens faran més feliços, si està de bon humor o ens portem bé. No, Déu “només” depèn de la nostra resposta. Per això Jesús ens advertia que el seu Regne ja és entre nosaltres. L’haguem merescut o no.

La Transfiguració

 

[Evangeli]

 

Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se'ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús:--Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol:--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo.Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a terra, plens de gran temor. 7 Jesús s'acostà, els tocà i els digué:--Aixequeu-vos, no tingueu por.Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol.Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre:--No digueu res a ningú d'aquesta visió fins que el Fill de l'home hagi ressuscitat d'entre els morts.

Mt 17, 1-9 

 

[Comentari]

Si la setmana passada vèiem la rotunda humanitat de Déu amb les temptacions de Jesús al desert, en l’episodi de la Transfiguració que llegirem aquest diumenge podem dir que “es tasta” la Ressurrecció i la Glòria. L’evangelista narra, d’una banda, un complex sistema simbòlic (Moisès i Elies, la llum, les túniques...) i, de l’altra, una mena d’excitació i desconcert dels pocs deixebles que acompanyen Jesús. Amb Jesús, sembla que diguin aquests deixebles anys més tard de la mort del seu amic, i amb llenguatge d’ara, vam tastar directament la plenitud dels nostres anhels més profunds, el veritable sentit de la vida. Sí, aquell que van matar i del que ens avergonyíem, aquell que va penjar d’un pal com la despulla d’un gos, aquell que de barrejar-se amb la púrria en deia “banquet”... va arribar al més fons que tenim i és com si tot, de cop, d’il·luminés. Es transfigurés.

Però encara hi ha més. Aquesta escena ens assenyala que aquella experiència no és tan sols un memorial, un recordatori, una commemoració o, encara menys, una nostàlgia de l’amic perdut. En assenyalar els profetes “del passat” i en anticipar el “futur”, Jesús se situa al mig del temps. Jesús no és tan sols l’esperança que la humanitat és capaç de Déu sinó que la seva interpel·lació s’adreça a cadascú de nosaltres al temps i el lloc on vivim. Contra el que demana l’apòstol Pere, clarament entusiasmat, de construir “una cabana” per cadascun dels profetes i pel propi mestre, el “lloc” de Jesús és la nostra realitat prosaica i quotidiana, la nostra vida a vegades tan mediocre.

Una de les reflexions que podem fer, avui, a l’Església i fora de l’Església, correspon a la nostra relació amb la tradició. En dos sentits. En primer lloc, si estem disposats a prescindir de l’enorme cabal teològic, moral, cultural, artístic i tot el que vulgueu -els nostres “Moisès i Elias”- en la nostra vida actual, tan secularitzada com, perdoneu-me, inculta tantes vegades. L’oblit d’aquest bagatge és un luxe que no ens podem permetre. 

Però, en segon lloc, encara que sembli contradictori, poter també cal reflexionar sobre les “cabanes” que a vegades construïm sobre aquest llegat, com si el món no hagués canviat, com si Déu fos una cosa “antiga”, un ordre que cal recuperar. Algú, en definitiva, que no sembla pas encarnat a la realitat que vivim. Sigui per una litúrgia de guitarres hippies o d’ultramontans, sigui per una moral massa sovint de manual i extraterrestre o sigui per mirar-nos excessivament el melic. No, no. No farem cap cabana i deixarem fer el camí a Jesús amb nosaltres. De fet, això és la Quaresma.

_______

Il·lustracions: Briton Rivière - The Temptation in the Wilderness (1898), Guildhall Art Gallery; London's Roman Amphitheatre, Londres. I Briton Rivière - The Temptation in the Wilderness (1898),  Guildhall Art Gallery & London's Roman Amphitheatre, Londres