Vés al contingut
Ciceró

Mc 1, 21-28

El gran tema de l’evangeli d’aquest diumenge és l’autoritat. Dèiem fa dues setmanes que el monjo Lluís Duch, que va morir fa pocs anys, preferia parlar de testimoni més que d’exemple. El testimoni, és a dir, el que fas amb la teva vida, és el que dona autoritat. I al món, deia Duch, el que li falta és autoritat.

Això pot sorprendre, sobretot als que heu viscut una part de la vostra vida en un règim autoritari. Jo, quan va morir Franco era petit, però un dels senyals d’identitat de la meva educació social i política és, precisament, la lluita contra l'autoritarisme. La imposició amb l’únic argument que “això s’ha de fer perquè ho dic jo i punt”. I fem bé, l’autoritarisme és la negació de la responsabilitat personal i sovint acaba provocant exactament el contrari del que pretén. L’Església, d’altra banda, és presa sovint com una institució autoritària cap els seus membres i en relació amb la societat. Potser injustament, però segur que trobaríem força casos que donarien la raó als qui l’acusen. O sigui que val la pena reflexionar-hi.

Quan es parla d’autoritat sovint s’invoca a la doble interpretació dels seus dos sinònims llatins. Una cosa és la potestas, que és el poder que et donen o que t’atribueixes per manar sobre algú o alguna cosa, i l’altra auctoritas, que és la capacitat d’influir en el conjunt gràcies, precisament, al teu testimoni: al que has fet, has dit, etc. I, sovint, algunes de les nostres autoritats tenen molta potestas però poca auctoritas. Això últim, com diu la saviesa popular, s’ha de guanyar. A Jesús, l’evangeli d’aquest diumenge li atribueixen que actua “amb autoritat”.

¿Per què deia Duch que al món li falta autoritat? ¿És que ja no hi ha ningú que se l’hagi gaunyat? No exactament. El que diuen els que hi entenen, i per motius que ara seria molt llarg d’explicar, hi ha una “crisi de les mediacions”. Per entendre’ns, passa com amb els viatges. Abans, la majoria anava a una agència de viatges i allà l’hi treien els bitllets, li contractaven els hotels i tot el que calgués. Amb internet, la majoria fa exactament el contrari i ja tria els bitllets, l’allotjament i el que calgui des del mòbil i segurament li surt molt més barat. Això que passa aquí, i no només gràcies a internet, passa en molts altres àmbits. En política, ens agraden o no unes idees, fins i tot uns líders, però abjurem de la resta de “polítics”. En religió, ens cau bé Jesús i potser el Papa, i poc més, però ens treuen de polleguera els capellans i els bisbes. En les arts o la literatura pesa més el que diu un illetrat tiktoker que un catedràtic en un suplement literari.

Tot el que és “mediador” entre jo i el que m’agrada és, com a mínim, una nosa: les institucions polítiques, els partits, les esglésies, els diaris, els crítics. Ni tenen el glamour, ni la satisfacció immediata, de poder accedir directament al que sigui. I, a més, aigualeixen la cosa: ja se sap que crisi i crític venen de la mateixa paraula grega. Després venen les desgràcies, esclar. Projectes polítics dels quals ningú s’ha dignat a llegir (de vegades ni a escriure) la lletra menuda, joies literàries que passen de llarg mentre que la banalitat és elevada, esglésies que es buiden si no hi ha espectacle

Duch, com deia, sostenia que segurament aquesta crisi de mediació és guanyada: s'ha exercit la potestas sense l’auctoritas. I assenyalava que l’únic antídot és cadascú, el seu testimoni. La seva autoritat.

___________

 

Aquest és el text del "temps de reflexió" (comentaris e les lectures de diumenge; avui l'últim dels quatre que em van demanar) que faré demà dissabte al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró. "Creure avui" s'emet els dissabtes a les 7h i res reemet el mateix dia a les 14h, el diumenge a les 7:30h i 10:30h i el dilluns a les 16 h. I els programes els trobareu aquí

Temàtica
Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.