Vaig tenir consciència, per primera vegada, que m’havia fet gran, quan vaig trobar-me a la consulta d’un metge que era més jove que jo. De ben segur que en el meu record s’havia mantingut la imatge del vell metge de capçalera, sense considerar que en un altre temps havia estat jove.
La segona, va ser quan em vaig trobar agafant la mà que el meu fill m’oferia per baixar un camí rost. Aleshores em vaig adonar que, en poc temps, havia passat de dur-lo de la mà a recolzar-me en la seva. Havia arribat l’hora, doncs, de començar a passar el relleu: d’aprendre de la seva diferència de mi.
Passar el testimoni no és fàcil, sobretot perquè ens fa por que no l’agafin de la mateixa manera com ho hem fet nosaltres. Estem convençuts que allò que hem fet és el millor i ho volem deixar tot ben lligat, no fos cas que se’ns escapés un punt. Ens costa aprendre de la diferència. La por ens paralitza i la confiança esdevé una fita inassolible.
«Vosaltres sou els arcs amb els quals els vostres fills són llançats com sagetes vivents» (Gibran Khalil, El profeta). Imagino la vida humana com una cursa de relleus, en la qual els fills sempre han d’anar més enllà d’on han arribat els pares. Som hereus dels avantpassats de qui hem rebut un bagatge del qual partim, no només genètic, sinó de pensament i d’experiència. Confio passar el relleu a les noves generacions i que elles i ells aconsegueixin anar més enllà que jo.
Sé que les seves formes no són ni seran les meves i m’alegra que així sigui.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.