Pasqua de Resurrecció

“Què n’hauríem tret d’haver nascut si no hi hagués redempció?” anuncia l’Exultet o Pregó Pasqual. O en què hauria quedat la vida de Jesucrist entre els homes i les dones si no hagués ressuscitat? A partir d’aquí, amb la Pasqua, es referma el nostre seguiment de la vida nova que ofereix la resurrecció de Crist.

Des del moment mateix de l’Encarnació, des que Jesucrist vingué a viure com un de nosaltres, la humanitat mira de trobar l’expressió de la seva fe en la resurrecció de Crist amb les obres i amb les paraules.

Els Dotze que Jesús escollí expressaren moltes vegades la seva fe en el Mestre i li ho manifestaren de diferents maneres. Una de les escenes, encara que no formi part de l’àmbit pasqual, és la que tingué lloc quan Jesús, en tant que home, visqué l’abandonament d’alguns dels seus de forma paral·lela a la voluntat manifesta dels que volien seguir amb Ell:

“Llavors Jesús digué als Dotze:

-¿També vosaltres em voleu deixar?

Simó Pere li respongué:

-Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.” (Joan 6, 66-69)

Simó Pere, no per concís menys ric en contingut, reflecteix la llibertat del seguidor de Crist que només en Ell troba paraules de vida eterna i de qui sap i creu que és Déu.

A partir de la Sagrada Escriptura, tot el desenvolupament posterior de la Teologia fins als nostres dies, no ha deixat d’emfatitzar quin és l’objecte de la Teologia i, en definitiva, del seguidor de Crist. Sant Tomàs ho expressà d’aquesta manera: “En la Teologia tot es tracta en relació amb Déu. Ja sigui perquè es tracta del mateix Déu, ja sigui perquè les coses que es tracten estan ordenades cap a Déu, com a llur principi i fi”. Teòlegs més propers a nosaltres, com Y. Congar, insisteixen igualment en mantenir-se en aquesta dimensió i mirar d’evitar el risc d’ ”oblidar definitivament (...) que tot el que hom diu en Teologia té com a argument el mateix Déu”. En la mateixa línia hi ha la Teologia posterior que no és, en definitiva, la que dona normes, sinó la Teologia que en la fe contempla el sentit de l’acció concreta dels cristians. Amb Ratzinger la teologia arriba als nostres dies amb la dualitat que el caracteritzà en tant que teòleg, la dualitat entre fe i teologia, entre fe i raó i entre fe i història. Sempre amb el diàleg entre fe i raó com a fons. En el pròleg de la biografia, Jesús de Natzaret, Ratzinger ja hi fa constar que la seva obra no és sinó una “expressió de la meva recerca personal del rostre del Senyor”.

Celebrar la Pasqua, una altra vegada, però sempre de manera nova i diferent, ens confirma en el seguiment del Crist ressuscitat i ens fa igualment novament present la pregunta- resposta de Simó Pere a Jesús: “Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.”