Donar i rebre

En acabar les setmanes de celebració del Nadal s'han repetit una vegada més els dies de més concentració de donació i recepció d'obsequis de tot l'any. Més enllà d'una concepció estrictament materialista de la donació, però, la donació parteix del més gran do de Déu a la humanitat: el seu fill Jesús fet un d'entre nosaltres. La humanitat que rebé per primera vegada el do de Déu fet infant va ser la humanitat formada pels pastors i els tres mags vinguts de l'Orient. Després d'aquest fet els homes i dones han anat celebrant el Nadal any rere any i fins als nostres dies.
Hi ha en el saber donar i en el saber rebre una actitud essencial de la vida cristiana. Saber donar-se als altres esdevé igual d'essencial com saber acollir, en l'interior de cada dona i de cada home, el que els és donat pels altres, el que rep dels altres. Aquesta és una qüestió que permet reconèixer una vivència espiritual plena, la que es fa a través d'una autèntica donació i es viu amb veritable pau d'esperit.
Els cristians no han estat mai capaços de viure la fe en Jesucrist sense viure d'igual manera l'amor envers tota la gent en la qual reconeixen el mateix Jesucrist. Aquest és el moviment que el naixement de Jesús porta a la humanitat, el que mou a tota dona i tot home a sortir de la seva indiferència i del seu propi sense sentit, a viure oferint-se als altres en una donació i una comunió que va més enllà de les pròpies ambicions.
Si amb el Nadal hem viscut novament l'experiència del saber donar i saber rebre o acollir és perquè hem volgut renovar un any més la nostra vida de fe. Una vida de fe que demana de viure el Misteri de l'Encarnació en la pròpia realitat. Una realitat que és a la vegada individual i comunitària i, igualment, l'únic camí possible cap a Déu des de la nostra humanitat: "Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils." (Rm 12, 15-16)
Saber donar i saber rebre son dos aspectes oposats i semblants en la vida cristiana. Les dues actituds permeten als homes i a les dones de trobar-se amb Déu, amb els que l'envolten i amb ells mateixos. Els cristians saben, a la vegada, que no és per mitjà de les seves obres i de la seva voluntat que es troben amb Déu, sinó per la seva capacitat de rebre'l i de saber acollir els dons que Déu els ofereix.
Saber acollir Déu fet infant renova en els cristians el que ja deien els salms en les pregàries dels que fa segles ens van precedir. Els salms proclamen igualment la manifestació del voler de Déu en les seves criatures:
"Glorifica el Senyor, Jerusalem,
Sió, canta lloances al teu Déu,
que assegura les teves portes
i beneeix dintre teu els teus fills,
manté la pau al teu territori
i et sacia amb la flor del blat.
Envia ordres a la terra,
i la seva paraula corre de pressa, no es detura.
Tira neu com flocs de llana,
escampa com cendra la gebrada;
llança el seu glaç com molles de pa:
si les aigües es gelen de tanta fredor,
dona una ordre, i les fon tot seguit;
fa bufar els seus vents, i l'aigua s'escola.
Anuncia les seves paraules als fills de Jacob,
als fills d'Israel, els seus decrets i decisions.
No ha obrat així amb cap altre poble,
no els ha fet conèixer les seves decisions."
(Salm 147, 12-20)