Les armes de Déu

Arribats al dimecres de cendra d’enguany, el Papa Francesc ha fet una crida, “a creients i no creients”, a respondre a “la insensatesa diabòlica de la violència amb les armes de Déu, amb la pregària i el dejuni”.

Iniciem, doncs, el camí de conversió personal per excel·lència, la Quaresma, amb la constatació immediata i pròxima de fins on pot arribar la insensatesa del mal en el mon. El camí de conversió que això ens demana, si ja és de per si exigent, sembla que encara s’hi hagi de tornar més perquè l’esclat d’una guerra no deixa mai d’indignar-nos ni d’interpel·lar-nos col·lectivament i individualment.

Francesc ha fet atenció a tot conflicte bèl·lic en tant que amaga una gran quantitat d’interessos evidents, i no tant evidents, i ens ofereix, com a resposta, “les armes de Déu”: la pregària i el dejuni.

La pregària és l’arma més gran del cristià. Sant Pau exhorta d’aquesta manera els cristians de Filips: “Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d’acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.” (Fl 4, 4-7).

La pregària esdevé una arma per al cristià en tant que per mitjà d’ella s’adreça a Déu. Amb la pregària el creient pot convertir-se a Déu des del cor i esdevenir un agent transformador de la societat, sempre seguint el Crist.

Francesc proposa igualment l’arma del dejuni, que no ens ha d’estranyar de ser considerat durant la Quaresma. El papa, però, ha fet sovint referència a un sentit molt ampli del dejuni com a mostra de donació i atenció envers l’altre. El dejuni com una manera de no quedar reclosos en nosaltres mateixos.

“El dejuni que Déu vol és preocupar-se del germà. L’acte de santedat d’avui, el nostre, d’aquí a l’altar, no és un dejuni hipòcrita, és no avergonyir-se de la carn de Jesucrist que ara és aquí. És el misteri del Cos i de la Sang de Jesucrist. És anar a compartir el pa amb el qui te fam, a guarir els malalts, els ancians, aquells que no ens poden donar res a canvi: no avergonyir-se de la carn és això! Rebre del Senyor l’amor de Pare, rebre del Senyor la gràcia de formar part d’un poble i després transformar-lo en una ètica és rebutjar aquest do d’amor. Aquesta gent hipòcrita són persones bones, fan tot el que s’ha de fer, semblen bones! Però són ètiques sense bondat perquè han perdut sentit de pertinença a un poble, no estan compromesos en un poble! I el Senyor dona la salvació a l’interior d’un poble, en la pertinença a un poble. El dejuni que Déu proposa: “el dejuni de la bondat” és el dejuni que va ser capaç de fer el bon samarità, que s’inclina sobre l’home ferit.” (homilia del papa Francesc, en l’Eucaristia del 12 de febrer de 2016)

En una altra homilia Francesc insistí en el sentit del dejuni de manera semblant: “el dejuni és ajudar els altres”. (homilia a la Missa Matinal a la casa de Santa Marta, 3 de març de 2017).

Sant Benet, al segle VI, proposà igualment, en la seva Regla, de prendre unes armes, les de l’obediència, terme que en la societat en què vivim està totalment desprestigiat. Benet, però, presenta l’obediència com a resposta a un acte previ de llibertat. És l’obediència de qui ofereix la seva voluntat a una causa més gran que no pas ell mateix i que no és altra que la de servir Déu i els germans. Una obediència que és manifesta en el servei i que cal no confondre amb el servilisme:

“A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència.” (Regla de Sant Benet, Pròleg).

Pregària, dejuni i obediència se’ns presenten com a armes de Déu, com a mitjans de conversió en el camí que, amb la Quaresma, tot just iniciem.