Homenatge espectacular

A les segones lectures dels diumenges de Pasqua del cicle litúrgic C es llegeixen diversos fragments del llibre de l’Apocalipsi. Un tram d’aquest llibre (4,1-8,1) consisteix en la presentació / descripció dels set segells, que l’Anyell ha d’anar obrint, a fi que es conegui el que ha de succeir i ve precedida d’una litúrgia celestial (4,1-5,14) en forma de visió, de la qual en llegim avui un petit fragment (5,11-14). La visió d’aquesta litúrgia pot ser que estigui inspirada en la del temple de Jerusalem o també en l’escenografia de les corts reials de l’antic orient o en les cerimònies imperials de la cort de l’emperador de Roma. El que sí està fora de discussió és la gran càrrega simbòlica (pròpia del gènere literari apocalíptic) i les referències incessants a l’Antic Testament.

Hi ha milers i miríades de personatges presents davant el tron de Deu i que criden. Fa pensar en els mil milers de servidors i deu mil miríades, que estan davant l’ancià en el llibre de Daniel (Dn 7,16). Entre aquests milers de miríades sobresurten tres col·lectius, que rodegen el tron de Déu. Un en són els àngels. En diversos indrets de l’Antic Testament, els àngels assisteixen el tron de Déu; recordem els serafins de la visió d’Isaïes (Is 6,2), o bé Rafel, un dels set arcàngels que s’estan a la presència de Déu (Tb 12,15) o els que veu el profeta Micàiehu ( 1Re 22,19) quan profetitza la derrota d’Acab.

Pel que fa als ancians, el nombre de 24 pot ser una referència als 24 torns sacerdotals, que servien al temple de Jerusalem (1Cr 24). Una altra interpretació que ha fet fortuna, sobretot propiciada per les representacions del judici final de l’art romànic, on gairebé sempre hi són presents, és la que considera que aquest col·lectiu representa les 12 tribus d’Israel i els 12 apòstols, simbolitzant, d’aquesta manera, la continuïtat que s’estableix entre l’Antic i el Nou Testament. Es pot objectar a aquesta interpretació que a Ap 21,12-14 les dotze tribus d’Israel estan representades pels noms de les dotze portes de la Jerusalem que baixa del cel i el nom dels dotze apòstol el porten les pedres que la fonamenten.

Els quatre vivents, que ja han estat esmentats a 4,6-9 i 5,6 són éssers inspirats en Ezequiel (1,5-14), que, a la vegada s’inspira en les cosmogonies babilòniques, on la volta del cel reposava sobre els quatre punts cardinals, representats per quatre constel·lacions zodiacals: toro, lleó, àguila (escorpí), i home (sagitari). En la visió d’Ezequiel, les quatre figures no aguanten la volta del cel, sinó el tron de Déu. Quan l’Església reconegué només quatre evangelis, passaren a ser els símbols dels quatre evangelistes, que, en temps de St. Agustí (430) quedaren definitivament establerts: home, Mateu; lleó, Marc; toro, Lluc; àguila, Joan.

L’Anyell és digne de rebre set atributs. Set (màxim indivisible de l’1 al 9) és símbol de plenitud i totalitat divines. L’Anyell degollat/mort, però també ressuscitat/dret (5,6) és símbol de Jesús ressuscitat. La comparació la trobem a Jn 1,25: “Mireu l’Anyell de Déu”, però les seves arrels remunten a l’anyell, que mort en substitució d’Isaac (Gn 22) o l’anyell mort, que amb la seva sang allibera els hebreus de l’àngel exterminador (Ex 12,21-23). Els atributs que li són conferits són, a l’Antic Testament, aplicats a Déu. En senyalarem alguns a tall d’exemple: “De Déu és la reialesa i el poder” ( Sl 93,1). El poder l’honor i la glòria, a més d’altres de significat semblant, es diuen de Déu en el Salm 96,6. “La seva saviesa és infinita” diu el salm 147,5 i el 48,2 dirà: “És gran el Senyor i digne de tota lloança”. Allò, doncs, que a l’Antic Testament es diu de Déu, que a les cerimònies imperials l’emperador usurpa per afalagar la seva vanitat, ara es diu, i en plena propietat, de Jesús.

Diumenge 3er de Pasqua

14 d’Abril de 2013