El llibre de Job explica en el seu pròleg (1-2) i en el seu epíleg (42,7-17) la història de Job, un home just posat a prova per Déu i desprès recompensat, però el gruix del llibre està teixit per un diàleg en tres cicles (4-14; 15-21; 22-27) on apareix el Job rebel que cerca el per què del seu sofriment. A la primera lectura d'aquest diumenge llegim un petit fragment de la intervenció de Job del primer cicle (Jb 7,1-4.6-7).
Job ho ha perdut tot, riquesa, propietats, la casa, els fills i l'escalf i la comprensió de la seva dona; just conserva la vida perquè està afectat d'una úlcera que el colpeix de cap a peus (Jb 2,1-10). En aquestes circumstàncies, quin sentit té la vida? per què continuar vivint si la vida és un patir constant? Davant aquest panorama, s'ha acabat l'esperança (v.6) i la possibilitat de veure mai més la felicitat (v.7).
Aquesta visió negativa de la vida contrasta amb les afirmacions de la teologia tradicional segons la qual una llarga vida viscuda amb felicitat és un senyal del benefici i la protecció de Déu. Així el llibre del Gènesi diu d'Abraham que "va viure cent setanta-cinc anys. Va morir carregat d'anys desprès d'una vellesa feliç" (Gn 25,7-8). El desig de qui experimenta el favor de Déu és, tal com diu el salmista "viure anys i més anys a la casa del Senyor" (Sl 23,6). La vida, tal com mostren alguns salms, és un valor positiu: "No abandonaràs la meva vida enmig dels morts, ni deixaràs caure a la fosa el qui t'estima" (Sl 16,10), però aquest no sembla que sigui el pensament de Job.
El lament de Job és la reacció a les paraules que li adrecen els seus amics. El que llegim avui segueix a la intervenció d'Elifaz, amic de Job, home instruït, pensador refinat que parla a partir de l'experiència i l'estudi. Les seves paraules són boniques, parla del dolor i del sofriment com instrument per part de Déu de la correcció i l'esmena. Elifaz diu a Job: "Quin innocent s'ha perdut mai?" (4,7); "un home pot ser més just que Déu" (4,7). Vol fer veure a Job que les calamitats que sofreix li han estat enviades per castigar alguna negligència que Job desconeix. En conseqüència, Elifaz diu a Job: "Jo de tu m'adreçaria a Déu, posaria a les seves mans la meva causa" (5,8).
Però Job no admet aquest plantejament. No accepta el fàcil consol dels amics, ni la invitació a la resignació. Si, tal com diu el Deuteronomi: "Les paraules de la llei són vida, gràcies a elles viureu molts anys" (32,47) per què ell, que és un fidel complidor de la llei, es troba en aquestes circumstàncies?. Ell no demana a Déu que el rescati d'aquesta situació desgraciada com diria l'orant dels salms. "Torna, Senyor, salva'm la vida, allibera'm per l'amor que em tens" (Sl 6,5). Ell vol saber què ha fet, "si he fallat mostreu-me en què" dirà més endavant (6,24).
Els amics de Job no saben entrar en el drama interior de Job que consisteix en un xoc entre la consciència d'innocència i el fet de patir el sofriment. Elaboren teories sobre el dolor, però no s'adonen de la realitat i el drama del qui sofreix. Enmig de la seva profunda crisi, Job no entén la manera de procedir de Déu, però segueix sent un gran creient i per això no pot prescindir de Déu, no renega d'ell, no l'esborra de la seva existència, no fa com els ateus, continua tenint-lo molt present malgrat sigui per rondinar, queixar-se o encarar-s'hi.
Job és el portaveu de tots el qui sofreixen. El llibre bíblic que porta el seu nom planteja un nou repte a la teologia perquè haurà de cercar una tesi que faci compatible el sofriment de l'esser humà innocent amb la bondat de Déu.
Diumenge 5é durant l'any. 4 de Febrer de 2018
