A pocs dies de les eleccions

Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau

Més enllà de quins siguin els resultats de les eleccions del proper diumenge, una campanya és bon moment per posar sobre la taula les mancances del nostre sistema jurídicopolític, que expliquen en bona mesura la creixent frustració ciutadana envers la política.

No tenim la vareta màgia ni tampoc hi ha sistemes perfectes ni immutables, però hores d’ara ja no hi ha excusa per no sotmetre a revisió almenys les següents qüestions, en part debatudes en aquesta passada legislatura (llei electoral) i novament aparcades.

D’una banda, la confusió entre parlament i partits polítics. El sistema electoral de llista tancada converteix les eleccions una batalla descarnada pel poder entre faccions enfrontades i suposadament autosuficients i genera una composició parlamentària formada per funcionaris de partit, triats per fidelitats, afinitats personals i carrera partidista. Això no té res amb una selecció popular de les persones més capacitades, més representatives, amb més visió o amb més lideratge social, que convertiria el Parlament en un veritable referent social i en un espai de debat seriós, fent més atractiu l’acte d’elecció. Aquest problema, unit a factors com l’elecció segons circumscripcions provincials sense base real, la distribució rígida de la participació parlamentària via grups tancats o el pes dels partits polítics, fan que el poder veritable de decisió política es trobi més en les cúpules dels partits generalment més votats que en els parlaments i òrgans de representació popular electes en cada moment. L’elecció més important és, doncs, la dels candidats i, sobretot, la dels líders dels partits, però justament aquesta és la que es fa amb menys transparència i amb menys participació.

Un segon element és la confusió entre Poder legislatiu i Poder executiu, amb la dissolució del primer. L’esmentada primacia de les cúpules dels partits polítics unit al sistema d’elecció parlamentària del Govern, acaben atorgant tota la iniciativa política a aquest Govern, de la qual el Parlament n’és simple corretja de transmissió o simple escenari per mostrar el posicionaments l’oposició. Per tant, un organisme amb escàs protagonisme, sense poder real legislatiu o de control del govern, dels càrrecs públics o de les institucions públiques. No seria més convenient l’elecció directa del President de la Generalitat (malauradament vetada per la Constitució), cosa que reforçaria alhora la seva autoritat i la seva legitimitat democràtica, tot deixant al parlament poder i autonomia plena per legislar i controlar?

Un altre factor, menor, però que contamina el debat polític i genera cansament ciutadà envers la política, podria ser l’excés de convocatòries electorals (europees, estatals, autonòmiques, municipals, quasi totes en dates diferents) que omplen el calendari de consultes, amb el consegüent cost financer, desgast dels ciutadans i dels mateixos partits. Aquest escenari fa que els partits i els responsables polítics actuïn sempre condicionats per una campanya, precampanya o unes eleccions properes.

Podríem citar, per últim, una contradicció evident entre les expectatives i aspiracions a les quals apunten totes les eleccions al Parlament de Catalunya i la realitat del seu poder. El cert és que, a banda de les limitacions a tot poder polític imposades per un món i una economia cada cop més globalitzats, és evident que un Govern (i un parlament) que no té autonomia financera (ni defineix ni recapta els principals impostos) ni poder per decidir sobre les qüestions essencials per la política fiscal, econòmica, financera, migratòria o laboral, ni el sistema de seguretat social, ni l’estructura institucional bàsica, ni les bases del sistema educatiu, ni les principals infrastructures, ni sobre l’organització i funcionament de la justícia, ni participació real en organismes internacionals (ja no parlo de política exterior ni de defensa), ni la última paraula en la política relacionada amb la seva llengua, vol dir que és un Govern amb un poder extraordinàriament limitat i petit i, per tant, és lògic que intuïtivament molts ciutadans interpretin que en aquestes eleccions no es juguen les qüestions decisives.

Un eleccions al Parlament de Catalunya seran veritablement decisives i atractives quan permetin l’elecció de les persones amb veritable lideratge social, quan aquest parlament tingui una capacitat real per legislar i controlar al govern i quan els seus poders siguin realment polítics amb majúscula, com corresponen a una nació amb mil anys d’història, que ja va ser sobirana i que aspira a subsistir com a tal.

Aconseguir algun d’aquests objectius no és gens fàcil i compta amb greus obstacles jurídics i inèrcies polítiques, així com la dificultat d’obligar als partits a renunciar a quotes de poder. A més, les reformes s’han de fer amb un ampli consens i un cop s’han valorat molt bé les seves conseqüències. Però si l’alternativa és deixar que l’actual sistema es vagi podrint, seria preferible l’audàcia i córrer algun risc.

Mentrestant, sempre he defensat que la millor opció individual és participar (i no només amb el vot), ja que els perills d’una baixa participació encara són més greus.