Eduard Ibáñez, director de JP Barcelona
La catàstrofe nuclear de Fukushima és un nou senyal que ens exhorta a revisar en profunditat la nostra relació amb la naturalesa, així com a revisar la nostra supèrbia tecnològica. Però sembla que no ens en volem assabentar.
Després dels desastres de Three Milles, Txernòbil i ara el de Fukushima, em temo que només des d’un dogmatisme cientifista o tecnòcrata (o des d’interessos econòmics) es pot defensar que es tracta d’una font d’energia segura. Potser els accidents nuclears siguin excepcionals, però quan es produeixen, com ara ha tornat a passar, tenen un potencial d’afectació a la salut humana i al medi ambient tan greu i durador que no compensa tots els possibles beneficis. Això per no parlar del greu problema dels residus que genera.
Per això, estic convençut que l’energia nuclear (i, no diguem ja, l’existència d’armes nuclears) és una gran imprudència, basada en el desig d’explotar forces primàries brutals que, en realitat, ens són fonamentalment desconegudes. Això el converteix en un mecanisme capaç de vulnerar massivament els drets humans més bàsics, com la vida o la salut, a més del dret a un medi ambient segur i saludable. Cal, doncs, seguint un principi elemental de precaució, programar el tancament de totes les centrals nuclears, renunciar a aquesta energia i trobar-hi alternatives. I la primera i immediata alternativa, a banda de potenciar les denominades energies renovables, és la reducció del nostre consum energètic, cosa que només serà possible assumint col·lectivament un nou estil energèticament més auster. Existeixen a la nostra disposició nombroses mesures polítiques possibles per promoure-ho decididament.
Però Fukushima i la inacabable llista de catàstrofes ecològiques de causa humana (petrolieres, químiques, nuclears...) són una greu acusació sobre la nostra irresponsable agressió a la natura mitjançant el nostre estil de vida. Aquesta agressió és fruit d’una mentalitat que veu en la natura un simple objecte (un “recurs”) a manipular arbitràriament, a dominar absolutament i sense límits en favor dels nostres creixents desigs, en exercici d’una “voluntat de poder” (usant l’expressió de Nietzsche) que no s’atura davant res, una voluntat de fer-se com Déu.
Aquesta mentalitat, encara dominant, ignora la profunda dependència de l’ésser humà respecte la natura i el seu “parentiu” amb ella, de la qual s’ha volgut escindir, sense adonar-se que en agredir-la, s’agredeix a ell mateix. Alhora, pretén ignorar el fet que la natura és quelcom donat, un do, procedent d’un misteri últim, que els creients anomenen Déu, i que, com a tal, mereix una profunda gratitud i un respecte reverencial, com un bé col·lectiu (incloent les generacions futures), ordenat al servei del desenvolupament integral, equilibrat i equitatiu de la humanitat. Com deia Joan Pau II, la naturalesa no és un “recurs” sinó la nostra “llar”[1]. Per tant, el seu ús exigeix el respecte de la seva integritat, dels seus ritmes i dels seus límits, per no esdevenir en simple abús.
L’explotació irresponsable de la natura esdevé avui fomentada per un desenvolupament tecnològic que es pretén autosuficient i capaç de transformar el món a plaer. Es pot dir que hem fet de la tecnologia un nou Déu a qui adorar (tecnolatria) i de qui obtenir progressivament més poder: més mobilitat, més velocitat, més confort, més objectes, més informació (que no més saviesa), més diversions... en un procés que mai s’acaba, que no porta enlloc, a costa de degradar irreversiblement el medi ambient i perdre llibertat. En aquest sentit, diu Benet XVI que ens trobem instal·lats en una “mentalitat tecnicista que confon allò veritable amb allò factible” i que ens aboca al risc de caure un “horitzó cultural tecnocràtic”, el qual ens impediria “trobar mai un sentit que no sigui produït per nosaltres mateixos”. Per això adverteix, amb unes paraules que caldria meditar a fons, que el gran repte actual és “l’ús ètic i responsable de la tècnica”[2] i “recuperar el veritable sentit de la llibertat, que no consisteix en la seducció d’una autonomia total, sinó en la resposta a la crida de l’ésser, començar pel nostre propi ésser”.
No es tracta, doncs, de fiar-ho tot a majors avenços tecnològics orientats a obtenir més poder i seguretat, però que ens poden fer més depenents i generar nous problemes i necessitats. Cal més aviat promoure un desenvolupament econòmic i social diferent, coherent amb les possibilitats i límits de la naturalesa, sabent alhora que l’autèntica felicitat humana no es pot basar en la simple satisfacció de necessitats materials o corporals creixents, sinó en un nou estil de vida, basat en la recerca de la veritat, el bé, la bellesa i la comunió amb les altres persones[3].
Les decisions polítiques que s’han de prendre entorn de les nostres necessitats energètiques han de tenir present tot això, enlloc d’un simple càlcul de costos i beneficis econòmics, i abandonar d’una vegada el paradigma del creixement basat en el consumisme i l’explotació il·limitada dels “recursos” naturals.
En aquest sentit, el pensament social de l’Església convida a contemplar la natura com l’empremta de Déu, lloc on es revela la seva potència creadora, provident i redemptora[4]. Val la pena.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.