(Mercè Solé) Aquest va ser el títol de la videoconferència que dijous passat va impartir Toni Mora, president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, convidat pel Departament de Treball de la Conferència Episcopal Espanyola.
El títol em va recordar les paraules de Joan-N. García Nieto, que ja fa molts anys, i en temps d’un duríssim atur, reclamava una redistribució del treball per tal que tothom pogués guanyar-se la vida. Una cosa difícil d’articular, però molt realista vista la quantitat d’hores extraordinàries que aleshores, com ara, es feien.
La molt interessant intervenció de Toni Mora, però, anava encaminada a una altra necessitat: la de poder conciliar la vida personal i familiar amb la laboral. El sindicalisme de principis del segle XX que amb la gran Vaga de la Canadenca assolia les vuit hores de treball, vuit de descans i vuit de lleure, oblidava les tasques de manteniment de la casa, de cura d’infants i gent gran. No tenia en compte, en definitiva, l’aportació no remunerada de la dona. D’aquí que, deia Toni Mora, els sindicats parlen cada cop més de temps de treballs (assalariat, social, reproductiu, curatiu...) en plural.
A aquesta visió de necessitat domèstica, s’hi afegeix la necessitat comunitària de permetre espais comuns per a la vida social. Una de les més agres conseqüències de l’excessiva temporalitat dels treballs i dels canvis d’horaris és la dificultat per garantir compromís i continuïtat a les entitats. Des de la coral fins al partit polític, passant per la colla d’amics o pel grup de revisió de vida, es fa molt difícil una certa continuïtat. En el cas dels joves s’hi afegeix la migració cap a l’estranger, per estudis o per treball.
Tot el que envolta aquesta reducció d’hores laborals, que forma part dels acords d’investidura de Pedro Sánchez i que per tant, es contempla introduir en la legislació, és molt complex. D’una banda per la diversitat de professions i de l’altra, per la diversitat de contractacions i de situacions laborals. Avui s’ha reduït, gràcies a la darrera reforma laboral, la temporalitat, però en canvi persisteix una contractació a temps parcial no desitjada que afecta moltes dones. Conviuen feines que permeten treballar des de casa amb feines d’atenció a la persona que exigeixen una gran proximitat. Conviuen el sentiment de fidelitat a una professió o a un lloc de treball per part de molts adults, amb el creixent zel entre els joves per defensar el seu temps de lleure. Conviuen el teletreball amb la imposada hiperconnexió laboral, que suposa una disponibilitat permanent a les exigències de la feina. I al costat de tot això continua havent-hi molta precarietat: la de les persones que treballen sense un marc regulat, la dels falsos autònoms, etc.
De fet, la revista Valors d’aquest mes d’abril aborda aquesta mateixa qüestió de forma monogràfica i força exhaustiva. I una de les qüestions que posa damunt la taula és que la reducció de la jornada laboral en molts casos es planteja com un dia més de festa a la setmana, com si senzillament s’incrementés el temps de lleure. Però és clar el ritme d’atenció a les persones petites o grans de casa és diari i per tant més aviat reclamaria una reducció de jornada o una gran flexibilitat.
Potser per tota questa complexitat, Toni Mora va defensar molt un marc legislatiu ampli i consensuat, per evitar derogacions immediates per canvis de color en el govern, i una negociació col·lectiva que ajudés a fixar en cada conveni, segons el tipus d’empresa la millor manera de reduir jornada. Seria una manera d’avançar i de consolidar aquests avenços.
Us convido a escoltar la conferència de Toni Mora aquí.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.