(Oriol Xirinachs) Si aneu a "Dit i Fet", un lloc on viuen catorze homes que malvivien al carrer, i que està situat en un espai d’una gran casa antiga del barri vell, veureu que per arribar a l’espai que ocupen, cal pujar una escala a l’espai obert que es troba a l’entrada. Al peu de l’escala hi trobareu un carretó. No hi està no oblidat ni perquè sí. Es tracta del carretó amb què Pedro, un del seu residents ja difunt, anava recollint papers pel barri. Els veïns el tenien molt conegut i estimaven el Pedro i l’esperaven quan passava. El carretó, a peu d’escala, acull els residents i visitants quan arriben; és un record viu que continua fent-lo present. Sovint hi trobareu un ram de flors com a record agraït.
Avui que la nostra societat de consum ha reduït totes les coses al seu valor d’ús, i d’un ús de tan poca durada com el temps que triguen a ser substituïdes per la darrera novetat, l'acumulació de coses s’ha convertit en un senyal de prestigi i de competència.Les coses s’han tornat fredes, esclavitzadores, insignificants... Ni sabem el que tenim ni ho estimem.
Les nostres Eucaristies, sovint rutinàries, individualistes, ritualistes... haurien d’aprendre una mica del sagrament del carretó. Trobada amb Jesús que ens acull i fa comunitat; un Jesús que anava pels carrers servint i essent estimat pels pobres, i que ens hi envia als qui en participem; una celebració a la qual portem tot el que hem viscut per agrair-ho; una trobada que ens ha de portar a sagramentalitzar tot el que tenim i utilitzem per fer-ne mitjans de comunió.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.