No puc més

(Vanessa Rodríguez) "No puc més” o “No me da la vida” són expressions que escolto massa sovint al meu voltant. Jo mateixa sento que no tinc prou hores al dia per a fer tot el que haig de fer. I ni de bon tros en tindré prou amb aquesta vida per a fer tot el que vull. I soc afortunada per tenir una feina prou respectuosa amb el meu temps!
El filòsof Byung-Chul Han diu que vivim en l’era de l’esgotament. Volem l’excel·lència a la feina, a casa, ser bons pares i mares, ser persones divertides i felices, llegir i anar al cinema, seguir la sèrie de televisió o el podcast de què tothom parla, cuinar i menjar sa, fer esport i, a sobre, tenir una opinió pròpia de tot. Però és clar, tot això demana un temps i una energia dels quals no disposem.
Ja fa anys que el sociòleg Zigmunt Bauman ens va advertir dels perills de la nostra societat líquida, una època que es caracteritza pel consumisme extrem (també d’experiències) i per la vertiginosa rapidesa amb què se succeeixen els canvis. Aquesta voràgine provoca en els éssers humans un estat d’incertesa permanent i angoixa patològica. No acabem de saber qui som, ens movem per un món laboral inestable, tenim una sobredosi d’informació que no podem gestionar, dubtem del nostre sistema educatiu, les relacions interpersonals són superficials i ens costa moltes hores de teràpia arribar a ser capaços de comprometre’ns de debò. En definitiva, no trobem l’equilibri entre el treball i la vida i ens acompanya una permanent sensació de fracàs.
Què fem malament? Segurament res. El capitalisme ultraliberal ens ha imposat la idea que no ens esforcem prou, que triomfar o no triomfar depèn, exclusivament, de nosaltres mateixos, i que el problema és individual. I des d’aquesta perspectiva elaborem la nostra vida.
Molts caiem en el paradigma de viure el treball com una passió, però en aquesta relació sentimental amb la feina, sovint qui més hi guanya és l’empresari. Fins i tot ens exigim que el temps lliure sigui productiu: ens agradaria aprendre a pintar, però, és clar, els dos matins que tenim lliures els dediquem a anar classes d’anglès, i no de dibuix. I el que és pitjor: eduquem els nostres fills i filles des del marc mental de “la cultura de la productivitat”. Pobrets meus!
Burnout (estar cremat) sembla que és el concepte de moda dels nostres temps, i així ho evidencia el fet que els trastorns de salut mental per ansietat, esgotament, estrès o depressió s’han convertit en un problema estructural de la nostra societat. Ho reflecteix, també, el mercat editorial, ja que no paren de publicar-se assaigs sobre el tema com ara No puedo más: Cómo se convirtieron los Millenials en la generación quemada (Capitán Swing, 2021), Malestamos. Cuando estar mal es un problema colectivo (Capitán Swing, 2022) o La feina no t’estimarà (Ara llibres, 2023).
A la lluita titànica contra el canvi climàtic, a les pròximes generacions els deixarem una altra gran batalla per lliurar: la recuperació i democratització del temps. Ja s’ha obert el debat sobre la reducció de la jornada laboral o la setmana de quatre dies. Seria un horitzó real de transformació, de progrés i de futur per a la majoria. No som una societat gandula que no vol treballar, el que volem és treballar millor (no més) per viure, també, millor. El que volem és que el temps deixi de ser un luxe de pocs i es converteixi en un dret de tothom.