(Mercè Solé) Fa poques setmanes vaig tenir ocasió de participar en unes jornades organitzades per la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat. El tema tractat era “Conviccions religioses i relacions laborals”. Aquí, en podreu trobar el programa.
L’objectiu era abordar els reptes que comporta la diversitat religiosa en l’àmbit laboral. I això es va fer a partir de l’aportació d’experts en dret, que van analitzar meticulosament les sentències que s’han dictat a Espanya i a Europa en relació als conflictes sorgits. També s’hi van expressar representants de les diverses confessions (a mi em va tocar l’Església catòlica), sindicalistes i sociòlegs.
Val a dir que la majoria de conflictes es presenten sobretot per la visibilització de signes culturals i religiosos, que generen rebuig. I el que és pitjor és que de vegades el rebuig es manifesta ja a l’hora de descartar currículums, senzillament perquè porten la fotografia d’una dona amb vel o d’un home amb turbant. Posar-hi la foto o no és la primera disjuntiva amb què es troba molta gent. Gagandeep Singh, representant de la comunitat sikh, va fer riure tothom quan explicava que el primer dia de feina, en una tasca sense cap qualificació, quan el seu cap li va dir “¿vostè pensa treballar amb turbant?”, ell va respondre: “No, jo penso treballar amb les mans”. Però no fa riure gaire quan veus que ja és prou difícil l’accés a una feina com per haver de plantejar-te o bé abandonar les teves creences o bé guanyar-te la vida. I això no arriba als jutjats.
He de dir que aquest conflicte per als cristians costa d’entendre, perquè generalment a nosaltres de moment ningú no ens exigeix que ens distingim de la resta per la forma com vestim. Ho fan alguns capellans a qui agrada exhibir-se així, però el que realment forma part de l’ortodòxia cristiana és vetllar perquè tothom tingui un treball decent. En aquest sentit és bo recordar les paraules de Benet XVI:
El treball decent significa un treball que, en qualsevol societat, sigui expressió de la dignitat essencial de tot home o dona: un treball lliurement elegit, que associï efectivament els treballadors, homes i dones, al desenvolupament de la seva comunitat; un treball que, d’aquesta manera, faci que els treballadors siguin respectats, evitant tota discriminació; un treball que permeti satisfer les necessitats de les famílies i escolaritzar els fills sense que es vegin obligats a treballar; un treball que permeti als treballadors organitzar-se lliurement i fer sentir la seva veu; un treball que deixi espai per a retrobar-se adequadament amb les pròpies arrels en l’àmbit personal, familiar i espiritual; un treball que asseguri una condició digna als treballadors que arriben a la jubilació (Caritas in veritate 63).
Que els cristians no en fem cas majoritàriament és una evidència, una infidelitat i una llàstima. L’accent, doncs, com en tantes altres coses, no recau en l’exterior sinó en l’interior.
Davant d’aquesta conflictivitat que anirà en increment atesa la creixent diversitat de confessions religioses, la posició d’algunes societats és la no expressió de cap signe religiós, sota una pretesa neutralitat i invocant la laïcitat. Es castra així tota una dimensió importantíssima per a les persones. Com si la religiositat no existís. I com si fos gaire clar i gaire fàcil separar els aspectes culturals dels religiosos. I intueixo que en el fons hi ha un cert supremacisme cultural i un cert menyspreu a sectors de la població que viuen en la pobresa. És barat exercir aquest poder i de vegades s'aplica d'una forma curiosa.
Ho vaig viure fa uns anys, amb un cert humor, en un centre d'atenció a persones amb discapacitat. Una associació pessebrista els va regalar materials per fer un gran pessebre, però la idea es va desestimar invocant l'aconfessionalitat del centre i l'escrúpol de "no molestar els musulmans" (¿?). No hi va haver cap problema, però, a l'hora d'anar a la rua de carnestoltes disfressats de monges i capellans, amb un desinhibit escarni.
Una altra forma, molt millor que la neutralitat, a l'hora d’abordar la mateixa situació és permetre en els treballadors l’expressió de signes personals en tota la seva diversitat. Les institucions poden ser aconfessionals, però les persones no cal que ho siguin. La igualtat de drets no és sinònim d’uniformitat.
Les institucions religioses (com les polítiques, les esportives i les humanes en general), segurament han de millorar en moltes coses i tenen episodis en la seva història de què han de demanar perdó, però són expressió d’una necessitat i una realitat humanes que cal acollir amb naturalitat.
Si us interessa el tema, aquí podeu trobar les ponències i taules rodones de la jornada.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.