(Jaume Duch) Temps de Pasqua, temps de llum i vida. Avui són ja els testimonis els qui comencen a parlar del fet sorprenent de la resurrecció de Jesús. Pere i Lluc, tots dos, encara que de manera diferent, manifesten que Jesús viu. L'un parla de Jesús com del qui els homes hem lliurat a la mort i fa referència, també, al rescat aconseguit per la seva sang. L'altre fa esment d'una trobada del ressuscitat amb dos deixebles desanimats, en el camí d'Emaús, Aquest camí tots els creients també el coneixem prou bé.
Cada any, en rellegir el passatge entranyable dels deixebles d'Emaús, hom queda admirat per la vivesa del text i per l'actualitat que té el seu missatge, ja que Emaús pot ser en qualsevol dels nostres indrets. Fràgils, com aquells dos homes, ens sentim interpel·lats per Jesús, que ens pregunta: "Per què, malgrat saber tantes coses sobre Déu i sobre els seus plans de salvació, camineu encara tristos i de tornada de tantes il·lusions, com si la vostra esperança s'hagués apagat definitivament?, no deu ser que alguna cosa s'ha mort a dins de vosaltres?" Lluc diu que malgrat que la tristesa i la feble confiança ens acompanyin sovint, Jesús ens pot alliberar d'aquest pes mort, ell viu com a vencedor per seva mort. Així ho proclama la nostra fe: "Hem estat alliberats de la nostra absurda manera de viure per la Sang de Crist. Per això, Ell ha estat exaltat per Déu, constituït Senyor, vivent en la seva Església."
Aquells deixebles ho tenien tot, guardaven la memòria de Jesús, però no els servia de res, el desencís pervertia el seu cor. Per més que les dones deien haver vist viu el crucificat, qui podia fer cas d'unes dones? La conversa amb aquell desconegut que els anava recordant el que els profetes havien dit del Messies, va anar capgirant, a poc a poc, la raó de la seva fugida. Aquells homes es van adonar que el caliu de la conversa havia despertat en ells una nova esperança. Per això, el van convidar com amic a seure a taula amb ells a l'hora de compartir el pa. Va ser, llavors, quan el van reconèixer i els seus cors s'abrusaren dins d'ells.
Tan de bo sabéssim fer, més sovint, el que aquells homes van fer: convidar Jesús a seure, com amic, a la taula de la nostra adolorida i confosa intimitat. És cert que tenim experiències que moltes vegades ens acompanyen i ens fan dubtar: la mentida, la injustícia, el desamor, el menyspreu, l'egoisme i la mort..., experiències que sols es poden afrontar com cal si Crist fa camí amb nosaltres, perquè en cas de caminar sols, és molt probable que doctrines i rituals ens acabin fent soroll de buit i no serveixin per a res.
Cada diumenge, al final d'una setmana que pot haver estat "camí d'Emaús", ens podem retrobar amb Jesús si els nostres ulls s'obren i el sabem reconèixer, podrem girar cua al desànim i continuar anunciant que el Senyor viu fins al dia que tornarà gloriós. El camí d'Emaús passa molt a prop nostre, cal deixar-se acompanyar pel ressuscitat. Ell ens preguntarà: "Quin sentit té seguir caminant tristos?" Què li respondrem?
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.