(Mercè Solé) Des de dissabte passat, 13 d’agost, l’Hoac de tot Espanya està celebrant la seva XIV assemblea. Un acte que se celebra cada sis anys, amb dos més de propina enguany per la pandèmia. El seu lema és “Tendiendo puentes, derribando muros”.
L’assemblea general impressiona, certament. A diferència d’altres moviments en què la participació en els consells passa per tots els grups però acaba delegant en representants de cada grup, a l’HOAC tots els militants hi són convidats amb dret a vot. A Segovia hi ha, doncs, avui, unes vuit-centes persones entre militants, acompanyants, infants, consiliaris, i bisbes. Després d’un treball ardu de preparació que ha durant molts mesos i que es fa amb tot rigor. No cal dir que és admirable només la logística per preveure’n el funcionament.
M’ha agradat molt tenir l’oportunitat de ser-hi i de respirar amb ells i elles el neguit per l’evangelització dels sectors més empobrits del treball. De fet a l’assemblea, que finalitzarà dimarts, s’hi discutirà molt i a fons. Però jo crec que només el fet de reunir tanta gent i, permeteu-me que ho digui, de tanta qualitat eclesial i social ja dona molt de si. Els passadissos, el cafè, la tertúlia valen un imperi. Notes una estimació sincera pel moviment i entre les persones i, una inquietud per, com deia algú, tornar a començar les vegades que calgui per donar resposta a les necessitats detectades.
L’Hoac és com un vi bo i exquisit. Fruit de la destil·lació formativa dels seus militants i de la vida comunitària. Present a més de quaranta diòcesis, encara que sigui en grups molt reduïts aguanta al llarg del temps els embats eclesials, polítics i socials amb fermesa. L’esperit de Rovirosa i l’Esperit Sant actuen, sens dubte, per crear un ordit on l’acompanyament a les persones, la formació, la comunió, s’entrellacen per defensar la dignitat dels homes i dones que viuen del seu treball o que estan empobrits injustament pel nostre model de societat. El treball de l’Hoac, com el de la Pastoral Obrera en general, no està de moda, però jo crec que és imprescindible.
M’ha encantat un text de Rovirosa que s’ha llegit en una de les pregàries: "Molts aspirem a fórmules socials meravelloses (més o menys màgiques) per transformar el món de l’economia i de la política. I sobretot, ràpides, perquè tenim molta pressa. Si la recta raó no ens digués que això és absurd, i la fe no ens assenyalés amb precisió que el pla de Déu no es manifesta així, n’hi hauria prou amb l’experiència dels dos darrers segles de la història de la humanitat per fer-nos adonar que hem equivocat el camí. [...] A partir d’allò que és petit, la natura construeix l’univers, i la sobrenatura construeix el Cos Místic de Crist. I els de l’Hoac cooperem també per construir el món social de la Cooperació, anticipant així la Ciutat de Déu" (Obres completes, T.V. 481-482).
Un bon nombre de convidats hem desfilat per allà (jo hi anava en representació de la Pastoral Obrera de Catalunya), i un bon nombre de bisbes (Almeria, Astorga, Àvila, Bilbao, Saragossa...) amb una actitud en consonància absolutament amb el que allà es discutia. Un goig, realment. També el papa Francesc ha fet arribar la seva salutació, que trobareu aquí.
A l’espera de les conclusions, que segur que seran interessants, cal reconèixer que els reptes plantejats a l’HOAC són comuns als de la resta de moviments de la pastoral obrera, cadascú amb els seus accents. I que tots compartim també realitats, reptes i esperances. Segur que l’Assemblea donarà bons fruits a l’HOAC i a tots nosaltres de retruc.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.