Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge XXVI de durant l’any. Cicle C

Barcelona, 29 de setembre de 2019

El pobre Llàtzer – pobre i malalt – està allà mateix, morint-se de gana, al costat de la porta, però el ric evita tot contacte i relació i segueix vivint esplèndidament, totalment desinteressat del sofriment del pobre.

A qui interessen els pobres? Els pobres no interessen a ningú. No entren en la llista de reivindicacions de cap grup polític o de cap col·lectiu social important. Són els últims de la nostra societat: els més refusats, els més marginats, els insignificants. Molts estan a les presons i centres penitenciaris. Però, nosaltres, catòlics de tota la vida, preferim ignorar-los. Molts d’ells arrosseguen unes històries tristes, penoses, desgraciades. Molts no han conegut ni l’escalfor d’una llar ni la seguretat d’un treball. Emmerdats en la droga, l’alcohol i la delinqüència, avui es troben atrapats en un procés d’autodestrucció que no sembla tenir cap sortida. És difícil oblidar les seves fesomies deteriorades per la malaltia i l’aïllament. Ningú no els espera a la sortida d’enlloc.

Desarrelats. Temorencs. Privats de verdadera llibertat. Sense relacions gratificants i sense futur, inclús els més forts s’enfonsen en la depressió i la desesperança. I, no pocs, acaben en el suïcidi.

Però, per què ha de ser així? És això el que una societat progressista sap oferir a aquestes persones sense engrescadores oportunitats ni atractiu futur?

La Llei General Penitenciària estableix que l’objectiu de les presons és la reeducació i la reinserció social dels sentenciats. Però tothom sap que la presó no rehabilita sinó que empitjora el presoner.Si això és així des de fa segles, per què no s’estudia la situació a fons? Per què la classe política no urgeix la Reforma penitenciària? La veritat és que no ens preocupa gens ni mica el sofriment i la destrucció d’aquestes persones. Per a la majoria, aquests són els dolents, doncs... que paguin i purguin.

El gest inhumà del ric descrit per Jesús és la seva absoluta indiferència davant del sofriment del pobre Llàtzer, desvalgut i abandonat. Aquesta paràbola retrata la poca o nul·la humanitat d’aquesta societat nostra que pretén progressar i assolir el màxim benestar tot oblidant o passant de llarg davant del sofriment dels més dèbils i desafortunats.

Preguntem-nos: què podem fer per humanitzar-nos? què puc fer jo? què pots fer tu? què podem fer nosaltres? Hi ha una clau a l’abast de tothom. Quina és aquesta clau? Saber i voler compartir.I, justament això, és el que no se sol fer.