No construïm un món més humà refugiant-nos en la religió. Diumenge 1r de Quaresma

Diumenge 1r de Quaresma. Cicle A
Barcelona, 9 de març de 2014

Els cristians de la primera generació es van interessar molt aviat per les temptacions de Jesús.
No volien oblidar el tipus de conflictes i de lluites que va haver de superar per mantenir-se fidel a Déu.
Els ajudava a no desviar-se de l’única tasca important: construir un món més humà seguint els passos de Jesús.
El relat és esglaiador. Al desert es pot escoltar la veu de Déu, però també es pot experimentar l’atracció de les forces obscures i tèrboles que ens n’allunyen. Les forces malignes.
El diable tempta Jesús emprant la Paraula de Déu i fonamentant-se en salms que es resen a Israel.
Què vol dir això?
Que fins i tot a l’interior de la religió s’hi pot amagar la temptació de distanciar-nos de Déu.

En la primera temptació, Jesús es resisteix a utilitzar Déu per convertir les pedres en pans.
El primer que necessita una persona, a més de teulada i vestits és... menjar, però l’home no viu només de pa. L’anhel de l’ésser humà no s’apaga alimentant el seu cos. Necessita molt més.
Precisament per alliberar de la misèria, de la fam i de la mort aquells que no tenen pa, hem de desvetllar la set de justícia i d’amor en el nostre món deshumanitzat dels satisfets i farts.

Dalt de tot del Temple, el diable li suggereix que busqui la seguretat en Déu. Podrà viure tranquil, “sostingut per les palmes de les seves mans” i caminar sense entrebancs ni riscos de cap mena.
Jesús reacciona dient: “No temptis el Senyor, el teu Déu.”
És diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i pràctiques que donen seguretat.
No es construeix un món més humà refugiant-nos cada un en la nostra pròpia religió. De vegades, cal assumir compromisos arriscats i perillosos, confiant en Déu com Jesús.

L’última escena és francament impressionant.
Jesús està mirant el món des d’una muntanya alta. Als seus peus se li presenten “tots els reialmes” amb els seus conflictes, guerres, barbaritats i injustícies.
Ell vol introduir-hi el regne de la pau i la justícia de Déu.
El diable, en canvi, li ofereix poder i esplendor si l’adora.
La reacció de Jesús és immediata: “Adora el Senyor, el teu Déu.”
El món no s’humanitza amb la força del poder. No és possible imposar el poder sobre els altres sense servir al diable.
Aquells que pretenen seguir Jesús però, a la vegada, busquen glòria i esplendor viuen agenollats davant del diable.
No adoren el veritable Déu.

És hora de preguntar-nos:
Nosaltres, qui o què adorem?
– adorem Déu i ajudem els germans
– o bé adorem el nostre compte corrent i ens desentenem dels que ens necessiten?