Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge XIX de durant l’any. Cicle B

Barcelona, 12 d’agost de 2018

 

Jesús està discutint amb un grup de jueus. En un determinat moment fa una afirmació de gran importància:

“Ningú pot venir a mi si no l’atreu el Pare”.

I més endavant continua:

“Qui escolta el que diu el Pare i aprèn, ve a mi.”

En quin moment comença a brollar la incredulitat?

Quan comencem a organitzar la nostra vida d’esquena a Déu. Així de senzill i dramàtic.

Déu va quedant com una realitat escassament important que s’arracona en algunes golfes oblidades de la nostra vida.

Aleshores, és fàcil passar de Déu i prescindir-ne del tot.

Fins i tot, els que ens tenim per creients estem perdent la capacitat per escoltar Déu.

No és que Déu no parli en el fons de les consciències. És que plens de soroll i d’orgullosa autosuficiència ja no sabem percebre la seva callada Presència en nosaltres.

Segurament que aquesta és la nostra pitjor tragèdia:

-Ens resistim a escoltar i a fer cas de la crida de Déu

-Ens amaguem de la seva mirada amorosa

-Preferim altres déus amb els que poder viure de manera més còmode i menys responsable, menys exigent.

Què passa, aleshores?

Passa que sense Déu en el cor restem com perduts i foraviats.

Ja no sabem d’on venim ni cap a on anem.

Ja no sabem distingir què és l’essencial i què és el poc important o gens important.

Ens cansem i esgotem buscant seguretat i pau però el nostre pobre cor segueix inquiet i insegur.

Se’ns ha oblidat que la pau, la veritat i l’amor es desvetllen en nosaltres quan ens deixem guiar per Déu.

Aleshores, tot comença a veure’s d’una altra manera. Una manera més amable i esperançadora, més estimulant.

Fa ja alguns anys, el Vaticà II parlava de la consciència com el nucli més secret de la persona en el que ella se sent ben a prop de Déu. Un espai interior a on la veu de Déu ressona en el més íntim de l’ésser.

Baixar fins el més profund d’aquesta consciència.

Escoltar els anhels més nobles del cor:-- és el camí més senzill per a poder escoltar Déu.

Qui escolta aquesta veu interior se sentirà atret cap a Jesús.

Ens hi sentim atrets, nosaltres?

L’escoltem, nosaltres, aquesta veu interior?

O bé, esgrimim la fàcil excusa de què no tenim temps?

Si tenim temps per a perdre’l miserablement.—també el podem tenir per buscar Déu.

Tenim temps pel que volem.

Aquí no hi ha excusa que valgui.

Tenim temps pel que volem. Per exemple: per malgastar-lo!