El culte de la llibertat davant els poderosos. Diumenge XXIX de durant l’any

Diumenge XXIX de durant l’any. Cicle A
Barcelona, 19 d’octubre de 2014

Les relacions entre la religió i la política han sigut pràcticament sempre relacions intenses i de conveniència. Relacions conflictives.
Sobretot en qüestions econòmiques.
Per què?
Perquè el poder religiós i el poder polític s’han necessitat mútuament i s’han afavorit en tot el que estava al seu abast.

Siguem més concrets.
El que tantes vegades ha passat és que el poder polític ha afavorit al poder religiós mitjançant donatius o mitjançant excepcions fiscals, és a dir, pagant menys impostos.
I, a la vegada, el poder religiós ha recolzat el poder polític legitimant les decisions del rei, de l’emperador, del cap d’estat o, fins i tot, del dèspota de torn. Això és sobradament conegut pel qui vulgui tenir memòria històrica.

En temps de Jesús, els jueus havien de pagar impostos a Roma. O sigui, el poble jueu, no sols havia de suportar la humiliació de veure’s dominat per la gran potència de l’imperi romà vencedor, sinó que, a més, la pobra gent es veia obligada a pagar els impostos cada cop més onerosos a l’emperador romà.
Com és lògic i ben comprensible, la gent es resistia a pagar aquells impostos abusius que no eren utilitzats per a millorar les condicions de vida dels oprimits ciutadans jueus, sinó per a mantenir els legionaris romans que es passejaven pels carrers de tots els pobles de Palestina i que imposaven la seva força, la seva opressió.
D’aquí que preguntar-li a Jesús pel tema espinós dels impostos era posar-lo entre l’espasa i la paret.
Per què?
Perquè si deia que s’havien de pagar, entrava en conflicte amb el poble oprimit.
I si deia que no s’havien de pagar... s’enfrontava amb els militars romans.
Total, que la pregunta dels fariseus era una pregunta enverinada.

La famosa resposta de Jesús posava el dit a la llaga. En dir que li donessin al César de Roma l’impost i a Déu el que Déu volia, Jesús volia dir:
El problema que aquí tenim no s’arregla negant-nos a pagar els impostos.
Aquest problema només es resoldrà el dia que li doneu a Déu el culte que es mereix.
Culte que no era el que se li donava en el Temple amb el consentiment de Roma, a canvi de què els sacerdots diguessin a la gent que s’havia de pagar a Roma el que Roma exigia.
El culte que Jesús volia no era el culte del Temple, sinó el culte “en esperit i en veritat.”

I aquest culte és el culte de la llibertat davant els poderosos d’aquest món sense concessions de cap mena, sinó amb la llibertat del qui li diu a cadascú el que ha de dir-li
– amb claredat
– i amb valentia.
I això era precisament el que els fariseus no estaven disposats a acceptar.

Hi estem disposats nosaltres?