"La santedat és un camí, no es compra, ni es ven"

Homilia del papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dimarts 24 de maig de 2016

“Caminar davant la presència de Déu de manera irreprotxable”. Això és el que ha afirmat el papa Francesc durant l’homilia de la Missa a Casa Santa Marta i vol dir moure’s cap a la santedat. Una obligació que té la necessitat d’un cor que sàpiga expressar-se amb coratge, posar-se en discussió, obrir-se “amb simplicitat” a la gràcia de Déu.

No es compra la santedat. Ni es guanya amb la millor força humana. No, “la santedat senzilla de tots els cristians”, “la nostra, aquella que hem de fer tots el dies”, afirma el papa, és un camí que es pot recórrer només si està sostinguda per quatre elements imprescindibles, a saber: el coratge, l’esperança, la gràcia i la conversió.

El camí del coratge

Francesc comenta el verset litúrgic pres de la primera Carta de Pere, que defineix un petit tractat sobre la santedat”. Aquesta –diu– és sobretot un “caminar davant la presència de Déu de manera irreprotxable”.

“Aquest caminar: la santedat és un camí, la santedat no es pot comprar, no es ven. Ni tampoc es regala. La santedat és un camí davant la presència de Déu, que haig de fer jo: no pot realitzar-lo cap en el meu nom. Jo puc pregar per que l’altre sigui sant, però el camí ha de fer-lo ell, no jo. Caminar davant la presència de Déu, de manera irreprotxable. I jo avui faré ús d’algunes paraules que ens ensenyin com és la santedat de cada dia, aquella santedat –diguem-lo– també anònima. Primer coratge. El camí cap a la santedat requereix coratge”.

Esperança i gràcia

“El Regne dels Cels de Jesús –ha repetit el papa– és per “aquells que tenen el coratge d’anar endavant” i el coratge –observà posteriorment– està mogut per “l’esperança”, la segona paraula del viatge que condueix a la santedat. El coratge que espera “en una trobada amb Jesús”. Després està el tercer element, quan Pere escriu: “Poseu tota la vostra esperança en aquella gràcia”:

“La santedat no la podem fer nosaltres sols. No, és una gràcia. Ser bo, ser sant, caminar tots els dies una mica, un pas endavant en la vida cristiana és una gràcia de Déu i hem de demanar-la. Coratge, un camí. Un camí, que s’ha de fer amb coratge, amb l’esperança i amb la disponibilitat de rebre aquesta gràcia. I l’esperança: l’esperança del camí. És tan bonic aquest capítol XI de la Carta als Hebreu, llegiu-lo. Explica el camí dels nostres pares, dels primers cridats per Déu. I de com ells van endavant. I del nostre pare Abraham diu: “però, ell va sortir sense saber on anava”. Però amb esperança.”

Convertir-se tots el dies

En la seva carta, Pere –continua Francesc- posa de manifest la importància d’un quart element. Quan convida als seus interlocutors a no conformar-se “als desitjos d’un temps”, els insta essencialment a canviar des de l’interior del propi cor, en un continu, quotidià treball interior:

“La conversió, tots els dies: “ah, Pare, per convertir-me haig de fer penitències, donar-me cops de bastó...” No, no, no: conversions petites. Però si tu ets capaç d’aconseguir no malparlar d’algú, vas per bon camí per arribar a ser sant”. És així de senzill! Jo sé que vosaltres mai malparleu dels altres, no? Petites coses... Jo volia fer una crítica al veí, al company de treball: mossegar-se la llengua una mica. La llengua es doblegarà, però el seu esperit serà més sant, en aquest camí. Res de grans mortificacions: no, és senzill. El camí de la santedat és simple. No tornar anar enrere, sinó anar sempre endavant, no? I amb fortalesa”.

Traducció: Paloma Llorente –Catalunya Religió