Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 12 de maig 2020

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui fem el segon pas en el camí de les catequesis sobre la pregària, que vam començar la setmana passada.

La pregària pertany a tothom: a les persones de totes les religions, i probablement també a les que no en professen cap. La pregària sorgeix en el profund de nosaltres mateixos, en aquell lloc interior que els autors espirituals sovint anomenen “cor” (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 2562-2563). Pregar, doncs, en nosaltres no és una cosa perifèrica, no és una facultat secundària i marginal nostra, sinó que és el misteri més íntim de nosaltres mateixos. És aquest misteri el que prega. Les emocions preguen, però no es pot dir que la pregària sigui només emoció. La intel·ligència prega, però pregar no és només un acte intel·lectual. El cos prega, però es pot parlar amb Déu també des de la invalidesa més greu. Per tant és tot l’home que prega, si és el seu “cor” que prega.

L’oració és un impuls, és una invocació que va més enllà de nosaltres mateixos: quelcom que neix en la intimitat de la nostra persona i es treu fora, perquè sent la nostàlgia d’una trobada. Aquella nostàlgia que és més que una mancança, més que una necessitat: és un camí. La pregària és la veu d’un “jo” que tempteja, que va a les palpentes, cercant un “Tu”. La trobada entre el “jo” i el “Tu” no es pot fer amb calculadora: és una trobada humana que moltes vegades es fa a les palpentes per trobar el “Tu” que el meu “jo” està buscant.

En canvi, la pregària del cristià neix d’una revelació: el “Tu” no s’ha quedat envoltat de misteri, sinó que ha entrat en relació amb nosaltres. El cristianisme és la religió que celebra contínuament la “manifestació” de Déu, és a dir la seva epifania. Les primeres festes de l’any litúrgic són la celebració d’aquest Déu que no roman amagat, sinó que ofereix la seva amistat als homes. Déu revela la seva glòria en la pobresa de Betlem, en la contemplació dels Mags, en el baptisme al Jordà, en el prodigi de les noces de Canà. L’Evangeli de Joan s’acaba amb una afirmació sintètica, el gran himne del Pròleg: «A Déu ningú no l’ha vist mai: el seu Fill unigènit, que està en el si del Pare, ell l’ha revelat» (Jn 1,18). Ha estat Jesús qui ens ha revelat Déu.

La pregària del cristià entra en relació amb el Déu del rostre més tendre, que no vol fer cap por als homes. Aquesta és la primera característica de la pregària cristiana. Si els homes estaven des de sempre acostumats a apropar-se a Déu una mica esporuguits, una mica atemorits per aquest misteri fascinant i terrible, si estaven acostumats a venerar-lo amb una actitud servil, semblant a la que té un súbdit que no vol faltar al respecte al seu senyor, els cristians s’adrecen en canvi a Ell atrevint-se a cridar-lo amb confiança amb el nom de “Pare”. De fet, Jesús fa servir l’altra paraula: “papa”.

El cristianisme ha desterrat del vincle amb Déu qualsevol relació “feudal”. En el patrimoni de la nostra fe no hi ha expressions com “subjecció”, “esclavitud” o “vassallatge”; però sí paraules com “aliança”, “amistat”, “promesa”, “comunió”, “proximitat”. En el seu llarg discurs de comiat als deixebles, Jesús diu: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap el que fa el seu amo; sinó que us dic amics, perquè us he fet conèixer tot el que he sentit del meu Pare. No m’heu escollit vosaltres a mi, sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar pertot arreu i donar fruit i que el vostre fruit duri per sempre; perquè tot el que demanareu al Pare en nom meu el Pare us ho concedirà» (Jn 15,15-16). Però això és un xec en blanc: “Tot el que demanareu al meu Pare en nom meu, us ho concedeixo”!

Déu és l’amic, l’aliat, l’espòs. En la pregària es pot establir una relació de confiança en Ell, tant és així que en el “Pare nostre” Jesús ens ha ensenyat a fer-li una sèrie de peticions. A Déu li ho podem demanar tot, tot; explicar-ho tot, dir-ho tot. No importa si en la nostra relació amb Déu ens sentim culpables: si no som bons amics, si no som fills agraïts, si no som esposos fidels. Ell continua estimant-nos. És això el que Jesús  demostra definitivament en el Sant Sopar, quan diu: «Aquest calze és la nova aliança en la meva sang, vessada per vosaltres» (Lc 22,20). Amb aquest gest Jesús anticipa en el cenacle el misteri de la Creu. Déu és un aliat fidel: si els homes deixen d’estimar, Ell segueix estimant-nos, encara que l’amor el porti al Calvari. Déu és sempre a prop de la porta del nostre cor i espera que la hi obrim. I de vegades truca al cor però no és invasiu: espera. La paciència de Déu amb nosaltres és la paciència d’un “papa”, d’un que ens estima tant. Diria que és la paciència conjunta d’un “papa” i d’una mama. Sempre proper al nostre cor, i quan truca ho fa amb tendresa i amb tant d’amor.

Mirem tots de resar així, entrant en el misteri de l’Aliança. Posem-nos a pregar en els braços misericordiosos de Déu, a sentir-nos embolcallats per aquell misteri de felicitat que és la vida trinitària, a sentir-nos com a convidats que no mereixien aquest honor. I a repetir a Déu, en l’estupor de la pregària: és possible que Tu  només coneguis l’amor? Ell no coneix l’odi. Ell és odiat, però no coneix l’odi. Només coneix l’amor. Aquest és el Déu a qui preguem. Aquest és el nucli incandescent de tota pregària cristiana. El Déu d’amor, el nostre Pare que ens espera i ens acompanya.

Traducció: Josep M. Torrents