Vés al contingut
papa-francesc-discerniment-0

Audiència General 21 de desembre 2022

Catequesi sobre el Discerniment

Estimats germans i germanes, bon dia i benvinguts!

Continuem –estem acabant– les catequesis sobre el discerniment, i els qui heu seguit fins ara aquestes catequesis potser podríeu pensar: quina pràctica més complicada la de discernir! En realitat, és la vida la que és complicada i, si no aprenem a llegir-la, com que és tan complicada, correm el risc de malgastar-la, tirant-la endavant amb actuacions que ens acaben humiliant.

En la nostra primera trobada vam veure que sempre, cada dia, tant si ho volem com no, fem actes de discerniment, en el que mengem, llegim, a la feina, en les relacions, en tot. La vida ens  posa sempre davant diferents opcions, i si no les fem de manera conscient, finalment és la vida la que tria per nosaltres, portant-nos on no voldríem.

El discerniment, però, no es fa tot sol. Avui entrem més concretament en alguns ajuts que poden facilitar aquest exercici de discerniment, indispensable per a la vida espiritual, encara que d’alguna manera ja els hem anat trobant al llarg d’aquestes catequesis. Però un resum ens ajudarà molt.

Un primer ajut indispensable és la confrontació amb la Paraula de Déu i amb la doctrina de l’Església. Ens ajuden a llegir el que es mou en el cor, aprenent a reconèixer la veu de Déu i a distingir-la d’altres veus, que semblen atraure la nostra atenció, però que finalment ens deixen confosos. La Bíblia ens adverteix que la veu de Déu sona en la calma, en l’atenció, en el silenci. Pensem en l’experiència del profeta Elies: el Senyor li parla, no enmig del vent que trenca les pedres, ni amb el foc o el terratrèmol, sinó que li parla amb una brisa lleugera (cf. 1 Re 19,11-12). És una imatge molt bonica que ens fa entendre com parla Déu. La veu de Déu no s’imposa, la veu de Déu és discreta, respectuosa, jo m’atreviria a dir: la veu de Déu és humil, i precisament per això porta la pau. I només en pau podem entrar profundament en nosaltres mateixos i reconèixer els desigs autèntics que el Senyor ha posat en el nostre cor. Moltes vegades no és fàcil entrar en aquella pau del cor, perquè estem ocupats en tantes coses durant tot el dia … Però, si us plau, calma’t una mica, entra en tu mateix, en tu mateixa. Dos minuts, calmats. Mira què sent el teu cor. Fem això, germans i germanes, ens ajudarà molt, perquè en aquell moment de calma sentim de seguida la veu de Déu que ens diu: “Però mira, mira això, està bé el que estàs fent …”. Deixem que la veu de Déu vingui de seguida en la calma. Per això ens espera.

Per al creient, la Paraula de Déu no és senzillament un text per llegir. La Paraula de Déu és una presència viva, és una obra de l’Esperit Sant que ens anima, instrueix, il·lumina, dona força, refresca i dona ganes de viure. Llegir la Bíblia, llegir un fragment, un o dos fragments de la Bíblia, són com petits telegrames de Déu que t’arriben de seguida al cor. La Paraula de Déu és una mica – i no exagero – és un petit tast del paradís. Ho havia entès bé un gran sant i pastor, Ambrosi, bisbe de Milà, que escrivia: «Quan llegeixo la Divina Escriptura, Déu torna a passejar pel paradís terrestre» (Carta., 49,3). Amb la Bíblia nosaltres obrim la porta a Déu que passeja. Interessant…

Aquesta relació afectiva amb la Bíblia, amb l’Escriptura, amb l’Evangeli, porta a viure una relació afectiva amb el Senyor Jesús: no tingueu por d’això! El cor parla al cor, i aquest és un altre ajut indispensable i no evident. Moltes vegades podem tenir una idea equivocada de Déu, considerant-lo com un jutge malhumorat, un jutge sever, disposat a agafar-nos en falta. Jesús, al contrari, ens revela un Déu ple de compassió i de tendresa, disposat a sacrificar-se per trobar-nos, com el pare de la paràbola del fill pròdig (cf. Lc 15,11-32). Una vegada, algú va preguntar – no sé si a la mare o a l’àvia, m’ho han explicat – “Però què he de fer ara mateix?” – “Escolta Déu, Ell et dirà què has de fer. Obre el cor a Déu”: un bon  consell. Recordo una vegada, en una romeria de joves, que es fa un cop a l’any al Santuari de Luján, a 70 km de Buenos Aires: fa falta tot un dia per arribar-hi; jo tenia el costum de confessar durant la nit. Se’m va acostar un jove, d’uns 22 anys, tot cobert de tatuatges. “Déu meu – vaig pensar – què serà això?”. I em va dir: “Sap, he vingut perquè tinc un problema greu i jo l’he explicat a la mare i la mare em va dir: ‘Vés a la Mare de Déu, fes la romeria, i la Mare de Déu t’ho dirà’. I he vingut. He tingut contacte amb la Bíblia, aquí, he escoltat la Paraula de Déu i m’ha tocat el cor i he de fer això, això, això, això, això”. La Paraula de Déu et toca el cor i et canvia la vida. I així ho he vist moltes vegades, això, moltes vegades. Perquè Déu no ens vol destruir, Déu vol que siguem més forts, millors cada dia. Qui roman davant el Crucifix sent una nova pau, aprèn a no tenir por de Déu, perquè Jesús a la creu no fa por a ningú, és la imatge de la impotència total i alhora de l’amor més ple, capaç d’enfrontar-se a qualsevol prova per nosaltres. Els sants han tingut sempre una predilecció per Jesús Crucificat. La narració de la Passió de Jesús és la principal manera d’enfrontar-se al mal sense deixar-se aclaparar; en ella no hi ha judici ni tan sols resignació, perquè està travessada per una llum més gran, la llum de Pasqua, que ens permet veure en aquelles accions terribles un disseny més gran, que cap impediment, obstacle o fracàs pot frustrar. La Paraula de Déu sempre et fa mirar cap a un altre costat: és a dir, hi ha la creu, aquí, és lleig, però hi ha una altra cosa, una esperança, una resurrecció. La Paraula de Déu t’obre totes les portes, perquè Ell, el Senyor, és la porta. Agafem l’Evangeli, agafem la Bíblia: cinc minuts al dia, no més. Porteu un Evangeli de butxaca amb vosaltres,  quan estigueu viatjant agafeu-lo i llegiu-lo una mica, durant el dia, un trosset, deixeu que la Paraula de Déu s’acosti al cor. Feu això i veureu com canviarà la vostra vida amb la proximitat de la Paraula de Déu. “Sí, Pare, però jo estic acostumat a llegir la Vida dels Sants”: això és bo, està bé, però no deixeu la Paraula de Déu. Agafa l’Evangeli amb tu, i llegeix-lo encara que només sigui un minut al dia.

És molt bonic pensar en la vida amb el Senyor com una relació d’amistat que creix dia a dia. Ho heu pensat això? És el camí! Pensem en Déu que ens estima, vol que siguem els seus amics! L’amistat amb Déu té la capacitat de canviar el cor; és un dels grans dons de l’Esperit Sant, la pietat, que ens fa capaços de reconèixer la paternitat de Déu. Tenim un Pare ple de tendresa, un Pare afectuós, un Pare que ens estima, que ens ha estimat sempre: quan experimentem això, el cor es fon i se’n van els dubtes, les pors, la sensació d’indignitat. No hi ha res que es pugui oposar a aquest amor de la trobada amb el Senyor.

I això ens recorda un altre gran ajut, el do de l’Esperit Sant, que és present en nosaltres, i que ens instrueix, fa viure la Paraula de Déu que llegim, ens suggereix nous significats, obre les portes que semblaven tancades, indica camins de vida allà on semblava que només hi havia foscor i confusió. Us pregunto: pregueu a l’Esperit Sant? Però qui és aquest gran Desconegut? Nosaltres preguem al Pare, sí, el Pare Nostre, preguem a Jesús, però ens oblidem de l’Esperit! Una vegada, fent la catequesi als infants, vaig preguntar: “Qui de vosaltres sap qui és l’Esperit Sant?”. I un nen: “Jo ho sé!” – “I qui és?” – “El paralític”, em va dir! Ell havia sentit “el Paràclit”, i pensava que era un paralític. I moltes vegades – això em fa pensar – per a nosaltres l’Esperit Sant és allà, com si fos una Persona que no compta. L’Esperit Sant és qui dona vida a la teva ànima! Deixeu-lo entrar. Parleu amb l’Esperit com parleu amb el Pare, com parleu amb el Fill: parleu amb l’Esperit Sant – que no té res de paralític! En Ell hi ha la força de l’Església, Ell és el que et porta endavant. L’Esperit Sant és el discerniment en acció, presència de Déu en nosaltres, és el do, el regal més gran que el Pare assegura a qui el demana (cf. Lc 11,13). I com li diu Jesús? “El do”: “Quedeu-vos aquí a Jerusalem esperant el do de Déu”, que és l’Esperit Sant. És interessant viure la vida en amistat amb l’Esperit Sant: Ell et canvia, Ell et fa créixer.

La Litúrgia de les Hores fa començar els principals moments de pregària del dia amb aquesta invocació: «Oh Déu, vine a salvar-me, Senyor vine ràpidament a ajudar-me». “Senyor, ajuda’m!”, perquè no puc continuar sol, no puc estimar, no puc viure… Aquesta invocació de salvació és la petició irreprimible que brolla del profund del nostre ser. El discerniment té l’objectiu de reconèixer la salvació feta pel Senyor en la meva vida, em recorda que no estic mai sol i que, si segueixo lluitant, és perquè el que està en joc és important. L’Esperit Sant sempre és amb nosaltres. “Oh, Pare, he fet una cosa dolenta, haig d’anar a confessar-me, no puc fer res …”. Però, has fet una cosa dolenta? Parla amb l’Esperit Sant que és amb tu i digues-li: “Ajuda’m, he fet aquesta dolenteria”. Però no paris de dialogar amb l’Esperit Sant. “Pare, estic en pecat mortal”: no importa, parla amb Ell que t’ajudarà a rebre el perdó. No deixis mai aquest diàleg amb l’Esperit Sant. I amb aquests ajuts, que el Senyor ens dona, no hem de tenir por. Endavant, amb valentia i amb alegria!

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.