Papa Francesc: “La tristesa pot ser un plaer de no tenir plaer”

Audiència General 7 de febrer 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

7. La tristesa

Estimats germans i germanes, bon dia!

En el nostre itinerari de catequesi sobre els vicis i les virtuts, avui ens centrem en un vici força lleig, la tristesa, entesa com un abatiment de l’ànima, una aflicció constant que impedeix que l’home senti alegria en la seva pròpia existència.

En primer lloc, cal destacar que, pel que fa a la tristesa, els Pares havien desenvolupat una distinció important. De fet, hi ha una tristesa adequada a la vida cristiana i que, amb la gràcia de Déu, es transforma en alegria: això, evidentment, no s’ha de rebutjar i forma part del camí de la conversió. Però també hi ha un segon tipus de tristesa que entra en l’ànima i la prostra en estat d’abatiment: és aquest segon tipus de tristesa que s’ha de combatre decididament i amb tota força perquè prové del Maligne. Aquesta distinció la trobem també en sant Pau que, escrivint als Corintis, diu això: “la tristesa que ve de Déu produeix un penediment que porta a la salvació i que a ningú no sap greu de sentir, en canvi, la tristesa que ve del món causa la mort” (2 Cor. 7,10).

Hi ha, doncs, una tristesa amistosa que ens porta a la salvació. Pensem en el fill pròdig de la paràbola: quan arriba al fons de la seva degeneració sent una gran amargor, i això l’empeny a tornar en si mateix i decidir tornar a casa del seu pare (cf. Lc 15,11-20). És una gràcia gemegar pels mateixos pecats, recordar l’estat de gràcia del qual hem caigut, plorar perquè hem perdut la puresa en què Déu ens va somniar.

Però hi ha una segona tristesa, que, en canvi, és una malaltia de l’ànima. Neix en el cor de l’home quan s’esvaeix un desig o una esperança. Aquí podem fer referència a la història dels deixebles d’Emaús. Aquells dos deixebles se’n van de Jerusalem amb el cor decebut, i en un moment donat confien en l’estranger que se’ls uneix: «Nosaltres esperàvem que ell seria – és a dir Jesús – qui hauria alliberat Israel» (Lc 24,21). La dinàmica de la tristesa està lligada a l’experiència de la pèrdua. En el cor de l’home sorgeixen esperances que a vegades no es compleixen. Pot ser el desig de posseir una cosa que, en canvi, no es pot obtenir; però també una cosa important, com una pèrdua emocional. Quan passa això, és com si el cor de l’home caigués en un precipici, i els sentiments que experimenta són el desànim, feblesa d’esperit, depressió, angoixa. Tots passem per proves que ens generen tristesa, perquè la vida ens fa tenir somnis que després s’esvaeixen. En aquesta situació, algú, després d’un temps de pertorbació, confia en l’esperança; però d’altres es queden en la malenconia, permetent que el seu cor es gangreni. Se sent plaer en això? Vegeu: la tristesa és com el plaer de no tenir plaer; és com prendre un caramel amargant, sense sucre, dolent, i xuclar aquell caramel. La tristesa és un plaer de no tenir plaer.

El monjo Evagri diu que tots els vicis tenen com a objectiu el plaer, per efímer que sigui, mentre que la tristesa gaudeix del contrari: deixar-se submergir en un dolor sense fi. Alguns dolors mantinguts, en els quals una persona segueix allargant la buidor d’allò que ja no existeix, no són propis de la vida en l’Esperit. Algunes amargors rancunioses, per les quals una persona té sempre al cap una reivindicació que li fa assumir el paper de la víctima, no produeixen en nosaltres una vida sana, i encara menys cristiana. Hi ha alguna cosa en el passat de tots que cal guarir. La tristesa pot convertir-se d’una emoció natural en un estat d’ànim dolent.

És un dimoni furtiu, el de la tristesa. Els pares del desert el descrivien com un cuc del cor, que erosiona i buida el qui el porta a dins. Aquesta imatge és bonica, ens ajuda a entendre-ho. I aleshores què haig de fer quan estic trist? Atura’t i mira: aquesta és una tristesa bona? És una mala tristesa? I reaccionar segons la naturalesa de la tristesa. No oblideu que la tristesa pot ser una cosa molt dolenta que ens porta al pessimisme, ens porta a un egoisme difícil de guarir.

Germans i germanes, hem d’estar atents a aquesta tristesa i pensar que Jesús ens porta la joia de la resurrecció. Per més que la vida sigui plena de contradiccions, de desitjos vençuts, de somnis no realitzats, d’amistats perdudes, gràcies a la resurrecció de Jesús podem creure que tot es salvarà. Jesús no va ressuscitar només per a ell, sinó també per a nosaltres, per redimir totes les felicitats que en la nostra vida quedaven incompletes. La fe expulsa la por, i la resurrecció de Crist remou la tristesa com la pedra del sepulcre. Cada dia del cristià és un exercici de resurrecció. Georges Bernanos, en la seva cèlebre novel·la Diari d’un capellà de poble, fa que el rector de Torcy digui: «L’Església té alegria, tota l’alegria que està reservada a aquest món trist. El que heu fet contra ella, ho heu fet contra l’alegria». I un altre escriptor francès, Leon Bloy, ens va deixar aquella meravellosa: «Només hi ha una tristesa, […] la de no ser sants». Que l’Esperit de Jesús ressuscitat ens ajudi a vèncer la tristesa amb la santedat.

Traducció: Josep M. Torrents.