Papa Francesc: “Tots tenim temptacions i tots hem d’aprendre a afrontar-les”

Audiència General 3 de gener 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

2. El Combat espiritual

Estimats germans i germanes, bon dia!

La setmana passada vam presentar el tema dels vicis i de les virtuts. Ens atrau l’atenció sobre la lluita espiritual del cristià. De fet, la vida espiritual del cristià no és pacífica, lineal i sense reptes; al contrari, la vida cristiana exigeix una lluita contínua: la lluita cristiana per conservar la fe, per enriquir els dons de la fe que tenim en nosaltres. No és casual que la primera unció que tots els cristians reben en el sagrament del Baptisme – la unció catecumenal – no tingui cap perfum i anuncia simbòlicament que la vida és una lluita. De fet, en l’antiguitat, els lluitadors, abans del combat, eren completament ungits, tant per tonificar els músculs, com per fer que el cos llisqués quan fos agafat pel rival. La unció dels catecúmens deixa clar de seguida que al cristià no se li estalvia la lluita, que un cristià ha de lluitar: fins i tot la seva existència, com la de tots, haurà d’entrar a l’arena, perquè la vida és una successió de proves i de temptacions.

Una famosa dita atribuïda a l’Abat Antoni, el primer gran pare del monaquisme, deia així: “Treu les temptacions i ningú es salvarà”. Els sants no són homes als quals se’ls ha estalviat la temptació, sinó que són persones ben conscients del fet que en la vida apareixen repetidament les seduccions del mal, que cal posar en evidència i ser rebutjades. Tots nosaltres tenim experiència d’això, tots nosaltres: que et ve un mal pensament, que et ve un desig de fer això o de parlar malament d’un altre… Tothom, tothom està temptat, i hem de lluitar per no caure en aquestes temptacions. Si algú de vosaltres no té temptacions que ho digui, perquè seria una cosa extraordinària! Tots tenim temptacions, i tots hem d’aprendre a afrontar aquestes situacions.

Hi ha tanta gent que s’absol, que diu que “estan bé” – “No, jo soc bo, soc bona, jo no tinc aquests problemes”. Però cap de nosaltres està bé; si algú se sent bé, està somniant; cadascú de nosaltres té tantes coses per arreglar, i també ha de vigilar. I a vegades passa que anem al sagrament de la Reconciliació i diem, sincerament: “Pare, no ho recordo, no sé si tinc pecats…”. Això és manca de consciència del que succeeix en el cor. Tots som pecadors, tots. I una mica d’examen de consciència, una mica de mirar el nostre interior ans aniria bé. En cas contrari ens arrisquem a viure en les tenebres, perquè ara ens hem acostumat a la foscor i ja no sabem distingir el bé del mal. Isaac de Nínive deia que en l’Església qui coneix els propis pecats i els plora és més gran que qui ressuscita un mort. Tots hem de demanar a Déu la gràcia de reconèixer-nos pobres pecadors, que necessitem conversió, conservant en el cor la confiança que cap pecat és massa gran per a la infinita misericòrdia de Déu Pare. Aquesta és la lliçó inaugural que Jesús ens dona.

Ho veiem en les primeres pàgines dels Evangelis, en primer lloc quan se’ns parla del baptisme del Messies a les aigües del riu Jordà. L’episodi té alguna cosa desconcertant en si mateix: per què Jesús se sotmet a un ritu de purificació semblant? Ell és Déu, és perfecte! De quin pecat ha de penedir-se Jesús? De cap! Fins i tot el Baptista s’escandalitza, fins al punt que el text diu: «Joan va voler impedir-ho, dient: “Jo he de ser batejat per tu i tu véns a mi?”» (Mt 3,15). Però Jesús és un Messies molt diferent de com Joan l’havia presentat i la gent se l’imaginava: Ell no encarna el Déu enfadat i no convoca per al judici, sinó, al contrari, es posa a la cua amb els pecadors. Com és que? Sí, Jesús ens acompanya, a tots nosaltres pecadors. Ell no és pecador, però està entre nosaltres. I això és una cosa bonica. “Pare, tinc tants pecats!” – “Però Jesús és amb tu: parla-n’hi, Ell t’ajudarà a sortir-ne”. Jesús no ens deixa mai sols, mai! Penseu això amb detenció. “Oh, Pare, n’he fet tantes de grosses!” – “Però Jesús et comprèn i t’acompanya: entén el teu pecat i el perdona”. No oblideu mai això! En els pitjors moments, en els moments en què caiem en el pecat, Jesús és a prop nostre per ajudar-nos a aixecar-nos. Això consola. No hem de perdre aquesta certesa: Jesús està al costat nostre per ajudar-nos, per protegir-nos, també per ajudar-nos a recuperar-nos després del pecat. “Però, Pare, és veritat que Jesús ho perdona tot?” – “Tot. Ell ha vingut per perdonar, per salvar. Jesús només vol que el teu cor s’obri”. No s’oblida mai de perdonar: som nosaltres els que perdem, moltes vegades, la capacitat de demanar perdó. Recuperem aquesta capacitat de demanar perdó. Cadascú de nosaltres té tantes coses de les que ha de demanar perdó: que cadascú ho pensi en el seu interior, i que avui en parli amb Jesús. Parla amb Jesús d’això: “Senyor, jo no sé si això és cert o no, però jo estic convençut que Tu no t’allunyes de mi. Sé que Tu em perdones. Senyor, soc pecador, pecadora, però per favor no t’allunyis de mi”. Aquesta seria avui una bonica pregària a Jesús: “Senyor, no t’allunyis de mi”.

I immediatament després de l’episodi del baptisme, els Evangelis expliquen que Jesús es retira al desert, on és temptat per Satanàs. Fins i tot en aquest cas ens preguntem: per quina raó el Fill de Déu ha de conèixer la temptació? També en aquest cas Jesús es mostra solidari amb la nostra fràgil naturalesa humana i es converteix en el nostre gran exemple: les temptacions que passa i venç entre les pedres àrides del desert són la primera lliçó que dona a la nostra vida de deixebles. Ell ha experimentat el que nosaltres ens hem de preparar a afrontar: la vida està feta de reptes, de proves, de cruïlles, de visions que es contraposen, de seduccions amagades, de veus contradictòries. Algunes veus fins i tot són persuasives, tant és així que Satanàs tempta Jesús fent recurs a les paraules de la Escriptura. Hem de mantenir la luciditat interior per escollir el camí que ens porta realment a la felicitat, i després comprometre’ns a no aturar-nos en el camí.

Recordem que estem sempre dividits entre extrems oposats: la supèrbia desafia la humilitat; l’odi contrasta la caritat; la tristesa s’interposa en la veritable alegria de l’Esperit; l’enduriment del cor rebutja la misericòrdia. Els cristians caminen contínuament per aquestes carenes. Per això és important reflexionar sobre els vicis i les virtuts: ens ajuda a vèncer la cultura nihilista en què el límits entre el bé i el mal queden difuminats i, alhora, ens recorda que l’ésser humà, a diferència de qualsevol altra criatura, es pot superar sempre a si mateix, obrint-se a Déu i caminant vers la santedat.

El combat espiritual ens porta, doncs, a mirar de prop aquells vicis que ens encadenen i a caminar amb la gràcia de Déu, vers aquelles virtuts que poden florir en nosaltres, portant la primavera de l’Esperit a la nostra vida.

Traducció: Josep M. Torrents.