Vés al contingut
caricies-papa-francesc

Audiència General 25 de gener 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

3. Jesús mestre de l’anunci

Estimats germans i germanes, bon dia!

Dimecres passat vam reflexionar sobre Jesús com a model de l’anunci, sobre el seu cor pastoral sempre adreçat als altres. Avui el mirem com a mestre de l’anunci. Deixem-nos guiar per l’episodi en què predica a la sinagoga del seu poble, Natzaret. Jesús llegeix un fragment del profeta Isaïes (cf. 61,1-2) i després sorprèn tothom amb un “sermó” curtíssim, d’una sola frase, una sola frase. I diu així: «Avui s’ha complert aquesta Escriptura que vosaltres heu escoltat» (Lc 4,21). Aquest va ser el sermó de Jesús: «Avui s’ha complert aquesta Escriptura que heu escoltat». Això vol dir que per a Jesús aquell passatge profètic conté l’essencial del qual Ell vol dir de si mateix. Per tant, cada vegada que parlem de Jesús, hem de remarcar el seu primer anunci. Vegem doncs en què consisteix aquest primer anunci. Es poden identificar cinc elements essencials.

El primer element és la joia. Jesús proclama: «L’Esperit del Senyor és sobre meu; […] m’ha enviat a portar als pobres l’anunci joiós» (v. 18), és a dir un anunci d’alegria, de joia. Anunci joiós: no es pot parlar de Jesús sense joia, perquè la fe és una meravellosa història d’amor per compartir. Donar testimoni de Jesús, fer alguna cosa pels altres en el seu nom, és dir que entre les línies de la vida has rebut un do tan bonic que no hi ha prou paraules per expressar-lo. En canvi, quan manca la joia, l’Evangeli no passa, perquè – ho diu la mateixa paraula – és una bona  notícia, i Evangeli vol dir bona notícia, notícia d’alegria. Un cristià trist pot parlar de coses molt boniques però tot és en va si l’anunci que es transmet no és joiós. Deia un pensador: “un cristià trist és un trist cristià”: no oblideu això.

Arribem al segon aspecte: l’alliberament. Jesús diu que ha estat enviat «per proclamar als presoners l’alliberament» (ibid.). Això vol dir que qui anuncia Déu no pot fer proselitisme, no, no pot pressionar els altres, sinó alleugerir-los: no pot imposar càrregues, sinó aixecar-les; portar pau, no portar sentit de culpabilitat. Per descomptat, seguir Jesús comporta una ascesi, comporta sacrificis; en canvi, si totes les coses boniques ho requereixen, quant més la realitat decisiva de la vida! Però qui dona testimoni de Crist mostra la bellesa de la meta, més que el cansament del viatge. Ens haurà passat que expliquem a algú un viatge bonic que hem fet. Per exemple, hem parlat de la bellesa dels llocs, de tot el que hem vist i viscut, no del temps esmerçat per arribar-hi i de les cues a l’aeroport, no! Així tot anunci digne del Redemptor ha de comunicar alliberament. Com el de Jesús. Avui hi ha joia, perquè he vingut per alliberar.

Tercer aspecte: la llum. Jesús diu que ha vingut a portar «la vista als cecs» (ibid.). Crida l’atenció que en tota la Bíblia, abans de Crist, no aparegui mai la curació d’un cec, mai. De fet era un signe promès que arribaria amb el Messies. Però aquí no es tracta només de la vista física, sinó d’una llum que et fa veure la vida d’una manera nova. Hi ha una “sortida a la llum”, un renaixement que només es produeix amb Jesús. Si hi pensem bé, així va començar per a nosaltres la vida cristiana: amb el Baptisme, que antigament s’anomenava “il·luminació”. I quina llum ens dona Jesús? Ens porta la llum de la filiació: Ell és el Fill estimat del Pare, viu per sempre; i amb Ell nosaltres també som fills de Déu estimats per sempre, malgrat els nostres errors i defectes. Aleshores la vida ja no és un avançar cec vers el no-res, no: no es tracta d’una mena de destí o de sort. No és una cosa que depèn de l’atzar o de les estrelles, i encara menys de la salut o de les finances, no. La vida depèn de l’amor, de l’amor del Pare, que ens cuida, els seus fills estimats. Que n’és de bonic compartir amb els altres aquesta llum! Heu pensat vosaltres que la vida de cadascun de nosaltres – la meva vida, la teva vida, la nostra vida – és un gest d’amor? És una invitació a l’amor? Això és meravellós! Però això ho oblidem tantes vegades, davant de les dificultats, davant de les males notícies, també davant – i això és dolent – de la mundanitat, a la manera mundana de viure.

Quart aspecte de l’anunci: la curació. Jesús diu que ha vingut «a alliberar els oprimits» (ibid.). Oprimit és algú que en la vida se sent aixafat per alguna cosa que li passa: malalties, cansament, càrregues al cor, sentiments de culpa, errors, vicis, pecats… Oprimits per això: pensem per exemple en sentiments de culpa. Quants de nosaltres hem patit això? Pensem una mica en un sentit de culpabilitat per això, per allò… El que ens oprimeix és sobretot aquell mal que no hi ha cap medicament o remei humà que pugui curar: el pecat. I si un té sentiment de culpa per alguna cosa que ha fet, i això fa que es senti malament… Però la bona notícia és que amb Jesús aquest mal antic, el pecat, que sembla invencible, ja no té l’última paraula. Jo puc pecar perquè soc feble. Cadascú de nosaltres ho pot fer, però aquesta no és l’última paraula. L’última paraula és la mà estesa de Jesús que et fa aixecar-te del pecat. I pare, això quan ho fa? Una vegada? No. Dues? No. Tres? No. Sempre. Cada vegada que tu estàs malament, el Senyor sempre té la mà estesa. Tu només l’has d’agafar i deixar-te portar. La bona notícia és que amb Jesús aquest mal antic no té l’última paraula: l’última paraula és la mà estesa de Jesús que t’aixeca del pecat.  Del pecat Jesús ens cura sempre. I quant he de pagar per la curació? Res. Ens cura sempre i gratuïtament. Ell convida els que estan «cansats i oprimits» – ho diu l’Evangeli – a anar cap a Ell (cf. Mt 11,28). I així acompanyar algú a l’encontre de Jesús és portar-lo al metge del cor, que resol la vida. És dir: “Germà, germana, jo no tinc resposta per a tots els teus problemes, però Jesús et coneix, Jesús t’estima, et pot curar i asserenar el teu cor”. Qualsevol que porti càrregues necessita una carícia sobre el passat. Moltes vegades sentim: “Necessitaria curar el meu passat… necessito una carícia sobre aquell passat que em pesa tant…” Necessita perdó. I qui creu en Jesús té precisament això per donar-ho als altres: la força del perdó, que allibera l’ànima de tot deute. Germans, germanes, no ho oblideu: Déu ho oblida tot. Com és que? Sí, oblida tots els nostres pecats, no els recorda. Déu ho perdona tot perquè oblida els nostres pecats. Només cal que ens apropem al Senyor i Ell ens ho perdona tot. Penseu en alguna cosa de l’Evangeli, en el que ha començat a dir: “Senyor he pecat!” Aquell fill… I el pare li tapa la boca amb la mà. “No, està bé, res…” No el deixarà acabar… I això està bé. Jesús ens espera per perdonar-nos, per guarir-nos. I quant? Una vegada? Dues vegades? No. Sempre. “Però pare, jo sempre faig les mateixes coses...” I Ell farà també sempre les mateixes coses: perdonar-te, abraçar-te. Per favor, no desconfiem d’això. Així es com estimes el Senyor. Qui porta càrregues i necessita una carícia sobre el passat, necessita perdó, sàpiga que Jesús ho fa. I això és el que dona Jesús: alliberar l’ànima de tot deute. En la Bíblia es parla d’un any quan seran alliberats de la càrrega dels deutes: el Jubileu, l’any de gràcia. Com si fos l’últim punt de l’anunci.

De fet, Jesús diu que ha vingut «a proclamar l’any de gràcia del Senyor» (Lc 4,19). No era un jubileu programat, com els que estem fent ara, que tot està programat i es pensa el que s’ha de fer i el que no s’ha de fer… No. Però amb Crist arriba la gràcia que fa nova la vida i sempre sorprèn. Crist és el Jubileu de cada dia, de cada hora, que s’acosta a tu, per acariciar-te, per perdonar-te. I l’anunci de Jesús ha de portar sempre la sorpresa de la gràcia. Aquesta sorpresa… “No m’ho puc creure, he estat perdonat, he estat perdonada”. Però que n’és de gran el nostre Déu! Perquè no som nosaltres els que fem grans coses, sinó que és la gràcia del Senyor que, fins i tot a través nostre, fa coses imprevisibles. I aquestes són les sorpreses de Déu. Déu és un mestre de les sorpreses. Sempre ens sorprèn, sempre ens espera. Nosaltres arribem, i Ell ja ens està esperant. Sempre. L’Evangeli va acompanyat d’una sensació de meravella i de novetat que té un nom: Jesús.

Que Ell ens ajudi a anunciar-lo com vol, comunicant joia, alliberament, llum, curació i sorpresa. Així es comunica Jesús.

Una última cosa: aquest anunci joiós, que diu l’Evangeli, va adreçat «als pobres» (v. 18). Sovint ens oblidem d’ells, però són els destinataris citats explícitament, perquè són els preferits de Déu. Recordem-los i recordem que, per acollir el Senyor, cadascú de nosaltres s’ha de fer “pobre per dins”. Amb aquella pobresa que fa dir…“Senyor necessito perdó, necessito ajuda, necessito força”. Aquesta pobresa que tots tenim: fer-se pobre per dins. Es tracta de superar qualsevol pretensió d’autosuficiència per entendre que necessites gràcia, i sempre el necessites a Ell. Si algú em diu: Pare, però quin és el camí més curt per trobar Jesús? Fes-te necessitat. Fes-te necessitat de gràcia, necessitat de perdó, necessitat d’alegria. I Ell s’aproparà a tu.

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.