Papa Francesc: “El perdó no pren res, sinó que afegeix dignitat”

Audiència General 11 d’octubre 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

22. Santa Josefina Bakhita: testimoni del poder transformador del perdó de Crist

Estimats germans i germanes, bon dia!

En el camí de les catequesis sobre el zel apostòlic – estem reflexionant sobre el zel apostòlic –, avui ens deixem inspirar pel testimoni de Santa Josefina Bakhita, una santa sudanesa. Malauradament, des de fa mesos el Sudan està afectat per un terrible conflicte armat del qual avui se’n parla poc; preguem pel poble sudanès, perquè pugui viure en pau! Però la fama de Santa Bakhita ha transcendit totes les fronteres i ha arribat a tots aquells a qui se’ls nega la identitat i la dignitat.

Nascuda a Darfur – el torturat Darfur! – l’any 1869, va ser segrestada de la seva família quan tenia set anys d’edat i feta esclava. Els seus segrestadors l’anomenaren “Bakhita”, que significa “afortunada”. Va passar per vuit amos – un la venia a un altre ... Els patiments físics i morals que va patir de petita la van deixar sense identitat. Va patir maldats i violències: en el seu cos hi havia més d’un centenar de cicatrius. Però ella mateixa va declarar: “Com a esclava mai em vaig desesperar, perquè sentia una força misteriosa que em feia costat”.

Davant d’això em pregunto: quin és el secret de Santa Bakhita? Sabem que sovint la persona ferida fa mal als que són al voltant seu; l’oprimit es torna fàcilment opressor. En canvi, la vocació dels oprimits és la de lliurar-se ells mateixos i els opressors, convertint-se en restauradors d’humanitat. Només en la debilitat dels oprimits es pot revelar la força de l’amor de Déu que els allibera a tots dos. Santa Bakhita expressa molt bé aquesta veritat. Un dia el seu tutor li regala una petita creu, i ella, que no havia tingut mai res, la conserva com un tresor gelós. Mirant-la experimenta un alliberament intern perquè se sent compresa i estimada i per tant capaç de comprendre i estimar: aquest és el principi. Se sent compresa, se sent estimada i en conseqüència capaç de comprendre i estimar els altres. De fet ella dirà: “L’amor de Déu m’ha acompanyat sempre d’una manera misteriosa… El Senyor m’ha estimat tant: hem d’estimar sempre a tothom… Hem de tenir compassió!”. Aquesta és l’ànima de Bakhita. Veritablement, com-patir significa patir amb les víctimes de tanta inhumanitat present en el món, i també compadir-se dels qui cometen errors i injustícies, no justificant, sinó humanitzant. Aquesta és la carícia que ella ens ensenya: humanitzar. Quan entrem en la lògica de la lluita, de la divisió entre nosaltres, dels mals sentiments, l’un contra l’altre, perdem humanitat. I moltes vegades pensem que necessitem humanitat, ser més humans. I aquesta és la feina que ens ensenya Santa Bakhita: humanitzar, humanitzar-nos nosaltres mateixos i humanitzar els altres.

Santa Bakhita, que es va fer cristiana, va ser transformada per les paraules de Crist que meditava diàriament: «Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan» (Lc 23,34). Per això deia: “Si Judes hagués demanat perdó a Jesús, ell també hauria trobat misericòrdia”. Podem dir que la vida de Santa Bakhita s’ha convertit en una paràbola existencial del perdó. Que bonic dir d’una persona “ha estat capaç, ha estat capaç de perdonar sempre”!. I, de fet, ella va ser capaç de fer-ho sempre: la seva vida és una paràbola existencial del perdó. Perdoneu perquè després nosaltres serem perdonats. No oblideu això: el perdó, que és la carícia de Déu a cada un de nosaltres.

El perdó la va fer lliure. El perdó rebut primer a través de l’amor misericordiós de Déu, i després el perdó donat la va fer una dona lliure, joiosa, capaç d’estimar.

Bakhita va poder experimentar el servei no com una esclavitud, sinó com l’expressió del do lliure d’ella mateixa. I això és molt important: es va convertir voluntàriament en esclava – va ser venuda com esclava – després va optar lliurement per convertir-se en serventa, per portar sobre les espatlles les càrregues dels altres.

Santa Josefina Bakhita, amb el seu exemple, ens indica el camí per ser finalment lliures de les nostres esclavituds i pors. Ens ajuda a desemmascarar les nostres hipocresies i els nostres egoismes, a superar ressentiments i conflictes. I ens anima sempre.

Estimats germans i germanes, el perdó no treu res sinó que afegeix – què afegeix el perdó? – dignitat: el perdó no et pren res sinó que afegeix dignitat a la persona, ens fa apartar la mirada de nosaltres mateixos vers els altres, per veure’ls tan fràgils com nosaltres, però sempre germans i germanes en el Senyor. Germans i germanes, el perdó és la font d’un zel que esdevé misericòrdia i crida a una santedat humil i joiosa, com la de Santa Bakhita.

Traducció: Josep M. Torrents.