Papa Francesc: “No n’hi ha prou amb fer un bon discerniment, cal estar vigilants”

Audiència General 14 de desembre 2022

Catequesi sobre el Discerniment. 12. La vigilància

Estimats germans i germanes, bon dia!

Ara entrem en la fase final d’aquest camí de catequesi sobre el discerniment. Hem partit de l’exemple de Sant Ignasi de Loiola; després hem considerat els elements del discerniment – és a dir l’oració, el coneixement d’un mateix, el desig i el “llibre de la vida” –; ens hem centrat en la desolació i el consol, que en formen la “matèria”; i finalment hem arribat a la confirmació de l’elecció que hem fet.

Estic convençut que en arribar a aquest punt, hem d’incloure l’atenció a una actitud essencial perquè no es perdi la feina feta per discernir el millor i prendre la bona decisió, i això seria l’actitud de la vigilància. Hem fet el discerniment, consol i desolació; hem escollit una cosa… tot va bé, però ara cal vigilar: l’actitud de la vigilància. Perquè de fet hi ha un risc, com hem sentit en el fragment de l’Evangeli que ens han llegit. Hi ha el risc, i és que “l’esgarriacries”, és a dir el Maligne, ho pugui fer malbé tot, fent-nos tornar al punt de partida, efectivament, a una situació encara pitjor. I això passa, així que hem d’estar al cas i vigilar. Per això és imprescindible estar alerta. Per això avui m’ha semblat oportú destacar aquesta actitud, que tots necessitem perquè el procés de discerniment tingui èxit i continuï.

De fet, en la seva predicació Jesús insisteix molt en el fet que un bon deixeble està vigilant, no s’adorm, no es deixa confiar en excés quan les coses van bé, sinó que es manté atent i disposat a fer el seu deure.

Per exemple, en l’Evangeli de Lluc, Jesús diu: «Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos; feu com els criats que esperen el seu amo quan tornarà de la festa de noces, de manera que, quan arribi i truqui, li obrin de seguida les portes. Feliços aquells servents que l’amo, quan arribi, trobi vetllant» (12,35-37).

Hem de vigilar per guardar el nostre cor i veure què passa dins. Es tracta de l’estat d’ànim dels cristians que esperen la vinguda final del Senyor; però també es pot entendre com l’actitud ordinària a mantenir en la conducta de vida, de manera que les nostres bones eleccions, fetes de vegades després d’un discerniment exigent, puguin continuar de manera perseverant i coherent i donar els seus fruits.

Si falta la vigilància, hi ha un risc molt fort que es perdi tot. No es tracta d’un perill d’ordre psicològic, sinó d’ordre espiritual, un veritable parany de l’esperit dolent. Això, de fet, espera el mateix moment en què estem massa segurs de nosaltres mateixos, aquest és el perill: “Estic segur de mi mateix, he guanyat, ara estic bé…” és aquell moment que l’esperit maligne espera, quan tot va bé, quan les coses van “de primera” i tenim, com es diu, “el vent a les veles”. De fet, en la breu paràbola evangèlica que hem escoltat, es diu que l’esperit impur, quan torna a la casa d’on havia sortit, «la troba buida, escombrada i adornada» (Mt 12,44). Tot és al seu lloc, tot està endreçat, però l’amo de la casa on és? No hi és. No hi ha ningú que la vigili i que la guardi. Aquest és el problema. L’amo de la casa no hi és, ha sortit, està distret, o és a casa però adormit, i per tant és com si no hi fos. No vigila, no està atent, perquè està massa segur de si mateix i ha perdut la humilitat de guardar el seu cor. Sempre hem de vigilar casa nostra, el nostre cor i no estar distrets i marxar… perquè aquest és el problema, tal com deia la Paràbola.

Aleshores, el mal esperit se’n pot aprofitar i tornar a aquella casa. Diu l’Evangeli que, però, no torna sol, sinó junt amb altres «set esperits pitjors que ell» (v. 45). Una companya de malversació, una banda de delinqüents. Però – ens preguntem – com és possible que hi puguin entrar tranquils? Com és que el propietari no se n’adona? No havia estat tan bo per fer el discerniment i fer-los fora? No havia rebut també elogis dels seus amics i dels veïns per aquella casa tan bonica i elegant, tan endreçada i neta? Sí, però potser per això mateix s’havia enamorat massa de la casa, és a dir de si mateix, i havia deixat d’esperar el Senyor, d’esperar la vinguda de l’Espòs; potser per por de fer malbé aquest ordre no acollia mai ningú, no convidava els pobres, els sense llar, els que fan nosa… Una cosa és certa: aquí hi ha l’orgull dolent, la presumpció de ser justos, de ser bons, d’estar a punt. Tantes vegades sentim dir: “Sí, abans jo era dolent, m’he convertit i ara, ara la casa està en ordre gràcies a Déu, i no te’n preocupes més…” Quan confiem massa en nosaltres mateixos i no en la gràcia de Déu, aleshores el Maligne troba la porta oberta. Aleshores organitza l’expedició i pren possessió d’aquella casa. I Jesús acaba: «La condició d’aquell home es torna pitjor que abans» (v. 45).

Però l’amo no se n’adona? No, perquè aquests dimonis són educats: entren sense que tu te n’adonis, truquen a la porta, són educats. “No, ja està bé, vés, vés, entra…” i després acaben manant ells a la teva ànima. Compte amb aquests dimoniets, amb aquests dimonis: el dimoni és educat, quan es fa passar per un gran senyor. Perquè entra amb la nostra per sortir-se’n amb la seva. Cal protegir la casa d’aquest engany dels dimonis educats. I la mundanitat espiritual segueix sempre aquest camí.

Estimats germans i germanes, sembla impossible però és així. Moltes vegades perdem, som vençuts en les batalles, per aquesta manca de vigilància. Moltes vegades, potser, el Senyor ens ha donat moltes gràcies i finalment no som capaços de perseverar en aquesta gràcia i ho perdem tot, perquè ens falta la vigilància: no hem guardat les portes. I després hem estat enganyats per algú que ve, educat, i es fica a dintre i apa adéu… el diable té aquestes coses. Cadascú pot verificar-ho repassant la seva història personal. No n’hi ha prou amb fer un bon discerniment i fer una bona elecció. No, no n’hi ha prou: cal estar vigilants, guardar aquesta gràcia que Déu ens ha donat, però vigilar, perquè em pots dir: “Però quan veig algun desordre, me n’adono de seguida que és el dimoni, que és una temptació…” sí, però aquesta vegada ve disfressat d’àngel: el dimoni sap disfressar-se d’àngel, entra amb paraules educades, i et convenç i a la fi la cosa és pitjor que al començament… Hem d’estar vigilants, vigilar el cor. Si jo preguntés avui a algú de nosaltres o a mi mateix: “què està passant en el teu cor?” Potser no sabríem explicar-ho tot: diríem una o dues coses, però no tot. Vigileu el cor, perquè la vigilància és signe de saviesa, és sobretot un signe d’humilitat, perquè tenim por de caure i la humilitat és el camí principal de la vida cristiana.

Traducció: Josep M. Torrents