Vés al contingut
papa-perfectes-anunciar

Audiència General 11 de gener 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient. 

La crida a l’apostolat (Mt 9,9-13)

Estimats germans i germanes, bon dia!

Comencem avui un nou cicle de catequesi, dedicat a un tema urgent i decisiu per a la vida cristiana: la passió per l’evangelització, és a dir el zel apostòlic. Es tracta d’una dimensió vital per a l’Església: la comunitat dels deixebles de Jesús de fet neix apostòlica, neix missionera, no proselitista i d’entrada hem de distingir això: ser missioner, ser apostòlic, evangelitzar no és el mateix que fer proselitisme, no té res a veure una cosa amb l’altra. Es tracta d’una dimensió vital per a l’Església, la comunitat dels deixebles de Jesús neix apostòlica i missionera. L’Esperit Sant la modela en sortida – l’Església en sortida, no s’apaga -, perquè no es tanqui en ella mateixa, sinó que sigui comunicadora, testimoni contagiós de la fe de Jesús, també -, disposada a escampar la llum fins als extrems de la terra. Pot passar, però, que l’ardor apostòlic, el desig d’arribar als altres amb el bon anunci de l’Evangeli, disminueixi, es torni tebi. A vegades sembla que s’eclipsi, són cristians tancats, no pensen en els altres. Però quan la vida cristiana perd de vista l’horitzó de l’evangelització, l’horitzó de l’anunci, s’emmalalteix: es tanca en ella mateixa, es torna autoreferencial, s’atrofia. Sense zel apostòlic, la fe marceix. La missió és, en canvi, l’oxigen de la vida cristiana: la tonifica i la purifica. Emprenem doncs un camí per redescobrir la passió evangelitzadora, començant per les Escriptures i per l’ensenyament de l’Església, per tocar les fonts del zel apostòlic. Després ens acostarem a algunes fonts vives, a alguns testimonis que han encès en l’Església la passió per l’Evangeli, perquè ens ajudin a encendre el foc que l’Esperit Sant vol que sempre estigui viu en nosaltres.

I avui m’agradaria començar amb un passatge evangèlic, d’alguna manera emblemàtic, que hem sentit: la crida de l’apòstol Mateu, i ell mateix el relata en el seu Evangeli, en el fragment que hem escoltat (cf. 9,9-13).

Tot comença en Jesús, que “veu” – diu el text – «un home». Pocs veien Mateu tal com era: el coneixien com el que estava «assegut al banc dels impostos» (v. 9). Era de fet recaptador d’impostos: un home, és a dir, que recaptava en nom de l’imperi romà a Palestina. En altres paraules, era un col·laboracionista, un traïdor al poble. Ens podem imaginar el menyspreu que la gent li tenia: era un “publicà”, se’ls deia així. Però, als ulls de Jesús, Mateu és un home, amb les seves misèries i la seva grandesa. Fixeu-vos en això: Jesús no s’atura en els adjectius, Jesús busca sempre el substantiu. “Aquest és un pecador, aquest és un tal…” són els adjectius: Jesús va a la persona, al cor, aquest és una persona, aquest és un home, aquesta és una dona, Jesús va a la substància, al substantiu, mai a l’adjectiu, oblideu els adjectius. I mentre hi ha distància entre Mateu i la seva gent - perquè ells veien l’adjectiu, “publicà” - , Jesús s’apropa a ell, perquè tot home és estimat per Déu; “Fins i tot aquest desgraciat?”. Sí, també aquest desgraciat, de fet Ell va venir per aquest miserable, ho diu l’Evangeli: “He vingut per als pecadors, no pels justos”. Aquesta mirada de Jesús que és tan bella, que veu l’altre, sigui qui sigui, com a destinatari d’amor, és l’inici de la passió evangelitzadora. Tot neix d’aquesta mirada, que aprenem de Jesús.

Ens podem preguntar: com és la nostra mirada cap als altres? Quantes vegades veiem els seus defectes i no les seves necessitats; quantes vegades posem etiquetes a les persones pel que fan o pel que pensen! També com a cristians ens diem: és un dels nostres o no és dels nostres? Aquesta no és la mirada de Jesús: Ell mira sempre a cadascú amb misericòrdia, i més aviat amb predilecció. Els cristians estan cridats a fer com el Crist, mirant com Ell especialment els anomenats “distants”. De fet, la narració de la crida de Mateu s’acaba amb Jesús que diu: «No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (v. 13). I si algú de nosaltres se sent just, Jesús està lluny, Ell s’apropa als nostres límits i a les nostres misèries, per guarir-nos.

Per tant, tot comença amb la mirada de Jesús “Veu un home”, Mateu. Això va seguit – segon pas – un moviment. Primer la mirada, Jesús veu, després el segon passatge, el moviment. Mateu estava assegut al banc d’Hisenda; Jesús li diu: «Segueix-me». I ell es va aixecar i el va seguir» (v. 9). Fixem-nos que el text subratlla que “es va aixecar”. Per què és tan important aquest detall? Perquè en aquells temps qui s’asseia tenia autoritat sobre els altres, que estaven drets davant d’ell per escoltar-lo o, com en aquell cas, per pagar l’impost. En resum, qui estava assegut tenia poder. La primera cosa que fa Jesús és deslligar Mateu del poder: de l’estar assegut per rebre els altres el posa en moviment cap als altres, no rep, no: va cap als altres; fa que abandoni una posició de supremacia per posar-lo a l’alçada dels seus germans i obrir-li els horitzons del servei. Fa això i això és fonamental per als cristians: nosaltres deixebles de Jesús, nosaltres Església, estem asseguts esperant que la gent vingui o sabem aixecar-nos, marxar amb els altres, buscar els altres? És una posició no cristiana dir: “Que vinguin aquí, jo sóc aquí, que vinguin.” No, vés tu a buscar-los, fes tu el primer pas.

Una mirada – va veure Jesús - , un moviment – s’aixeca – i tercer, una fita. Després d’haver-se aixecat i d’haver seguit Jesús, on anirà Mateu? Podríem imaginar que, havent canviat la vida d’aquell home, el Mestre el portarà cap a noves trobades, noves experiències espirituals. No, o al menys no de seguida. Primer Jesús va a casa seva; allà Mateu li prepara «un gran banquet», al qual «assisteix una gran multitud de publicans» (Lc 5,20) és a dir gent com ell. Mateu torna al seu ambient, però hi torna canviat i amb Jesús. El seu zel apostòlic no comença en un lloc nou, pur, un lloc ideal, llunyà, sinó allà, comença on viu, amb la gent que coneix. Aquest és el missatge per a nosaltres: no hem d’esperar ser perfectes i haver fet un llarg camí seguint Jesús per anunciar-lo; el nostre anunci comença avui, al lloc on vivim. I no comença mirant de convèncer els altres, convèncer no: sinó donant testimoni cada dia de la bellesa de l’Amor que ens ha mirat i ens ha aixecat i serà aquesta bellesa, comunicar aquesta bellesa és el que convencerà la gent, no comunicar-nos nosaltres mateixos, sinó el mateix Senyor. Som els que proclamem el Senyor, no ens proclamem nosaltres mateixos, ni proclamem un partit polític, una ideologia, no: anunciem Jesús. Cal posar en contacte Jesús amb la gent, sense convèncer-los, sinó deixar que sigui el Senyor que els convenç. Com de fet ens ha ensenyat el Papa Benet, «l’Església no fa proselitisme. Ella es desenvolupa més aviat per atracció»  (Homilia en la Missa inaugural de la V Conferència General de l’Episcopat Llatinoamericà i del Carib, Aparecida, 13 maig 2007). No oblidem això: quan vosaltres veureu que fan proselitisme, que et fan una llista de gent per venir… aquests no són cristians, són pagans disfressats de cristians, però el cor és pagà. L’Església no creix per proselitisme, creix per atracció. Recordo que una vegada en un hospital de Buenos Aires les monges que hi treballaven les vaig anar a veure allà perquè eren poques i no podien tirar endavant l’hospital. Va venir una comunitat de monges de Corea i van arribar, pensem un dilluns per exemple, no recordo el dia. Van prendre possessió de la casa de les monges de l’hospital i el dimarts van anar a visitar els malalts de l’hospital, però no sabien ni una paraula de castellà, només parlaven el coreà i els malalts estaven contents, perquè comentaven: “Ho fan bé aquests monges, són bones, bones” – Però què t’ha dit la monja? “Res, però amb la mirada m’ha parlat, m’ha comunicat Jesús”. No comunicar-se un mateix, però amb la mirada, amb els gestos, comunicar Jesús. Aquesta és l’atracció, el contrari del proselitisme.

Aquest testimoni atractiu, aquest testimoni joiós és l’objectiu cap on ens porta Jesús amb la seva mirada d’amor i amb el moviment d’eixida que el seu Esperit desvetlla en el cor. I nosaltres podem pensar si la nostra mirada s’assembla a la de Jesús per atreure la gent, per acostar-la a l’Església. Pensem això.

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.