Papa Francesc: “No és veritat que la temprança us faci grisos i sense alegria”

Audiència General 17 d’abril 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

16. La temprança

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui parlaré de la quarta i última virtut cardinal: la temprança. Amb les altres tres, aquesta virtut comparteix una història que es remunta molt enllà en el temps i que no pertany només als cristians. Per als grecs la pràctica de les virtuts tenia com a objectiu la felicitat. El filòsof Aristòtil escriu el seu més important tractat d’ètica dirigint-lo al seu fill Nicomac, per instruir-lo en l’art de viure. Per què tots busquem la felicitat i tan pocs l’aconsegueixen? Aquesta és la pregunta. Per respondre-hi Aristòtil aborda el tema de les virtuts, entre les quals ocupa un lloc important la enkráteia, és a dir la temprança. La paraula grega significa literalment “poder sobre un mateix”. La temprança és un poder sobre un mateix. Aquesta virtut és doncs la capacitat d’autodomini, l’art de no deixar-se portar per les passions rebels, de posar ordre en el que Manzoni anomena la “revolució del cor humà”.

El Catecisme de l’Església Catòlica ens diu que «la temprança és la virtut moral que modera l’atracció dels plaers i ens fa capaços de mantenir un equilibri en l’ús dels béns creats». «Ella – continua el Catecisme – assegura el domini de la voluntat sobre els instints i manté els desitjos dintre dels límits de l’honestedat. La persona temperada orienta al bé els seus apetits sensibles, conserva una sana discreció, i no segueix el mateix instint i la mateixa força satisfent els desigs del mateix cor» (n. 1809).

Per tant, la temprança, com diu la paraula italiana, és la virtut de la justa mesura. En cada situació, es comporta amb saviesa, perquè les persones que actuen sempre mogudes per l’ímpetu o per l’exuberància són en definitiva poc fiables. Les persones sense temprança sempre són poc fiables. En un món on tanta gent s’enorgulleix de dir el que pensa, la persona temperada prefereix, en canvi, pensar el que diu. Enteneu la diferència? No diguis el que et passa pel cap, així… No, pensa el que has de dir. No facis promeses ocioses, assumeix compromisos en la mesura que els puguis satisfer.

Fins i tot amb els plaers, la persona temperada actua amb seny. El lliure fluir dels instints i la llicència total donada als plaers acaben girant-se contra nosaltres mateixos, submergint-nos en un estat d’avorriment. Quantes persones que ho han volgut provar tot amb voracitat s’han trobat que perdien el gust per tot! És millor buscar la mesura adequada: per exemple, per apreciar un bon vi, és millor beure’l a petits glops que empassar-te’l tot d’un sol glop. Això ho sabem tots.

La persona temperada sap sospesar i dosificar bé les paraules. Pensa el que diu. No permet que un moment d’ira arruïni les relacions i amistats que només es podran reconstruir amb dificultat. Sobretot en la vida familiar, on les inhibicions es redueixen, tots correm el risc de no controlar les tensions, les irritacions, la ira. Hi ha un temps per parlar i un temps per callar, però tots dos requereixen la mesura adequada. I això val per moltes coses, per exemple estar amb els altres o estar sol.

Si la persona temperada sap controlar la mateixa irascibilitat, això no vol dir que sempre la veurem amb una cara pacífica i somrient. De fet, de vegades cal indignar-se, però sempre d’una manera correcta. Aquestes són les paraules: la justa mesura, la justa manera. Una paraula de retret de vegades és més saludable que un silenci àcid i rancuniós. La persona temperada sap que no hi ha res més incòmode que corregir un altre, però sap també que és necessari: sinó donaria via lliure al mal. En alguns casos, la persona temperada aconsegueix mantenir junts els extrems: afirma els principis absoluts, reivindica els valors no negociables, però sap també comprendre les persones i els mostra empatia per elles. Demostra empatia.

El do de la persona temperada és doncs l’equilibri, una qualitat tan preciosa com rara. Tot, de fet, en el nostre món ens empeny cap a l’excés. En canvi, la temprança va bé amb actituds evangèliques com la petitesa, la discreció, l’ocultació, la mansuetud. Els que són temperats aprecien l’estima dels altres, però no en fan l’únic criteri de cada acció i de cada paraula. Són sensibles, saben plorar i no se n’avergonyeixen, no els fa pena. Vençuts, tornen a aixecar-se; victoriosos, són capaços de tornar a la vida oculta habitual. No cerquen els aplaudiments, però saben que necessiten els altres.

Germans i germanes, no és veritat que la temprança us faci grisos i sense alegria. En efecte, ens fa gaudir millor dels béns de la vida: estar junts a taula, la tendresa de certes amistats, la confiança en les persones sàvies, la sorpresa davant la bellesa de la creació. La felicitat amb la temprança és una alegria que floreix en el cor de qui reconeix i valora el que més importa en la vida. Preguem el Senyor perquè ens doni aquest do: el do de la maduresa, de la maduresa de l’edat, de la maduresa afectiva, de la maduresa social. El do de la temprança.

Traducció: Josep M. Torrents.