Papa Francesc: “Ningú es fa cristià forçat, sinó per quedar tocat per l’amor”

Audiència General 7 de juny 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

16. Testimonis: Santa Teresa de l’Infant Jesús, patrona de les missions

Estimats germans i germanes, benvinguts, bon dia!

Tenim aquí davant nostre les relíquies de santa Teresa de l’Infant Jesús, patrona universal de les missions. Està bé que això passi mentre estem reflexionant sobre la passió per l’evangelització, sobre el zel apostòlic. Avui, doncs, deixem que el testimoni de santa Teresina ens ajudi. Ella va néixer fa 150 anys, i en aquest aniversari vull dedicar-li una Carta Apostòlica.

És patrona de les missions, però mai va estar en una missió: com s’explica, això? Era una monja carmelitana i la seva vida va estar marcada per la petitesa i la feblesa: ella mateixa es definia com “un petit granet de sorra”. De mala salut, va morir quan tot just tenia 24 anys. Però si el seu cos estava malalt, el seu cor estava vibrant, era missioner. En el seu “diari” explica que el seu desig era ser missionera i que ho volia ser no només uns quants anys, sinó tota la vida, i fins a la fi del món. Teresa va ser “germana espiritual” de diverses missioneres: des del monestir les acompanyava amb les seves cartes, amb la pregària i oferint per elles sacrificis continus. Sense aparèixer intercedia per les missions, com un motor que, amagat, dona força a un vehicle per avançar. Malgrat això sovint no era entesa per les seves germanes monges: rebia d’elles “més espines que roses”, però ho va acceptar tot amb amor, amb paciència, oferint, juntament amb la seva malaltia, també els judicis i les incomprensions. I ho va fer amb alegria, ho va fer per les necessitats de l’Església, perquè, com deia, escampessin “roses per a tots”, sobretot els més allunyats.

Però ara, em pregunto, ens podem preguntar nosaltres, tot aquest zel, aquesta força missionera i aquesta alegria d’intercedir d’on vénen? Ens ajuden a entendre-ho dos episodis, ocorreguts abans que Teresa entres al monestir. El primer és el dia que va canviar la seva vida, Nadal del 1886, quan Déu va fer un miracle en el seu cor. La Teresa va fer pocs dies després 14 anys. Com a la filla més petita, a casa era mimada per tots, però no “malcriada”. Tornant de la Missa del Gall, el pare, molt cansat, no tenia humor per obrir els regals de la filla i va dir: «Sort que és l’últim any!», perquè quan tenien 15 anys ja no es feien regals. La Teresa, de caràcter molt sensible i propensa a les llàgrimes, es va trobar malament, va pujar a l’habitació i va plorar. Però de seguida va reprimir les llàgrimes, va baixar i, plena de joia, va ser ella qui va animar el seu pare. Què havia passat? Que aquella nit, que Jesús s’havia fet dèbil per amor, s’havia enfortit en l’esperit – un veritable miracle: en pocs moments ella havia sortit de la presó del seu egoisme i del seu plorar per ella mateixa, va començar a sentir que “la caritat li entrava en el cor amb la necessitat d’oblidar-se d’ella mateixa” (cf. Manuscrit A, 133-134). A partir d’aleshores va dirigir el seu zel cap als altres, perquè trobessin Déu i en comptes de buscar consol per a ella mateixa es va proposar «consolar Jesús, [de] fer-lo estimar per les ànimes», perquè – va escriure Teresa – «Jesús està malalt d’amor i [...] la malaltia de l’amor només es pot guarir amb amor» (Carta a Marie Guérin, juliol 1890). Heus aquí el propòsit de cada un dels seus dies: «fer estimar Jesús» (Carta a Céline, 15 octubre 1889), intercedir perquè els altres l’estimin. Va escriure: «M’agradaria salvar les ànimes i oblidar-me de mi per elles: m’agradaria salvar-les fins i tot després de la meva mort» (Carta al P. Roullan, 19 març 1897). Diverses vegades va dir: «Passaré el meu cel fent el bé a la terra». Aquest és el primer episodi que li va canviar la vida quan tenia 14 anys.

I aquest zel seu anava dirigit sobretot als pecadors, als “allunyats”. Ho revela el segon episodi. Teresa s’assabenta que hi ha un criminal condemnat a mort per crims terribles, es deia Enrico Pranzini – ella escriu el nom: declarat culpable del brutal homicidi de tres persones, i destinat a la guillotina, però no vol rebre el reconfort de la fe. Teresa el porta al seu cor i fa tot el que pot: prega de totes les maneres possibles per la seva conversió, per aquell que, amb compassió fraterna, anomena «pobre desgraciat Pranzini», que tingui un petit senyal de penediment i que faci lloc a la misericòrdia de Déu, en qui Teresa confia cegament. Es produeix l’execució. L’endemà Teresa llegeix en el diari que Pranzini, just abans de posar el cap en el cadafal, «de sobte, agafat d’una inspiració sobtada, es gira, agafa un Crucifix que el sacerdot li presentava i besa tres vegades les sagrades nafres» de Jesús. La santa comenta: «Després la seva ànima va anar a rebre la sentència misericordiosa d’Aquell que va declarar que al Cel hi haurà més joia per un sol pecador que fa penitència que per noranta-nou justos que no necessiten penitència!» (Manuscrit A, 135).

Germans i germanes, aquí teniu el poder de la intercessió moguda per la caritat, aquest és el motor de la missió. Els missioners, de fet, dels quals la Teresa n’és patrona, no són els que viatgen molt, aprenen llengües noves, fan bones obres i són bons per anunciar; no, missioner és aquell que viu, on sigui, com un instrument de l’amor de Déu; és ell qui ho fa tot perquè, a través del seu testimoni, la seva pregària, la seva intercessió, Jesús passi. Aquest és el zel apostòlic que, recordem-ho sempre, no funciona mai per proselitisme – mai! – o per imposició – mai! –, sinó per atracció: la fe neix per atracció, ningú es fa cristià forçat per un altre, no, sinó perquè queda tocat per l’amor. L’Església, davant molts mitjans, mètodes i estructures, que de vegades distreuen de l’essencial, necessita cors com el de Teresa, cors que atreguin l’amor i ens apropin a Déu. Demanem a la santa – tenim les relíquies aquí – demanem a la santa la gràcia de superar el nostre egoisme i demanem la passió per intercedir perquè aquesta atracció sigui més gran en les persones i perquè Jesús sigui conegut i estimat.

Traducció: Josep M. Torrents.