Papa Francesc: “Mirar el pessebre ens ajuda a entendre el que és important”

Audiència General 20 de desembre 2023

Catequesi. El pessebre de Greccio, escola de sobrietat i de joia

Estimats germans i germanes, bon dia!

Fa 800 anys, el Nadal de l’any 1223, Sant Francesc va fer a Greccio el pessebre vivent. Mentre en les cases i en tants altres llocs s’està preparant o acabant de fer el pessebre, és bo que en descobrim els seus orígens.

Com va néixer el pessebre? Quina va ser la intenció de Sant Francesc? Va dir això: "M’agradaria representar l’Infant nascut a Betlem, i d’alguna manera veure amb els ulls del cos les penúries amb què es trobava per la mancança de les coses necessàries per a un nounat, com va ser col·locat en un pessebre i com estava ajagut sobre el fenc entre el bou i l’ase" (Tommaso da Celano, Vita prima, XXX, 84: FF 468). Francesc no vol fer una bonica obra d’art, sinó desvetllar, a través del pessebre, la sorpresa davant l’extrema humilitat del Senyor, davant les penúries que va patir, per amor nostre, a la pobra cova de Betlem. De fet el biògraf del Sant d’Assís escriu: «En aquella commovedora escena resplendeix la simplicitat evangèlica, es lloa la pobresa, es recomana la humilitat. Greccio va esdevenir com un nou Betlem» (ivi, 85: FF 469). Ho he remarcat amb una paraula: sorpresa. I això és important. Si nosaltres els cristians mirem el pessebre com una cosa bella, com una cosa històrica, fins i tot religiosa, i preguem, amb això no n’hi ha prou. Davant del misteri de l’encarnació del Verb, davant del naixement de Jesús, cal aquesta actitud religiosa de la sorpresa. Si jo davant dels misteris no arribo a aquesta sorpresa, la meva fe és senzillament superficial; una fe “d’informàtica”. No oblideu això.

I una característica del pessebre és que va néixer com una escola de sobrietat. I això ens diu molt a nosaltres. Avui, de fet, el risc de perdre el que és important en la nostra vida és gran i paradoxalment augmenta just al voltant de Nadal – es canvia la mentalitat de Nadal -: immersos en un consumisme que en corroeix el significat. El consumisme de Nadal. És veritat, que si vols fer regals, això està bé d’alguna manera, però el frenesí d’anar a comprar, això atrau l’atenció cap a una altra part i no sobre la sobrietat de Nadal. Mirem el pessebre: aquella sorpresa davant del pessebre. A vegades no queda espai interior per a la sorpresa, sinó només per organitzar festes, per fer festes.

I el pessebre va néixer per portar-nos vers allò que és important: a Déu que ve a habitar entre nosaltres. Per això és important mirar el pessebre, perquè ens ajuda a entendre el que és important i també les relacions socials de Jesús en aquell moment, la família Josep i Maria, i les persones estimades, els pastors. Les persones abans que les coses. I moltes vegades anteposem les coses a les persones. Això no funciona.

Però el pessebre de Greccio, a més de la sobrietat que ens fa veure, parla també de joia, perquè la joia és una cosa diferent de la diversió. Divertir-se no és dolent si es fa per bons camins; no és una cosa dolenta, és una cosa humana. Però la joia és més profunda encara, més humana. I a vegades hi ha la temptació de divertir-se sense joia; divertir-se fent soroll, però la joia no hi és. És una mica la figura del pallasso, que riu, riu, fa riure, però el cor està trist. La joia és l’arrel d’una bona diversió per Nadal. I sobre l’alegria, la notícia de l’època diu: «I arriba el dia de l’alegria, el temps de l’exultació! […] Francesc […] està radiant […]. La gent ve i s’alegra d’un goig que mai abans havia sentit […]. Cadascú va tornar a casa ple d’una joia inefable» (Vita prima, XXX, 85-86: FF 469-470). La sobrietat, la sorpresa, et porta la joia, l’autèntica joia, no una alegria artificial.

Però d’on venia aquesta alegria nadalenca? No del fet d’haver portat regals a casa o d’haver viscut celebracions sumptuoses. No, era l’alegria que desborda del cor quan toques amb les mans la proximitat de Jesús, la tendresa de Déu, que no ens deixa sols, sinó que ens consola. Proximitat, tendresa i compassió, aquestes són les tres actituds de Déu. I mirant el pessebre, pregant davant del pessebre, nosaltres podrem sentir aquestes coses del Senyor que ens ajuden en la vida de cada dia.

Estimats germans i germanes, el pessebre és com un petit pou d’on extreure la proximitat de Déu, font de l’esperança i de l’alegria. El pessebre és com un Evangeli viu, un Evangeli domèstic. És com el pou en la Bíblia, és el lloc de la trobada, on pots portar a Jesús, com van fer els pastors de Betlem i la gent de Greccio, les expectatives i les preocupacions de la vida. Portar a Jesús les expectatives i les preocupacions de la vida. Si davant del pessebre confiem a Jesús tot el que tenim en el cor, nosaltres també sentirem "una joia grandíssima" (Mt 2,10), una alegria que ve precisament de la contemplació, de l’esperit de la sorpresa amb què vaig a contemplar aquests misteris. Anem davant del pessebre. Que tothom miri i deixi que el cor senti alguna cosa.

Traducció: Josep M. Torrents.