Papa Francesc: “Matteo Ricci és un model de vida ben actual”

Audiència General 31 de maig 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

15. Testimonis: El Venerable Mateu Ricci

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem en aquestes catequesis parlant del zel apostòlic, és a dir del que sent el cristià que l’empeny a portar endavant l’anunci de Jesucrist. Avui vull presentar un altre gran exemple de zel apostòlic: hem parlat de Sant Francesc Xavier, de Sant Pau, el zel apostòlic dels grans anunciadors; avui parlarem d’un – italià – però que va anar a la Xina: Matteo Ricci.

Originari de Macerata, a la regió de les Marques, després d’haver estudiat en les escoles dels jesuïtes va entrar en la Companyia de Jesús, entusiasmat amb les narracions dels missioners que escoltava amb entusiasme. Com molts altres joves que ho sentien, va demanar que l’enviessin a les missions de l’Extrem Orient. Després de l’intent de Francesc Xavier, vint-i-cinc Jesuïtes més havien intentat entrar a la Xina sense èxit. Però Ricci i un company seu es van preparar molt bé, estudiant detingudament la llengua i els costums xinesos, i finalment van aconseguir establir-se al sud del País. Van necessitar divuit anys, en quatre etapes per quatre ciutats diferents, abans d’arribar a Pequín, que era al centre. Amb constància i paciència, animat per una fe indestructible, Matteo Ricci va poder superar les dificultats, els perills, les desconfiances i l’oposició. Penseu en aquella època, caminar o muntar a cavall, tantes distàncies … i ell seguia endavant. Però quin era el secret de Matteo Ricci? Per quin camí el va portar el zel?

Ell va seguir sempre el camí del diàleg i de l’amistat amb totes les persones que es trobava, i això li va obrir moltes portes per anunciar la fe cristiana. La seva primera obra en xinès va ser efectivament un tractat Sobre l’amistat, que va tenir una gran ressonància. Per inserir-se en la cultura i en la vida xinesa al principi anava vestit com els bonzes budistes, segons el costum del País, però després va entendre que el millor camí era assumir l’estil de vida i els vestits dels homes de lletres, com els professors universitaris, com es vestien els homes de lletres: i ell es vestia així. Va estudiar profundament els seus textos clàssics, per tal de poder presentar el cristianisme en diàleg positiu amb la seva saviesa confuciana i amb els altres usos i costums de la societat xinesa. I això s’anomena una actitud d’inculturació. Aquest missioner va saber “inculturar” la fe cristiana en diàleg, com els Pares antics ho feien amb la cultura grega.

La seva excel·lent preparació científica despertava interès i admiració de part dels homes cultes, començant pel seu famós mapamundi, el plànol de tot el món conegut en aquella època, amb els diferents continents, que revela per primera vegada als xinesos una realitat externa a la Xina molt més gran que el que mai haurien pogut pensar. Els fa veure que el món és més gran que la Xina, i ells ho entenien – perquè eren intel·ligents. Però també els coneixements matemàtics i astronòmics de Ricci i dels seus companys missioners van contribuir a una fecunda trobada entre la cultura i la ciència d’occident i d’orient, que viurà aleshores un dels seus moments més feliços, en el diàleg i l’amistat. De fet, l’obra de Mateu Ricci no hauria mai estat possible sense la col·laboració dels seus grans amics xinesos, com els famosos “Doctor Pau” (Xu Guangqi) i “Doctor Lleó” (Li Zhizao).

Tanmateix, la fama de Ricci com a home de ciència no ha d’enfosquir la motivació més profunda de tots els seus esforços: és a dir, l’anunci de l’Evangeli. Ell, amb el diàleg científic, amb els científics, avançava però donava testimoni de la seva fe, de l’Evangeli. La credibilitat obtinguda mitjançant el diàleg científic li donava autoritat per proposar la veritat de la fe i de la moral cristiana, de la qual ell parla de manera profunda en les seves principals obres xineses, com El veritable significat del Senyor del Cel – aquest és el nom d’aquell llibre. Més enllà de la doctrina, hi ha el seu testimoni de vida religiosa, de virtut i de pregària: aquests missioners pregaven. Anaven a predicar, es movien, feien moviments polítics, tot això: però pregaven. Era la pregària el que alimentava la vida missionera, una vida de caritat, ajudaven els altres, humils, en un total desinterès pels honors i les riqueses, que portaven a molts dels seus deixebles i amics xinesos a acollir la fe catòlica. Perquè veien un home tan intel·ligent, tan savi, tan astut – en el bon sentit de la paraula – per tirar endavant les coses, i tan creient que deien: “Però el que predica és cert perquè ho diu una persona que dona testimoni: dona testimoni del que anuncia amb la pròpia vida”. Aquesta és la coherència dels evangelitzadors. I això ens afecta a tots nosaltres que som cristians evangelitzadors. Jo puc dir el “Credo” de memòria, puc dir totes les coses que nosaltres creiem, però si la teva vida no és coherent amb el que tu professes no serveix de res. El que atrau les persones és el testimoni de coherència: els cristians estem cridats a viure el que diem, i no fer veure que vivim com a cristians si en realitat vivim com a mundans. Mireu aquests grans missioners – com Mateu Ricci que és italià – mirant aquests grans missioners, veureu que la força més gran és la coherència: són coherents.

En els últims dies de la seva vida, als qui li eren més propers i li preguntaven com se sentia, Mateu Ricci «responia que estava pensant en aquell moment si era més gran la joia i l’alegria que portava dintre perquè s’apropava el seu viatge per anar a tastar Déu, o la tristesa que li podia causar deixar els companys de tota la missió que estimava molt, i el servei que encara podia fer a Déu Nostre Senyor en aquesta missió» (S. De Ursis, Relació sobre M.Ricci, Arxiu Històric Romà S.I.). És la mateixa actitud de l’apòstol Pau (cf. Fil 1,22-24), que volia anar a trobar el Senyor, però “em quedo per servir-vos a vosaltres”.

Mateu Ricci mor a Pequín l’any 1610, a l’edat de 57 anys, un home que va donar tota la vida per la missió. L’esperit missioner de Mateu Ricci és un model de vida ben actual. El seu amor pel poble xinès és un model; però el que representa un camí actual és la seva coherència de vida, el testimoni de la seva vida com a cristià. Ell va portar el cristianisme a la Xina; ell és gran sí, perquè és un gran savi, ell és gran perquè és valent, ell és gran perquè ha escrit tants llibres, però sobretot és genial perquè ha estat coherent amb la seva vocació, coherent amb aquella voluntat de seguir Jesucrist. Germans i germanes, avui nosaltres, cadascun de nosaltres, preguntem-nos: “Soc coherent, o soc una mica així?”.

Traducció: Josep M. Torrents.