Papa Francesc: “La mandra és el dimoni del migdia”

Audiència General 14 de febrer 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

8. L’accídia

Estimats germans i germanes, bon dia!

Entre tots els pecats capitals, n’hi ha un que sovint passa desapercebut, potser pel seu nom difícil d’entendre per a molts: estic parlant de l’accídia. Per això, en la llista dels vicis, la paraula accídia sovint se substitueix per una altra molt més utilitzada: la mandra. De fet, la mandra és més un efecte que una causa. Quan una persona està asseguda ociosa, indolent, apàtica, nosaltres diem que és mandrosa. Però, com ensenya la saviesa dels antics pares del desert, sovint l’arrel d’aquesta mandra és l’accídia, que literalment del grec significa “manca de cura”.

Es tracta d’una temptació molt perillosa, amb la qual no es pot fer broma. Qui n’és víctima és com si hagués quedat aixafat per un desig de morir: tot li fa fàstic; la relació amb Déu se li fa avorrida; i també els actes més sants, els que en el passat li escalfaven el cor, ara li semblen completament inútils. Una persona comença a trobar que el temps se li fa llarg i lamenta que la joventut ja ha passat.

L’accídia es defineix com el “dimoni del migdia”: ens agafa enmig del dia, quan el cansament arriba al màxim i les hores que ens queden semblen monòtones, impossibles de viure. En una cèlebre descripció el monjo Evagri representa així aquesta temptació: «L’ull de l’accidiós està contínuament fixat en les finestres, i en la seva ment fantaseja amb els visitants […] Quan llegeix, l’accidiós sovint badalla i fàcilment el domina la son, es frega els ulls, es frega les mans i, retirant els ulls del llibre, mira la paret; després tornant-los a fixar en el llibre, llegeix una mica més […]; finalment, inclina el cap, posa el llibre a sota, s’adorm en un son lleuger, fins que la fam el desperta i el porta a ocupar-se de les seves necessitats»; en conclusió, «la persona accidiosa no realitza amb diligència l’obra de Déu» [1].

Els lectors contemporanis veuen en aquestes descripcions quelcom que recorda molt la malaltia de la depressió, tant des del punt de vista psicològic com filosòfic. De fet, per als que estan agafats per l’accídia, la vida perd significat, pregar resulta avorrit, cada batalla sembla sense sentit. Si fins i tot en la nostra joventut havíem tingut passions, ara les trobem il·lògiques, somnis que no ens han fet feliços. Així que ens deixem anar i la distracció, el deixar de pensar, apareixen com les úniques sortides: ens agradaria quedar atordits, tenir el pensament completament buit… És uns mica morir ja aviat, i això és dolent.

Davant d’aquest vici, que ens adonem que és tan perillós, els mestres d’espiritualitat ofereixen diversos remeis. Voldria assenyalar el que a mi em sembla el més important i que anomenaria la paciència de la fe. Tot i que el desig de l’home que té accídia seria estar “en un altre lloc”, evadir-se de la realitat, cal tenir, en canvi, el coratge de quedar-se i d’acollir el meu “aquí i ara”, en la meva situació tal com és, la presència de Déu. Els monjos diuen que per a ells la cel·la és la millor mestra de vida, perquè és el lloc que concretament i diàriament et parla de la teva història d’amor amb el Senyor. El dimoni de l’accídia vol destruir precisament aquesta joia senzilla de l’aquí i l’ara, aquesta meravella agraïda de la realitat; vol fer-te creure que tot és en va, que res té sentit, que no val la pena d’ocupar-se de res o de ningú. En la vida trobem gent “accidiosa”, gent de qui diem: “Però aquest és avorrit!” i no ens agrada estar amb ell; persones que tenen també una actitud d’avorriment que s’encomana. Això és l’accídia.

Quanta gent, presa per l’accídia, moguda per una inquietud sense rostre, ha abandonat desassenyadament el camí del bé que havia emprès! La de l’accídia és una batalla decisiva, que cal vèncer a qualsevol preu. I és una batalla que no ha respectat ni tan sols els sants, perquè en els seus diaris hi ha algunes pàgines que ens presenten moments terribles, d’autèntiques nits de la fe, on tot semblava fosc. Aquests sants i aquestes santes ens ensenyen a travessar la nit en la paciència acceptant la pobresa de la fe. Han recomanat, sota l’opressió de l’accídia, mantenir una mica de compromís, de fixar-se objectius més a l’abast, però al mateix temps de resistir i de perseverar recolzant-nos en Jesús, que no abandona mai en la temptació.

La fe, turmentada per la prova de l’accídia, no perd el seu valor. És al contrari la veritable fe, la humaníssima fe, que malgrat tot, malgrat la foscor que l’encega, creu encara humilment. És aquella fe que queda en el cor, com les brases queden sota les cendres. Sempre queda. I si algú de nosaltres cau en aquest vici o en una temptació d’accídia, que miri de mirar-se dintre i de guardar les brases de la fe: així avançarem.

Traducció: Josep M. Torrents.